dijous, 12 de març del 2020

Aturar-ho tot (2)

Em diuen que no puc anar a un concert en una sala amb capacitat per unes 60 persones (que mai sol omplir més de la meitat del seu aforament) per prevenir el contagi del coronavirus. Però en canvi puc agafar el tren, l'autobús, el metro i anar al Mercadona a posar-me fins al cul de paper higiènic (mai més ben dit). Doncs mira que bé.

Que davant d'un hipotètic cas de confinament correm més a proveir-nos de paper higiènic que no pas de llibres, il·lustra una mica bastant la mena de societat que hem construït. Que davant del que ja s'ha qualificat com a pandèmia haguem posat fre a l'activitat cultural –això afecta a cites com el Blues & Ritmes al qual ens referíem fa tan sols un parell de dies- però no pas a la financera, també.

"Si la gent vol veure només les coses que poden entendre, no haurien d'anar al teatre: haurien d'anar al lavabo". (Bertolt Brecht)

dimecres, 11 de març del 2020

Aturar-ho tot


Jo també sóc partidari d'aturar-ho tot. De parar el món, tancar-nos a casa i deixar de ser productius i consumidors ni que sigui durant un parell de setmanes. Però no pas pel coronavirus, sinó per donar-nos l'oportunitat de pensar, reflexionar i replantejar-nos tota una sèrie de coses. I res, que ja ho cantaven Belle and Sebastian, això de parar el món per dedicar-nos a empreses més enriquidores.

L7

La formació d'L7 que va actuar avui fa 20 anys a Barcelona.
Avui fa 20 anys que L7 van oferir el seu primer –i per ara únic- concert a Barcelona com a caps de cartell. Va ser a la desapareguda sala Mephisto –actual sala Boveda, presentant un "Slap-Happy" (1999) que en la meva opinió s'entén millor des de la perspectiva temporal i en un ambient gairebé clandestí que contrastava amb els focs artificials que sembla haver despertat el concert 'de retorn' anunciat per d'aquí a tres mesos a la sala Apolo –mentalment encara vivíem als 90, i als concerts no s'hi anava a fer instagrams sinó a fer mal-.

D'aquella nit recordo sobretot tres coses. Un dels concerts més memorables que mai he arribat a presenciar, el fet d'haver conegut en persona al gran Maurici Ribera (The Missing Leech) i una frase de Donita Sparks que m'ha acompanyat des d'aquell dia: "We are L7 and we want to make love to you all... Boys, girls... Whoever". Ah, quan les noves normalitats eren quelcom més que un miserable hashtag!

dimarts, 10 de març del 2020

Blues & Ritmes: Més que un festival, un punt de trobada

La reina dels mods, P.P. Arnold, donarà el tret de sortida del Blues & Ritmes 2020.
P.P. Arnold, Benmont Tench, Leyla McCalla, Kitty, Daisy & Lewis i Joana Serrat conformen l'espectacular cartell del Blues & Ritmes 2020, que donarà el seu tret de sortida aquest cap de setmana als teatres Principal i Zorrilla de Badalona. Una cita de referència, però sobretot un punt de trobada per a aficionats i melòmans de base.

Amb tres dècades de trajectòria sobre el terreny i una clara vocació de servei al melòman de base, el Blues & Ritmes de Badalona és una mostra de com construir projectes a gran escala i de llarga durada a partir de valors com la proximitat, la constància o la coherència. Més que un festival de referència en l'àmbit del blues, el so Americana i les músiques del món, que també, el veterà esdeveniment és sobretot un punt de trobada entre aficionats i un entorn que permet degustar de prop i en condicions assequibles tot un seguit de referents sovint cars de veure als nostres escenaris.

Com a mostra, dos dels noms forts d'un programa que donarà el seu tret de sortida aquest cap de setmana i s'allargarà tot el mes de març, els de P.P. Arnold i Benmont Tench. Dues figures de llarg recorregut que comparteixen el fet d'haver traçat carreres a títol personal malgrat haver-se forjat a l'ombra dels més grans. La primera, una de les veus per excel·lència de l'òrbita mod londinenca, va desembarcar a la capital britànica de la mà d'Ike & Tina Turner, va seduir gegants com els Rolling Stones o els Small Faces i va signar un parell d'obres referencials abans de ser rescatada per Roger Waters i Steve Cradock. Aquest últim li va produir l'any passat el notable "The New Adventures of...", retorn per la porta gran a la rutina discogràfica i motiu de pes per no perdre's la seva actuació al Teatre Principal (13 de març).

