Recomanació: Minifestival 2016

Amb més de vint anys al peu del canó i consolidat indiscutiblement com una de les grans cites hivernals del calendari melòman de casa nostra, el MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT es trasllada enguany a La Capsa d'El Prat de Llobregat. Nou emplaçament per a un nou cartell de luxe on els noms històrics conviuen amb les propostes emergents i l'escena autòctona amb referents internacionals. La cita tindrà lloc el proper dissabte, 12 de març, i gaudirem entre d'altres del post-punk de Desperate Journalist, el sorollisme oníric d'Star Horse i el pop d'autor d'Alexandre Lacaze, que compartiran cartell amb pilars de la música alternativa com són Emma Pollock, The Popguns i Autour de Lucie. La representació local anirà a càrrec de Die Katapult, Her Little Donkey, Kinsale i Ex-Cèntric. Preus assequibles, molta música i zero posats.

Més informació:
Minifestival de Música Independent  /  Pàgina web
Article a B-Magazine

George Martin (1926-2016)

GEORGE MARTIN

(1926-2016)

S'ha parlat molt de les (innegables) qualitats de George Martin a l'estudi. De com els Beatles van arribar a sonar tal i com ho van fer gràcies a ell. Se n'ha parlat tant, que poca cosa més s'hi pot afegir. Però a mi m'agradaria reivindicar la vessant visionària del productor. La que li va permetre observar detalls que d'altres passaven per alt. La que el va empènyer, a principis de 1962, a donar una oportunitat a un quartet fins aleshores rebutjat per la gran majoria de segells discogràfics. Quan Martin va oferir als Beatles un contracte discogràfic, va canviar per sempre més la història no tan sols de la música sinó de la cultura contemporània.

Mazoni es reinventa (un altre cop)

Jaume Pla amb Núria Graham.

MAZONI

La 2 d'Apolo, Barcelona

7 de març de 2016

És possible, en l'àmbit de la música pop, que el factor sorpresa mai més torni a tenir el mateix potencial d'impacte després de la mort de David Bowie. Però per sort sempre quedaran artistes disposats a trencar unes quantes normes i convencions, a venir de cop i volta des d'on menys se'ls espera, a jugar al desconcert en el millor dels sentits i, en definitiva, a sorprendre gratament el personal. És el cas de Mazoni. Fa poc més d'una setmana, l'alter ego de Jaume Pla avançava dos temes d'un imminent nou disc, "7 Songs for an Endless Night" (2016), títol autorreferencial per a un àlbum que sona a ell sense repetir esquemes: enèssim cop de timó estilístic i retorn després de deu anys a l'anglès com a llengua vehicular. I quatre dies abans de la sortida del plàstic al mercat -el llançament es preveu per a l'11 de març a través de Bankrobber-, el va presentar amb un showcase a la sala petita d'Apolo i davant d'una audiència tan reduïda com selecta -socis i habituals del local, així com l'entorn del propi músic i del seu segell discogràfic-.

Si "Sacrifiqueu la princesa" (2014) havia estat el disc electrònic de Mazoni, l'àlbum on l'empordanès abraçava els sintetitzadors i deixava la guitarra de banda, "7 Songs for an Endless Night" és el disc on Pla torna a agafar les sis cordes amb un nervi gairebé inèdit des dels dies d'Holland Park -com a mostra, un "Dead Singers" que va sonar a The Who fent-s'ho amb Jon Spencer-. Però la cosa no es queda aquí. També és l'àlbum on el de la Bisbal s'acosta més que mai a alguns dels que de ben segur són els seus grups fetitxe, cas de Happy Mondays, New Order o Primal Scream -de la producció se n'ha fet càrrec Brendan Lynch, mà dreta tant d'aquests últims com de Paul Weller-. I ho fa de la mà d'una electrònica que va venir per a quedar-se i que ara augmenta revolucions fins a evocar la cultura de club tal i com s'entenia als dies de Madchester i l'Acid House. I per si no n'hi hagués prou, ha convidat a fer la veu solista d'un dels nous temes a tota una Núria Graham, col·laboradora d'excepció també la nit passada d'una banda que manté el line up dels darrers anys i incorpora com a coristes dues components de Les Anxovetes -sí, el trio que va revitalitzar l'havanera aportant al gènere tot allò que portava dècades demanant a crits-. Gairebé res, escoltin.

Que Pla confia plenament en el seu nou material ho va evidenciar la manera com es van desenvolupar els esdeveniments. D'entrada, tal i com marcava el guió, la banda va interpretar el disc sencer i seguint-ne l'ordre original. I un cop acabada aquesta primera ronda, va tornar a repassar-ne totes i cada una de les cançons en l'ordre invers. La maniobra pot semblar una excentricitat i possiblement ho fos, però a la pràctica va resultar la prova del cotó més definitiva de totes. Durant la segona part del concert, el respectable ja reconeixia i fins i tot cantava com si les conegués de tota la vida unes cançons que mai abans havia pogut escoltar. Si algú tenia cap dubte del potencial del que probablement sigui el treball més arriscat de Mazoni a data d'avui, ahir va tornar a casa amb la seguretat que aquest no tan sols funciona sinó que suposa una de les obres més sòlides i solvents que mai hagi lliurat l'autor d'"Esgarrapada" (2006). I és que en tota la nit no va sonar ni un tema anterior a "7 Songs for an Endless Night". Ni "Apocalipsi Now", ni "No tinc temps", ni "Ei, que surt el sol". I ningú els va demanar. No calien. Amb les cançons noves n'havien tingut prou Pla i companyia per a vèncer i convèncer.

Jesse Malin - "The Fine Art of Self Destruction" (2002)

La parada de metro de Delancey Street es troba a tocar del Williamsburg Bridge, el pont penjant que connecta dos dels barris més vitals i artísticament actius de Nova York, el Lower East Side de Manhattan i Williamsburg, a Brooklyn. Enllaçant amb l'extrem oest del pont, a Manhattan, el carrer Delancey és una de les artèries principals del propi Lower East Side, i a escassos metres de la citada parada de metro s'hi poden trobar alguns escenaris de renom on nit rere nit es deixen la pell bandes i solistes emergents tant de la Big Apple com de fora. Clubs i sales com Pianos, The Delancey, el Mercury Lounge o, més al nord, el Sidewalk Cafe i el Niagara. D'aquest últim n'és copropietari Jesse Malin, un home que amb 48 anys a l'esquena i tota una vida dedicada al rock'n'roll personifica com pocs la Nova York més visceral i genuïna, la mateixa on els fantasmes de Joe Gould, Woody Guthrie i Joey Ramone es neguen a ser engolits per la marea gentrificadora que tot vol endur-s'ho per davant.

No devia ser casual, doncs, que Malin -ja aleshores veterà de bandes com Heart Attack o D Generation-, escollís la parada de metro de Delancey Street com a marc de fons per a la caràtula del seu debut com a solista. Un "The Fine Art of Self Destruction" (2002) que capturava l'essència de la Nova York del canvi de segle de la mateixa manera que els Strokes ho havien fet un any abans amb "Is This It" (2001), si bé amb un punt de maduresa -entesa en el millor dels sentits- que Julian Casablancas i companyia mai han arribat a assolir. Distàncies generacionals al marge, si Casablancas i Malin contemplen Nova York des d'angles diferents probablement sigui perquè mentre el primer ve de les altes esferes, les arrels de Malin es troben als mateixos carrers de Queens que al seu dia van engendrar Johnny Thunders, els Ramones i les Shangri-Las.

Tots ells eren presents d'alguna o altra manera al llarg de dotze cançons on Malin trencava amb l'ortodòxia punk dels seus anteriors projectes per a acostar-se al rock d'autor d'un Pete Yorn o un Paul Westerberg i sobretot a la lírica urbana i crepuscular de l'Springsteen de "Darkness on the Edge of Town" (1978). I tot plegat de la mà d'un vell conegut, Ryan Adams, que debutava com a productor i de passada aportava a l'àlbum unes subtils pinzellades de so Americana. Pel que fa al track list, conté algunes de les grans perles del repertori de Malin. Joies que encara a data d'avui solen trobar un lloc als seus directes, cas de la vitamínica "Wendy" o la majestuosa "Brooklyn". La primera parla d'una noia a qui agraden Tom Waits, els Kinks i Kerouac -i de la qual pot perfectament enamorar-se l'oient en els tres minuts i mig que dura la cançó-. La segona evoca un exili aparentment forçat a l'altre costat de l'East River, aires de ruptura sentimental com a metàfora d'una Manhattan on el cost de la vida començava a esdevenir inassumible.

Al seu moment em vaig comprar l'àlbum atret tant per la caràtula com per la resposta entusiasta de la crítica -i per l'il·lustre passat del seu autor, és clar-. El seu contingut em va atrapar de tal manera, que a data d'avui segueix essent un dels meus discos preferits de tots els temps. Fins al punt d'haver-me aturat a la parada de metro en qüestió en moltes de les meves visites al Lower East Side. Fins al punt, què dimonis, de compondre jo també una cançó titulada "Brooklyn" ara deu fer cosa d'uns deu anys. I no, la meva Brooklyn no té massa a veure amb la de Jesse Malin -si bé va a ser a Williamsburg on em vaig inspirar per fer-ne la lletra-. Però, no ho he dit mai a ningú i per tant ho confesso ara i aquí, tant el ritme de la guitarra com la melodia vocal de les estrofes els vaig robar literalment de "Downliner", un altre dels diamants inclosos en aquell impactant debut.

"The Fine Art of Self Destruction" ha estat recentment reeditat per One Little Indian amb un disc extra on s'inclouen les maquetes de l'àlbum -amb títols inèdits fins a data d'avui-, a més de notes informatives signades per tot un Brian Fallon, líder de The Gaslight Anthem i sens dubte tot un deixeble del propi Malin. A aquesta (bona) oportunitat de redescobrir un clàssic amb totes les lletres, hi hem de sumar també la imminent visita a casa nostra del novaiorquès. Jesse Malin actuarà el proper divendres, 11 de març (21h.), a la sala 2 d'Apolo, en el marc d'Stash R'n'R Club i presentant el seu darrer treball, "Outsiders" (2015). Escalfaran l'ambient Trapper Schoepp i Don DiLego. Assistència més que recomanada.

A gaudir!

LAS MIGAS

Teatre Auditori, Granollers

6 de març de 2016

No deu haver resultat fàcil per a Las Migas arribar fins aquí. Els darrers cinc anys han estat tota una muntanya russa per a la banda barcelonina, fins al punt que del quartet fundacional només es manté a bord Marta Robles. Per això resulta digne d'aplaudir no tan sols que la guitarrista hagi pogut refer la formació, sinó que aquesta hagi enregistrat un tercer disc que ha de veure la llum durant els propers mesos. Encara no n'han decidit el títol, però ja n'interpreten en directe peces com "Vente conmigo", un híbrid de flamenc i ritmes llatins que ahir va desencadenar tota una festa a la platea del Teatre Auditori. Va ser un dels nombrosos temes inèdits desplegats per unas Migas que no es van oblidar del fons de catàleg en un passi on els apunts intimistes van conviure amb esclats de joia. "A gaudir!", havia proclamat la vocalista Alba Carmona tot just iniciat el concert. I és que de motius de celebració no en faltaven.

Acústics i elèctrics

Núria Graham.

FESTIVAL DE MÚSICA ACÚSTICA DE CANOVELLES (FEMAC)

Teatre-Auditori Can Palots, Canovelles

5 de març de 2016

"Aquesta cançó és de les velles", apuntava NÚRIA GRAHAM al moment de presentar "Mushrooms". "La vaig compondre ara fa tres anys", va afegir, "un temps que ha passat molt ràpid i a la vegada molt lent". És curiós, això de la noció del temps. Tom Waits té cançons que no ha tocat en més de trenta anys. Per a Graham, en canvi, una desena part d'aquestes tres dècades equival gairebé a una nova vida. Sens dubte, el temps passa molt ràpid i a la vegada molt lent quan amb prou feina ha assolit un la vintena, sobretot si durant el darrer trienni ha passat d'interpretar les pròpies composicions en petit comitè a esdevenir una de les veus més incontestables del panorama independent del país.

Graham es trobava la nit passada a Canovelles com a cap de cartell del FEMAC, un festival que celebrava la seva tercera edició consagrat com sempre ho ha estat a la música en format acústic. Per això va tenir la seva gràcia que la vigatana s'enfilés a l'escenari amb una guitarra elèctrica, desafiant convencions i anant totalment a la seva, que d'això en sap una estona. "Una de les parts positives d'anar sola és que pots fer el que et doni la gana", va reconèixer tot referint-se a l'absència de la banda que l'acompanya habitualment. El més positiu, però, va ser que assumint ella mateixa tot el pes del repertori, va brillar més que mai la seva vertiginosa destresa a les sis cordes. Poca broma.

Entre els plats forts del festival es trobaven també l'empordanesa RUSÓ SALA i els vallesans CRAB APPLES. La primera va oferir un recorregut per la Mediterrània amb aturades en la cultura àrab, la tradició jueva i la paraula de Ramon Llull. Tampoc van faltar les referències a la seva terra natal, cas d'"El fill del Golf de Roses", el text original d'Enric Casasses amb què enceta el seu tercer disc, "El fil de coure" (2015). Sala és ara mateix tota una rara avis en el panorama folk català. Una artista singular que sap capbussar-se en la tradició per a extreure'n un discurs essencialment contemporani. I una virtuosa tant a la veu com a la guitarra que, lluny de presumir de tècnica, la posa al servei d'unes cançons que naveguen soles.

Crab Apples, d'altra banda, es van presentar com a ferma promesa del pop independent a casa nostra amb un cançoner que matisa els traços folk dels seus inicis amb un nervi rocker que els acosta a l'indie de guitarres dels 90. De vegades apunten als primers Hole o fins i tot a Breeders. D'altres, i aquesta és la seva principal debilitat ara per ara, a la fina barrera que des de mitjans d'aquella dècada separa determinades accepcions del concepte alternatiu de les pantanoses aigües de l'AOR. Si saben decantar la balança a favor seu -i res indica que no puguin fer-ho-, brindaran més d'una alegria en un futur no gaire llunyà. Van completar el cartell el guitarrista barceloní DAVID TXES, fusionant gèneres com el jazz, el flamenc o el funk des d'una base pròxima a la del rock laietà, i els vallesans ACÚSTIQUEM, combinant repertori propi amb versions de Red Hot Chili Peppers, Badfinger, Fools Garden i David Bowie.

Carla és un grup

CARLA

Els Vespres d'Hivern, Universitat de Barcelona (UB)

4 de març de 2016

"Som Carla", anunciava Carla Serrat minuts després d'haver començat la tercera sessió dels Vespres d'Hivern al Paranimf de la Universitat de Barcelona. Som, primera persona del plural del verb ser. Perquè ja pot el projecte portar el nom de la vocalista i teclista -molt ben triat, per cert-, que a la pràctica és cosa de dos. D'ella mateixa i del baterista Toni Serrat -tots dos són germans de la també compositora i intèrpret Joana Serrat, un apunt tan recurrent com anecdòtic a aquestes alçades-. Carla és un grup, doncs, i no se'n parli més. I per si encara en queda cap dubte, només cal fixar-se en com es troben ambdós components situats a l'escenari: els sintetitzadors d'ella a la mateixa alçada que la bateria d'ell. Sense jerarquies, dos músics interactuant des de i al mateix nivell.

Carla es trobaven a la UB per a presentar el seu primer disc. Un "Night Thoughts" (2016) literalment acabat de sortir del forn i on el duet vigatà resumeix els seus dos anys de trajectòria a cop de paisatges nocturns i atmosferes fredes matisades amb la calidesa vocal de Serrat. Malenconia en clau digital i deu peces que escurcen distàncies entre Cocteau Twins i la banda sonora de "Drive" (2011). El van repassar sencer, amb l'ofici i la serenor acumulats a la carretera però també amb l'empenta de qui per fi veu la seva obra plasmada en un plàstic. Il·lusionada es mostrava ella quan li tocava introduir els temes i il·lusionats es van mostrar tots dos quan, en inesperada tanda de bisos, van haver de repetir una peça a falta de més repertori. Un "Lucky One" que va tornar a sonar a glòria i es va perfilar com a highlight d'un cançoner tan fresc com madur.