Ricky Gil - "Qui toca aquesta nit?" (2023)

M'ho estic passant molt bé aquests dies amb la lectura de "Qui toca aquesta nit?" (2023, Rosa dels Vents / Penguin Random House), el tercer llibre de Ricky Gil. Repàs a una seixantena llarga de concerts que el cantant de Brighton 64 ha presenciat al llarg de la seva vida, la majoria com a espectador, alguns des de l'escenari. La selecció és tan eclèctica com el gust de l'autor, i va de Lluís Llach a The Sadies passant per Sisa, Ramones, Bob Dylan, els Rolling Stones, Grateful Dead, The Who, Willie Nelson, Michael Jackson, els Strokes o Joana Serrat. En alguns d'aquests concerts hi he pogut assistir jo mateix –m'ha fet gràcia que en un moment donat es citi un esdeveniment del qual vaig ser promotor: Lach a l'Anònims de Granollers el març de 2013-, a la majoria ja m'agradaria haver-hi estat. Tota una vida (o gairebé), explicada a través de la passió per la música en directe.

Ricky Gil presentarà "Qui toca aquesta nit?" el 29 de setembre a les 19h a la Llibreria Strogoff de la Garriga. A l'acte de presentació hi participarà un servidor.

Gira conjunta de Michelle Shocked i Lach

Michelle Shocked.

Agafin-se fort, perquè gires com aquesta no solen passar per casa nostra, i encara menys tot just encetada la temporada. Michelle Shocked i Lach. Lach i Michelle Shocked. Més que dos artistes de culte, dos dels pilars de l’underground nord-americà. Dos noms sense els quals no s’entendria la música independent tal i com la coneixem avui. Aquest mes de setembre giren per Europa de forma conjunta, amb cinc dates a Catalunya: Mercat de Música Viva de Vic (Jazz Cava), dia 19; Tarragona (La Cantonada, tan sols Michelle Shocked), dia 20; Sant Feliu de Guíxols (Casa Irla), dia 22; Palafrugell (Mediterrània Espai Fòrum), dia 23; i Sant Feliu de Codines (Centre Cívic La Fonteta), dia 24.

Nascuda a Dallas i en actiu des de 1984, parlar de Michelle Shocked és fer-ho d’una de les grans cantautores de l’altre costat de l’Atlàntic, i també d’un dels paradigmes de la independència discogràfica -el 1995 va guanyar una llarga batalla legal per a poder gestionar el seu propi catàleg-. Contemporània de Suzanne Vega o Tracy Chapman, el seu estil parteix de gèneres com el blues, el hillbilly o el folk, sempre contemplats des d’un filtre tan personal com renovador. L’autora de “Short Sharp Shocked” (1988) també ha destacat per un fort compromís polític que l’ha vinculat amb moviments com Occupy Los Angeles. En breu publicarà el seu dotzè disc, “Me La Rayo”.

Establert actualment a Edimburg, Lach és originari de Nova York i el seu nom és gairebé sinònim de la Manhattan dels 80. Va ser als soterranis del Lower East Side on va donar forma al que actualment es coneix com a antifolk. Un melting pot sonor i ètic on tenen cabuda discursos com el punk, el pop independent o el folk més desacomplexat, i amb el qual tenen o han tingut vinculació figures com Jeffrey Lewis, Beck, Adam Green o la pròpia Shocked. Comparat per Time Out London amb gegants com Dylan o Syd Barrett i aclamat per Billy Ficca (Television) com “el millor guitarrista punk des de Johnny Ramone”, Lach ha passat de la clandestinitat de clubs com el llegendari The Fort, a obtenir una nominació als premis Grammy pel seu àlbum “The Calm Before” (2008). El seu darrer treball, “Ramshackle Heart” (2011), es va enregistrar en un antic hangar de la RAF i sota la producció de tot un Neil Halstead (Slowdive, Mohave 3).

Originalment publicat a Brubaker.

Ni trampa ni cartró

Lach.

The Missing Leech.

LACH + THE MISSING LEECH

La Contra, Barcelona

12 de desembre de 2014

Ni trampa ni cartró. "Això és una cançó folk de Nova York". Lach, el padrí de l'antifolk, l'home que es va inventar el terme i va donar forma al concepte fa més de tres dècades en algun soterrani del Lower East Side, presentava una cançó folk de Nova York en un escenari barceloní. La peça en qüestió era "Rockaway Beach" dels Ramones. Sense trampa ni cartró: si entenem el folk com a música del poble, el punk rock era durant els 70 tan folk com Woody Guthrie ho havia estat dècades abans. No seria l'única versió que cauria al llarg de la nit. També citaria els Who ("The Kids Are Alright"), la Velvet Underground ("Femme Fatale"), el propi Guthrie ("This Land Is Your Land"), dues peces titulades "Rock & Roll" (la de Led Zeppelin i la de la Velvet) i el tema d'Spiderman -presentat també com una cançó folk de Nova York-. Tot ho va tocar com si fos seu. I, més important, res va eclipsar el repertori propi.

Antifolk. Lach acomiadava amb el concert d'ahir la seva segona gira per casa nostra. Una gira que ha dut a terme en solitari i en escenaris per on no acostumen a passar figures de la seva rellevància. No ens n'oblidem, el novaiorquès pot ésser un perfecte desconegut en aquesta banda dels Pirineus, però al món anglosaxó és una llegenda viva que ha comptat amb còmplices de primera fila com Neil Halstead o els components de Television, i a qui mitjans de prestigi han situat a l'alçada de gegants com Dylan o Drake. Medalles que, lluny de lluir amb merescut orgull, enterra cada vegada que s'enfila a un escenari. Disparant cartutxos com "Antenna", "Teenage Alcoholic", "Kiss Loves You" o "Drinking Beers with Mom" no pas com si fos l'última vegada, sinó com si es tractés de la primera. Amb tota l'empenta de qui es va aproximar als registres acústics des dels aires renovadors del punk i la New Wave. I sense artificis dels que fan nosa: tan sols un pedal de distorsió oportunament trepitjat. Ni chorus, ni delays, ni res que no fos Lach, la seva guitarra i les seves cançons. Novament, ni trampa ni cartró.

The Missing Leech. Mirava a Maurici Ribera, assegut davant meu, i tot seguit mirava a Lach, que estava tocant uns metres més enllà. Les ulleres, els cabells ondulats i dues personalitats tan úniques com intransferibles. Em puc imaginar perfectament el Maurici d'un futur (no gaire) llunyà com l'actual Lach. Defensant-se sol en qualsevol escenari que se li posi al davant. I consolidat com a institució underground, sense que això últim l'importi en absolut. El padrí de l'antifolk català que ahir va obrir per al padrí de l'antifolk global. Encadenant bateries de temes tal i com ho feien Ramones a "It's Alive" (1979). Desplegant "Friends of Nacho Cano", "1998" i "Somriu" amb la mateixa solvència amb què va deconstruir "TV Crusaders", "Snow" i "Unicorns psicodèlics". Donant una nova volta al seu discurs sense perdre un sol gram de la seva essència. I refermant una realitat ja inqüestionable. La que ell mateix ha predicat arreu del món sense cap mena d'artifici. Com el propi Lach. Com els més grans.

Recomanació: Lach de gira per la Península

Lach, padrí de l'antifolk.

L'antifolk. Se n'ha parlat molt, darrerament, però ningú acaba de saber ben bé com definir-lo. Probablement, l'antifolk sigui moltes coses a la vegada. Però totes elles tenen un denominador comú en Lach i la seva arribada al sud de Manhattan. Corrien els primers anys 80 i la ressaca del punk marcava musicalment parlant el ritme de vida de l'hemisferi occidental, exceptuant determinats clubs de folk del Greenwich Village novaiorquès. Els mateixos on havia esclatat dues dècades abans el revival folk dels 60 però que aleshores seguien línies artístiques més conservadores que l'administració Reagan. Els mateixos que van rebutjar al propi Lach, trobador urbà que renovava el folk des d'una òptica (post)punk. Els mateixos que s'autoproclamaven sants guardians del dogma folk i enfront dels quals el nostre home no va tenir més remei que passar a l'acció. Si ells celebraven el seu Folk Festival, va pensar, ell celebraria l'Antifolk Festival.

El va encetar a través de The Fort, un club gairebé clandestí que ell mateix va posar en marxa al Lower East Side -els dies de la gentrificació del LES quedaven encara molt lluny-. Començava aleshores una nissaga que a principis dels 90 s'establiria definitivament al Sidewalk Cafe, a la cantonada de l'Avinguda A amb el carrer 6 -actualment un dels epicentres artístics del baix Manhattan-. Una escena per la qual desfilarien uns joves Beck, Jeff Buckley, Suzanne Vega, Moldy Peaches, Regina Spektor o Jeff Buckley abans d'esdevenir noms de referència. Diverses generacions d'antifolkers que, novament, tenen en Lach el seu comú denominador. Un Lach que al llarg dels anys també editaria les seves pròpies cançons a través de discos com els celebrats "Blang!" (1999), "Today" (2004) o la seva obra més recent, "Ramshackle Heart" (2011), amb les espatlles ben cobertes per acompanyants tan il·lustres com Television o Neil Halstead (Slowdive, Mohave 3).

Establert actualment a Edimburg, comença aquesta setmana la seva segona gira per la Península Ibèrica. Ho fa per cortesia del promotor Albert Mestres (exFressa Ent) i amb l'únic acompanyament d'una guitarra que tornarà a fer saltar espurnes. En algunes dates compartirà escenari amb The Missing Leech, alter ego del manresà Maurici Ribera i ambaixador a casa nostra de l'antifolk i tot allò que significa aquest terme. Assistència recomanada, prenguin nota de les dates:

Divendres 5 - Las Armas, Zaragoza
Dissabte 6 - La Traviesa, Torredembarra
Diumenge 7 - La Gramola, Manresa
Dilluns 8 - Bar L’Alternativa, La Bisbal d’Empordà (+ The Missing Leech)
Dimecres 10 - Cafè El Cercle, Girona
Dijous 11 - Sant Feliu de Codines
Divendres 12 - La Contra, Barcelona (+ The Missing Leech)

Més informació:
Lach / Pàgina web / Bandcamp / Facebook
The Missing Leech / Pàgina web / Bandcamp / Facebook
Albert Mestres / Facebook

Track the Mammoth! (2013)

Un esdeveniment d'aquells que fan il·lusió. Resulta que una cançó del meu antic projecte musical, "(I've Seen a Bicycle)", ha estat inclosa al recopilatori "Track the Mammoth!", que commemora el cinquè aniversari de la discogràfica El Mamut Traçut. El propi impulsor del segell, l'activista musical Maurici Ribera, s'ha encarregat de seleccionar els 38 temes que hi surten. I què volen que els digui, un pot estar ben content d'aparèixer en un doble compacte al costat de noms com els de Sam Destral, Sickbrain, Liannallull, Jeffrey Lewis, Evan Dando (sí, el dels Lemonheads), Nik Turner (de Hawkwind), Alice Donut, Patrik Fitzgerald, Ezra Furman, Lach (un honor sonar justament després del seu "Teenage Alcoholic") o el propi Maurici, que hi participa sota el seu alter ego The Missing Leech. Els recomano que hi parin orella, i no per la puta cançó de la bicicleta, sinó per una selecció que al Regne Unit ja ha despertat l'interès ni més ni menys que de Rough Trade -a casa nostra, ja se sap, les coses van més a poc a poc-. Dit això, m'agradaria agrair al Maurici el detall de comptar amb mi i felicitar el Mamut per aquests cinc anys de música. Que en siguin molts més!

https://www.facebook.com/ElMamutTracut

Lach i l'Anònims a Rockdelux

Nando Cruz firma a l'edició digital de la revista Rockdelux un extens article sobre el concert que Lach va oferir el mes passat a l'Anònims de Granollers (organitzat per Retrovan Records en col·laboració amb Fressa Ent, Trilogy Rock i el propi Anònims). El poden llegir a l'enllaç següent, i els el recomano molt sincerament:

http://www.rockdelux.com/opinion/p/lach-el-trovador-a-oscuras

"Ya hacía rato que el cantautor había cumplido su misión: conquistar un espacio ajeno. A diferencia de los grupos que salen a escena y lanzan un “bienvenidos” que altera la realidad (en todo caso, los bienvenidos, a la ciudad y a la sala, son ellos), el estadounidense era consciente de su condición de intruso e hizo lo posible por ganarse a la gente. En cierto modo, revirtió ese ritual en que se ha instalado la música en directo y que consiste en que el público de cada ciudad acuda a esas zonas francas llamadas salas de conciertos a admirar al artista en gira. Esa noche nadie descorrió las cortinas del escaparate de narcisismo ambulante. Por no haber, no había ni escenario. El trovador de mirada curiosa y guión flexible se infiltró humildemente en nuestra cena para cantarnos y contarnos unas cuantas historias. Sin más".

Antifolk. I punt.

LACH

Anònims, Granollers

9 de març de 2013

Si mai s'han preguntat què nassos és el punk acústic, o d'on ve allò que anomenem antifolk, ambdues respostes tenen un denominador comú en aquest home. Lach. Activista underground, anticantautor que beu tant de Dylan i Guthrie com de Ramones i The Clash, i artista de culte aclamat com a pilar subterrani de la música independent de les darreres tres dècades. El de Nova York -establert actualment a Edimburg- fa honor a la seva llegenda amb gires com la que aquests dies l'acosta per primera vegada a casa nostra. Concerts de petit format, en locals on la barrera entre artista i públic és inexistent i lluny dels grans focus mediàtics. Va obrir el de l'Anònims amb una bateria d'himnes folk-punk on no van faltar "Teenage Alcoholic" i "Kiss Loves You", a més d'obligats repassos a la seva obra més recent, un "Ramshackle Heart" (2011) que segueix a nivell creatiu el traçat clarament ascendent dels seus predecessors. Ho va fer a les fosques -a la segona cançó va demanar que s'apaguessin tots els llums de la sala-, il·luminat només per espelmes i exhibint la seva vessant d'entertainer amb monòlegs irònics i passats de voltes per a introduir alguns temes. I el més sorprenent de tot, inventant-se cançons noves sobre la marxa a partir de temàtiques proposades per membres del públic. El final, amb "Drinking Beers with Mom" desembocant en una orgia d'overdrive i Lach tocant damunt d'una taula, va ser tan potent com un concert que des de ja mateix s'hauria de situar entre els que definiran aquest any 2013. Encara que no surti en cap llista oficialista. Ni falta que fa.

http://lach.bandcamp.com/

http://www.lachtoday.com/

Audio: "Teenage Alcoholic" - Lach

Recordatori: Gira catalana de LACH!

Massa punk per ser folk i massa folk per ser punk. Parlar de l’antifolk és parlar de LACH. Tota una institució de la música independent nord-americana que a principis dels 80 va donar el tret de sortida d’aquest moviment des d’un soterrani de Nova York. Ho va fer a través de l’Antifolk Fest i de The Fort, un club clandestí que amb els anys s’establiria al cèlebre Sidewalk Cafe. Va ser allà on l’antifolk va esdevenir bressol de figures com Beck, Regina Spektor, Jeffrey Lewis o els Moldy Peaches. Paral·lelament, va editar una sèrie de discos que amb el temps han esdevingut obres de culte i on han participat membres de grups com Television. Instal·lat des de fa un parell d’anys al Regne Unit, va enregistrar el seu darrer àlbum en un hangar abandonat de la Royal Air Force sota la producció de tot un Neil Halstead (Slowdive, Mojave 3). El resultat, “Ramshackle Heart” (2011), és possiblement el seu millor disc a dia d’avui. I tot un tractat de folk-punk fresc, directe i amb un dolç regust analògic. Aquesta setmana visita Catalunya per primera vegada en una minigira que promet ser històrica. Aquestes són les dates:

 Dijous 7 de març @ Espai Mediterrània Fòrum, Palafrugell (Girona)

Divendres 8 de març @ Cafè El Cercle, Girona + The Missing Leech

Dissabte 9 de març (12,30h.) @ Luchador Records + Sam Destral + Oddz 'n'Ends DJs, Barcelona

Dissabte 9 de març (23,30h.) @ Restaurant-Llibreria Anònims, Granollers (Barcelona)

Diumenge 10 de març @ Ca La Samsona + Sickbrain, Manresa (Barcelona) 

Dilluns 11 de març @ Figueres (Girona) * secret show 

“Les arrels de la cançó moderna: Dylan, Barrett, Nick Drake i Lach!” (Time Out London). 

“Lach és l’arquitecte de l’antifolk. Un concepte poc definit on conflueixen guitarres acústiques i actitud punk, com si Bob Dylan i Patti Smith tinguessin una cita al Lower East Side. Una institució de Manhattan” (New York Times). 

“El millor guitarrista punk des de Johnny Ramone” (Billy Ficca de Television). 

“El millor compositor de cançons” (Adam Green). 

www.lachtoday.com

www.lach.bandcamp.com

Gira catalana de LACH!

Massa punk per ser folk i massa folk per ser punk. Parlar de l’antifolk és parlar de LACH. Tota una institució de la música independent nord-americana que a principis dels 80 va donar el tret de sortida d’aquest moviment des d’un soterrani de Nova York. Ho va fer a través de l’Antifolk Fest i de The Fort, un club clandestí que amb els anys s’establiria al cèlebre Sidewalk Cafe. Va ser allà on l’antifolk va esdevenir bressol de figures com Beck, Regina Spektor, Jeffrey Lewis o els Moldy Peaches. Paral·lelament, va editar una sèrie de discos que amb el temps han esdevingut obres de culte i on han participat membres de grups com Television. Instal·lat des de fa un parell d’anys al Regne Unit, va enregistrar el seu darrer àlbum en un hangar abandonat de la Royal Air Force sota la producció de tot un Neil Halstead (Slowdive, Mojave 3). El resultat, “Ramshackle Heart” (2011), és possiblement el seu millor disc a dia d’avui. I tot un tractat de folk-punk fresc, directe i amb un dolç regust analògic. Aquest mes de març visita Catalunya per primera vegada en una minigira que promet ser històrica. Aquestes són les dates:

 Dijous 7 de març @ Espai Mediterrània Fòrum, Palafrugell (Girona)

Divendres 8 de març @ Cafè El Cercle, Girona + The Missing Leech

Dissabte 9 de març (12,30h.) @ Luchador Records + Sam Destral + Oddz 'n'Ends DJs, Barcelona

Dissabte 9 de març (23,30h.) @ Restaurant-Llibreria Anònims, Granollers (Barcelona)

Diumenge 10 de març @ Ca La Samsona + Sickbrain, Manresa (Barcelona) 

Dilluns 11 de març @ Figueres (Girona) * secret show 

“Les arrels de la cançó moderna: Dylan, Barrett, Nick Drake i Lach!” (Time Out London). 

“Lach és l’arquitecte de l’antifolk. Un concepte poc definit on conflueixen guitarres acústiques i actitud punk, com si Bob Dylan i Patti Smith tinguessin una cita al Lower East Side. Una institució de Manhattan” (New York Times). 

“El millor guitarrista punk des de Johnny Ramone” (Billy Ficca de Television). 

“El millor compositor de cançons” (Adam Green). 

www.lachtoday.com

www.lach.bandcamp.com

Lach's Antihoot Live From The Edinburgh Fringe

Lach és una institució de la música novaiorquesa de les darreres tres dècades, i el principal impulsor del que coneixem com a antifolk. Durant una bona pila d'anys, el seu open mic setmanal, Lach's Antihoot, va consolidar-se com un referent al sud de Manhattan i va esdevenir vital en l'impuls de carreres com les de Beck, Regina Spektor, els Moldy Peaches o Jeffrey Lewis. Establert actualment a Escòcia, Lach manté viu l'Antihoot a la Gran Bretanya. Des de 2011, l'ha incorporat a la programació del Fringe Festival d'Edimburg, on ha esdevingut tota una plataforma per al talent local més inquiet. N'és una mostra "Lach's Antihoot Live From The Edinburgh Fringe", recull d'actuacions enregistrades durant l'edició 2011 del certàmen. Entre els artistes participants figuren noms com els de Calypso Brown, Emily Scott, The Forget-Me-Nots, Lee Patterson, Nick Sun o el propi Lach. Poden escoltar-lo i comprar-ne una còpia, respectivament, a través dels links que trobaran sota aquestes línies.

http://lach.bandcamp.com/

http://www.lachtoday.com/lachstore.html