 |
| Emily Jane White, llums i ombres folk. |
És una d'aquelles fites que un no es pot esperar ni proposar. Impulsar una iniciativa sense cap més suport que la pròpia empenta i, un bon dia, acabar-ne celebrant les 25 edicions com qui no vol la cosa però amb la seguretat i la solvència de qui ja ha esdevingut un clàssic. Corria l'any 1995 quan una colla de melòmans barcelonins, simpatitzants i militants tots ells d'una escena indie que era aleshores més que subterrània, van decidir crear el seu propi festival a partir de l'experiència acumulada en àmbits com l'edició de fanzines. El seu objectiu, portar a la Ciutat Comtal totes aquelles bandes de fora que tant els agradaven i que tan cares resultaven de veure en aquest costat dels Pirineus.
Naixia d'aquesta manera el Minifestival de Música Independent de Barcelona, que un quart de segle més tard és a punt de celebrar les seves noces de plata consolidat com una cita de referència al calendari melòman de casa nostra, però sobretot com un d'aquells petits grans esdeveniments que potencien valors com la proximitat i la singularitat en un context cada dia més definit per la saturació i el tot s'hi val. Una 25a edició que donarà el tret de sortida aquest mateix mes de gener i s'allargarà fins al mes de març. I un programa que, fent honor a la filosofia del Mini, tornarà a alternar noms de referència i noves promeses d'àmbit internacional amb una ferma aposta pel talent autòcton.
 |
| Marinho, malenconia i preciosisme al capítol de descobertes - Foto Marta Olive. |
La jornada central del Minifestival 2019 tindrà lloc el 15 de febrer a l'Espai Jove Les Basses, epicentre de la programació durant bona part de la passada dècada i metafòrica ubicació per a un esdeveniment que celebra el fet musical entès des dels marges. Com a caps de cartell, ni més ni menys que The Orchids, Sarah Nixey i Emily Jane White. Els de Glasgow, veterans de la fèrtil pedrera indie escocesa de la dècada dels 80, eren poc menys que una assignatura pendent al cartell d'un festival per on han desfilat anterioriment discursos com els dels seus veïns i (més o menys) contemporanis Close Lobsters.
Nixey, sòcia de tot un Luke Haines als enyorats Black Box Recorder, torna al Mini vuit anys després d'haver-hi ofert una memorable actuació i amb un acompanyant de luxe com és el productor i multiinstrumentista Jimmy Hogarth (Amy Winehouse, Sia, Duffy). Finalment, White defensarà sobre el terreny el flamant "Immanent Fire" (2019). Un plàstic que referma la californiana com un exponent a l'alça del folk nord-americà contemporani, i amb tota probabilitat un dels grans treballs publicats en aquest terreny al llarg del passat exercici.
En el capítol de descobertes, promeses en fase emergent i potencials revelacions, aquest bé podria ser l'any de Happy Accidents i Marinho. Els primers, londinencs a més no poder, reivindiquen les formes més fresques i desacomplexades del post-punk i l'indie de guitarres del canvi de segle. Marinho, portuguesa, vindrà a presentar un notable disc de debut –batejat amb un títol tan peculiar com impronunciable: "~" (2019)- on explora la fina frontera que pot arribar a separar el pop d'acabats malencònics del folk més preciosista –molta atenció a talls com "Joni" o "Ghost Notes"-.
La representació autòctona anirà a càrrec de les barcelonines Die Katapult i la seva peculiar visió del krautrock i els seus derivats, així com dels gironins Veiculo Longo, combo de rock amb totes les lletres format per integrants dels mai prou reivindicats Double Shame –una de les bandes fetitxe del festival-. Completarà el cartell la projecció de "Sonido Mosca" (2019), aplaudit documental del sempre oportú Nando Caballero al voltant dels amplificadors Sinmarc i la irrupció del rock'n'roll a la Barcelona de la dècada dels 60.
 |
| Aurehl, sensibilitat melòdica i atmosferes a contrallum. |
Com ja és habitual, el Minifestival reforçarà el seu programa central amb tot un seguit de concerts complementaris en diferents punts de la ciutat. Destaca enguany la celebració d'una festa d'aniversari –25 anys anys només es fan un cop a la vida- a l'Heliogàbal. Serà el 7 de març amb un menú tan eclèctic com les dues dècades i mitja a commemorar: del pop oníric però ballable dels madrilenys Nos Miran a l'electrònica trencapistes de la canària Cristina Quesada, passant per les melodies assolellades –i amb regust dels primers Belle & Sebastian- dels suecs Alpaca Sports.
Tampoc hi faltaran, per allò d'anar obrint boca, les jornades prèvies al tram principal de la programació. Els barcelonins Aurehl seran els encarregats de donar el tret de sortida del Mini, el 18 de gener a l'FNAC L'Illa Diagonal i a partir d'un discurs que enllaça elements orgànics i digitals amb la mateixa elegància amb què marida sensibilitat melòdica i atmosferes a contrallum. El mateix escenari acollirà el 8 de febrer l'actuació d'Aitorpenak, pseudònim d'Aitor Echebarria, tot un artesà de la cançó pop amb base d'operacions a Barcelona.
Més informació i entrades:
Minifestival de Música Independent / Pàgina web
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada