El debut discogràfic de Syd Barrett al marge de Pink Floyd sol contemplar-se com un dels paradigmes d'allò que entenem per discos maleïts. Una percepció parcialment errònia, tenint en compte que va arribar a situar-se entre els 40 plàstics més venuts al Regne Unit la setmana del seu llançament, però no del tot equivocada tenint en compte les circumstàncies vitals del seu autor: expulsat de la banda que ell mateix havia creat a causa d'un comportament erràtic que l'acabaria convertint en un dels grans ídols caiguts de la música pop.
Sigui com sigui, "The Madcap Laughs" (1970) suposa en certa manera –i molt més que qualsevol artefacte mai enregistrat pels propis Floyd- la continuació lògica d'aquell "The Piper at the Gates of Dawn" (1967) que havia posat les bases del rock psicodèlic entès des d'una perspectiva britànica. Un plàstic que segueix explorant les coordenades més àcides de la música pop, flirtejant amb llenguatges com el folk i a partir d'una estètica que ara anomenaríem lo-fi en contraposició a les estructures progressives i a les produccions grandiloqüents dels seus excompanys.
Val a dir que tant Roger Waters com sobretot David Gilmour es van implica a fons en la producció de l'àlbum, arribant aquest últim a participar-hi com a músic de sessió al costat de noms il·lustres de la nissaga Soft Machine com Robert Wyatt, Hugh Hopper o Mike Ratledge. Enregistrat als estudis Abbey Road i publicat per Harvest tal dia com avui de fa 50 anys, "The Madcap Laughs" és considerat per diverses veus autoritzades com l'obra magna de Barrett i conté algunes de les seves peces més celebrades, com ara "No Good Trying", "Octopus" i la inicial "Terrapin". Per mèrits propis, el primer gran disc de la dècada dels 70.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada