LUIGI CABANACH
(1949-2018)
Acabo d'assabentar-me a través del blog d'Àlex Gómez-Font de la mort de Luigi Cabanach, un d'aquells eterns secundaris sense els quals no s'entendria la música catalana de les passades cinc dècades i mitja. Un músic de primera que, sempre des d'un discret segon pla, va definir alguns dels moments més emocionants que s'han pogut escoltar a casa nostra durant més de mig segle. De la primera formació del seminal combo progressiu Màquina! a projectes capdavanters de l'ona laietana com Música Urbana, passant per capítols també destacables com a acompanyant de Joan Manuel Serrat o Maria del Mar Bonet.
Jo li havia perdut la pista durant els darrers anys, però vaig tenir ocasió de compartir bons moments amb ell durant la reunió de Màquina! que va capitanejar l'any 2004 juntament amb Jordi Batiste. De fet, va ser en el marc d'aquella reunió que vaig poder entrevistar la banda en diverses ocasions, arribant a venir Cabanach i Batiste als estudis de Ràdio Televisió Cardedeu (RTVC) per un especial que vam emetre sobre el grup. De tots dos recordo la boníssima predisposició, la inqüestionable professionalitat i sobretot una immensa humanitat.
Del Luigi em quedaré per sempre més amb el record del seu rostre emocionat durant aquella entrevista televisiva, mentre expressava la seva passió pel flamenc. També amb les actuacions que va oferir amb aquella encarnació de Màquina! en sales com la barcelonina Luz de Gas o la desapareguda As de Copes de Granollers. La imatge del Luigi deixant-se portar fins a l'infinit al ritme d'"I Believe" -un tema a la versió d'estudi del qual no havia tocat la guitarra, el seu instrument habitual, sinó el baix-, arribant a tocar estirat a terra en plena comunió amb les notes elèctriques que invocaven els seus dits, és simplement inesborrable. Moltes gràcies per tot Luigi, descansa en pau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada