De la mateixa manera que Laura Marling o The War On Drugs abans que ells, Arctic Monkeys s'han inspirat en les qualitats de Los Angeles com a ciutat d'adopció a l'hora de facturar una de les seves obres més singulars a data d'avui. Un "Tranquility Base Hotel + Casino" (2018) que molts s'han afanyat a comparar amb la producció d'Alex Turner al capdavant de The Last Shadow Puppets per les seves textures sofisticades i tan atemporals com arrelades en l'elegància pop de la dècada dels 60 -sí, pensin en Scott Walker-. La comparació no és gratuïta, però la referència no ens hauria de fer perdre el món de vista. "Tranquility..." és un cop de timó que trenca radicalment amb tot el que havien fet fins ara els de Sheffield, però emmarcar-lo al cànon de The Last Shadow Puppets equival a ometre alguns detalls importants, com ara les meravelles que és capaç de signar Turner quan s'asseu al piano i el converteix en el fil conductor d'un repertori signat per una banda que fins ara havia estat essencialment de guitarres.
Aquí no hi trobaran vostès hits immediats d'aquells que llueixen tan bé a les pistes de ball, com cantava un jove Turner ara fa poc més d'una dècada, sinó elaborats exercicis de pop madur -que no pas adult- on el britànic podria començar a destapar-se com un artista en solitari. És possible que algun dia acabem escoltant aquest senyor en aquells marcs tan solemnes que de la nit al dia van passar de tenir al·lèrgia a la música pop, a programar tot d'una a gent com Rufus Wainwright. Aleshores cançons com "Star Treatment" o "One Point Perspective" cobraran una dimensió i un sentit que ara tot just es comencen a perfilar. De moment, però, les masses que assisteixin als seus macroconcerts a l'aire lliure seguiran vibrant molt més al ritme de "Fluorescent Adolescent" i "I Bet You Look Good on the Dancefloor". Qui vulgui comprovar-ho podrà fer-ho la setmana vinent en un dels escenaris principals del Primavera Sound.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada