La nota de premsa del quart elapé de Miquel Vilella comença amb una reflexió al voltant del significat de la paraula 'fan'. Un fan, apunta el text en qüestió, és "una persona que dedica el pensament i l'atenció a allò que li agrada i ho fa a tota hora: abans d'anar a dormir i quan es lleva al matí, quan passeja, quan dina, quan sopa". Una introducció de la qual es poden extreure ràpidament dues conclusions en positiu. La primera, que al músic i compositor de Reus no li agrada anar al gra, que per a ell el més important no és arribar al final de cap trajecte sinó gaudir del propi trajecte i transitar-lo sense pressa. La segona, que Vilella és un fan amb totes les lletres de la música entesa com a art i com a ofici.
Són dues conclusions, és clar, a les quals un també pot arribar després d'haver escoltat l'àlbum en qüestió. Perquè "Els fans de l'amor nord-americà" (2020, Satélite K/Kzoo) suposa una nova mostra d'amor incondicional cap a la música pop en la seva concepció més elegant i sofisticada, també artesanal, la que enllaça Brian Wilson i els Zombies amb Belle & Sebastian i The Divine Comedy. I alhora és el fruit d'un procés de composició i producció no planificat, on cada moviment ha estat fruit de l'instint, del moment, de les circumstàncies o de tot plegat. El resultat és un disc que sona a Miquel Vilella pels quatre costats, el successor lògic d'aquella declaració de principis i d'intencions que va esdevenir "La Línia Màgica" (2017), però també un plàstic més fresc i immediat que el seu predecessor.
Compost al districte barceloní de Ciutat Vella –actual base d'operacions del reusenc- i enregistrat a mig camí d'un pis del Raval i de l'estudi Blind Records, "Els fans de l'amor nord-americà" trepitja fort de bon principi amb l'èpica expansiva d'un "Tu i jo som multitud" que aproxima les atmosferes dels primers U2 a les fites més massives d'uns Arcade Fire. Pas previ a l'embranzida gairebé punk de la peça titular, un dinàmic rock'n'roll amb una tornada de les que s'enganxen a la primera i ja no es deixen anar. Són les cartes de benvinguda d'un conjunt on també sobresurten autèntics exercicis d'orfebreria pop com "L'any que ve, Jerusalem", "Petit episodi en la menor" o "Hipnotitzador de càmping", aquest últim amb una mètrica Northern Soul de les que posen pistes senceres de potes enlaire.
Més informació:
Miquel Vilella / Pàgina web / Spotify
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada