He afirmat darrerament que mai abans havia vist un estat d'histèria i fins i tot paranoia col·lectiva com el d'aquests últims dies. En realitat, fent una mica de memòria m'adono que sí que l'havia presenciat, tot i que bastant de passada i com a observador, diguem-ne, casual. La primavera de 2003 vaig tenir l'ocasió de visitar algunes de les zones més deprimides dels Estats Units a poques setmanes d'haver-se iniciat la invasió de l'Iraq, i bona part del que hi vaig observar m'està tornant a ressonar moltíssim davant del que estic veient avui, ara i aquí.
El que vaig veure a les zones remotes (i no tan remotes) d'estats com Nebraska, Iowa o Wisconsin va ser un entorn on la gent podia sortir de casa i fer una vida totalment normal, però on el clima bèl·lic es respirava de ple en l'ambient. També, i sobretot, en el comportament col·lectiu d'una població a la qual els seus governants havien explicat, de forma perfectament calculada i seguint els tempos necessaris, que en un país llunyà hi havia un senyor molt dolent que es disposava a bombardejar-los amb tot un arsenal d'armes "de destrucció massiva". Vaja, que si no es feia allò que deia el senyor President el món s'acabava en qüestió de dies.
Que sí, que tot plegat era una gran mentida, però aquella gent s'ho havia cregut (no perquè fossin més rucs que vostès o que jo, sinó perquè la mentida s'havia fabricat i difós a consciència i sense deixar res a l'atzar, en una època en què encara no existien les xarxes socials ni conceptes com 'fake news'). El que vaig veure, en definitiva, va ser una població atemorida i disposada a renunciar a qualsevol dret fonamental en nom de la seguretat i de l'interès general. O, en altres paraules, com la por esdevenia una vegada més el mecanisme més eficaç a l'hora de controlar el comportament de tota aquella població tant a nivell individual com (sobretot) col·lectiu.
I això em recorda molt a la forma com, literalment d'un dia per l'altre, hem passat de qüestionar unes autoritats que ens deien que no podíem anar al cinema però sí al Mercadona, a assumir de forma totalment acrítica tot un paquet de mesures que, més enllà de no resoldre el problema de fons i de respondre més a uns interessos polítics que no pas socials, remeten a imatges i episodis francament molt més inquietants que el virus de torn.
M'espanta, molt, la manera com el conjunt d'una població pot estar disposat a renunciar a tot i més en nom de la seguretat, de l'interès general i de qualsevol altre eufemisme que pugui resultar oportú en un moment donat. Cuidem-nos, i tant que sí, però no oblidem que per cuidar-nos tal i com requerim ser cuidats, abans ens cal ser lliures. Hi ha una cançó de Mazoni que diu "M'agraden les persones, però em fa por la gent". Una frase que ara mateix em tatuaria si tingués la possibilitat de fer-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada