Ja sigui per l'obsessió d'alguns a l'hora de voler oferir una determinada imatge de modernitat, o simplement per aquell costum tan hispànic de sobrevalorar qualsevol cosa que vingui de com més lluny millor en detriment d'allò que un té al davant mateix dels nassos, el cert és que l'obra i el llegat de Miguel Ríos semblen haver-se devaluat durant les darreres dècades fins i tot entre aquell sector de públic que s'autoanomena rocker de base en aquesta banda dels Pirineus.
D'acord, no falten a l'extensa trajectòria del de Granada tota una sèrie d'entrebancs que bé podrien justificar un cert escepticisme, però al costat positiu de la balança caldria destacar capítols com el seu segon disc. Un "Despierta" publicat originalment el 1970 i reeditat ara amb motiu del seu 50è aniversari, influït pels aires de canvi que Ríos havia respirat durant un viatge als Estats Units i –atenció, això deixarà de pedra a més d'un incrèdul- enregistrat a Londres amb ni més ni menys que The End com a banda d'acompanyament –sí, la banda psicodèlica apadrinada al seu dia per Bill Wyman-.
El resultat de la unió d'ambdues parts, arrodonida amb la producció de Rafael Trabucchelli, és un plàstic que de ben segur seria contemplat (i escoltat) d'una altra manera de tractar-se de l'obra perduda de vagin vostès a saber quin artista de culte de més enllà de muntanyes i oceans. Sigui com sigui, d'arguments de pes en té i responen a títols com "Ella se fue" o "Al salir el sol", sense desmerèixer la dinàmica lectura en castellà del "Jailhouse Rock" d'Elvis Presley. I potser obviant, sí, aquell "Himno a la Alegría" que encara esgrimeixen molts dels seus detractors com si d'una sentència capital es tractés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada