Nerviosisme

M'ha semblat observar un cert excés de nerviosisme amb això dels tuits de Quim Torra. La qual cosa em sorprèn especialment per dos motius. El primer, que part d'aquest nerviosisme ve de gent que no es va immutar quan centenars de tuiters d'arreu de l'Estat celebraven la mort de catalans en un accident d'aviació als Alps o en un atemptat terrorista a les Rambles. El segon, i més important, que em sembla que s'entén perfectament que quan Torra escriu "els espanyols" fa referència als mateixos aparells d'estat que empresonen rapers i a la vegada permeten a senyors com Jiménez Losantos amenaçar alegrement amb hipotètics bombardejos sobre Barcelona. Un altre tema és que en política sempre hi hagi algú disposat a fer llenya de l'arbre caigut, i bocamolls com Torra que són incapaços de mesurar les seves paraules.

Admetem-ho. Expressar-se en públic no és precisament el fort de Torra, ho evidencia el to absolutament barroer dels seus tuits però també la seva aparent manca d'empatia a l'hora de respondre les preguntes dels periodistes. No sé si s'hi van fixar vostès però ahir, durant la compareixença conjunta de Torra i Carles Puigdemont a Berlín, quan un mitjà va preguntar qui dels dos prendria realment les decisions al nou Govern de la Generalitat -i la resposta va ser, òbviament, que qui lidera aquest executiu és Torra- va ser el propi Puigdemont el primer que va donar explicacions mentre Torra semblava voler-se mantenir en un discret segon pla sense dir res, com si tot plegat li anés gran. I això és el que em temo, que tot plegat li vagi (molt) gran. Que el futur més immediat d'un govern (i d'un país) es trobi a les mans d'algú que ni tan sols sap moderar el seu llenguatge a les xarxes socials.

I em puc equivocar, i tant de bo m'equivoqui, però personalment em fa patir molt més l'ara per ara aparent incapacitat de Torra per a assumir les responsabilitats que li pertoquen, que no pas el contingut d'uns tuits al meu parer desafortunats però també sobredimensionats de forma interessada. Ahir a la nit, després d'un dia bastant llarg, vaig estar veient el documental sobre el retorn de Josep Tarradellas i la restitució de la Generalitat que emetia TV3. Vaig fixar-me en l'amplitud de mires i sobretot la capacitat de posar-se al lloc de l'altre que tenien bona part dels dirigents polítics de l'època amb independència dels partits o idees que representessin (algú hauria de prendre nota de les paraules de Narcís Serra recordant que el retorn de Tarradellas era impossible amb la legalitat aleshores vigent però les diferents parts implicades havien remogut cel i terra per tal que s'acabés produint). I en aquest punt em vaig preguntar com hem passat de tenir polítics de la talla de Suárez, Tarradellas o Reventós, a confiar la nostra sort als Rajoy, Torra i Arrimadas d'aquest món.