Tench, d'altra banda, passarà a la història com a teclista dels Heartbreakers de Tom Petty. Una tasca que l'ha portat a definir algunes de les obres capitals de la música nord-americana, a figurar als crèdits de títols que diverses generacions contemplen com a himnes i a treballar amb altres tòtems de la música de la passada meitat de segle com són Bob Dylan, Johnny Cash o fins i tot The Who –el seu teclat es pot escoltar a "Who" (2019)-. Amb aquestes credencials, el nord-americà es podria permetre el luxe de viure tranquil i plàcidament retirat, però encara li queden forces per enregistrar pel seu compte plàstics tan rodons com "You Should Be So Lucky" (2014), publicat sota l'icònic paraigües de Blue Note. El presentarà el 28 de març al Teatre Zorrilla.


JAZZ, ROCK'N'ROLL, AMERICANA

Un altre nom fort del programa és el de la multiinstrumentista Leyla McCalla. Reconeguda com a integrant dels celebradíssims Carolina Chocolate Drops, la nord-americana presentarà al Teatre Principal (27 de març) l'imprescindible "Capitalist Blues" (2019). Una reflexió al voltant del fet de ser dona, filla de migrants i de classe treballadora en un món on les xifres solen pesar més que no pas les persones. I un majúscul exercici de jazz amb vocació global que consolida d'una vegada per totes la carrera de McCalla més enllà de la banda mare.

Completaran el cartell el refrescant i desacomplexat rock'n'roll dels londinencs Kitty, Daisy & Lewis, que presentaran "Superscope" (2017) al Teatre Principal (21 de març), i la vigatana Joana Serrat, ambaixadora per excel·lència del so Americana a casa nostra amb un discurs que li ha valgut un ampli reconeixement a escala internacional. Ni més ni menys que Israel Nash va produir el seu darrer disc, un "Dripping Springs" (2017) que li ha obert les portes de prestigiosos escenaris en ambdós costats de l'Atlàntic, i que també ressonarà amb força al propi Teatre Principal (22 de març).


Més informació:
Blues & Ritmes  /  Pàgina web

25 anys sense Ovidi Montllor

Ovidi Montllor (1942-1995).
A dues dècades i mitja de la seva mort, la figura i el llegat d'Ovidi Montllor no tan sols es poden contemplar entre els més influents i incorruptibles de la seva generació, sinó sobretot interpretar-se en clau de present. Ja se sap, l'ésser humà és l'únic animal que sol ensopegar dos cops (i els que faci falta) amb la mateixa pedra, i en ple segle XXI les lletres del cantautor alcoià segueixen parlant de l'ara i l'aquí tal i com ho feien cinc dècades enrere –escoltin vostès "La fera ferotge" i contextualitzin-la amb qualsevol titular d'avui mateix, i se n'adonaran-.

dilluns, 9 de març del 2020

El FEMAC 2020, a El 9 Nou


Aquest cap de setmana hem assistit a la setena edició del FEMAC (Festival de Música Acústica de Canovelles). Guillem Roma, Intana, Paula Valls i Alberto Alcalá. Quatre discursos paral·lels però complementaris a l'escenari del Teatre Auditori Can Palots. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Julián Vázquez.

Elton John with Ray Cooper - "Live from Moscow" (2020)


No va ser Elton John el primer artista occidental que va aconseguir penetrar el teló d'acer, però sí el primer que va actuar al cor de l'imperi soviètic en plena Guerra Freda. Corria el mes de maig de 1979 quan el britànic es va plantar a Moscou per a oferir una actuació que tindria més o menys impacte entre les joventuts comunistes, però durant les passades quatre dècades ha esdevingut un dels documents més buscats pels seguidors de l'autor de "Rocket Man". Coincidint amb la que s'ha anunciat com la gira de comiat del londinenc, la gravació veu ara la llum de forma oficial sota el títol de "Live from Moscow / 1979" (2020).

Un àlbum en directe que inclou la totalitat del concert en qüestió, la primera meitat interpretada pel propi Elton John en solitari a la veu i al piano, la segona meitat amb el suport del seu inseparable percussionista Ray Cooper –que encara avui milita a la seva banda d'acompanyament i amb qui signa el disc a mitges-. A destacar un medley final on el sempre refrescant "Crocodile Rock" acaba desembocant en una atrevida lectura del "Back in the USSR" (The Beatles) que les autoritats soviètiques li havien prohibit expressament interpretar aquella nit per motius evidents. Altament reveladors resulten els crits d'aprovació del respectable.