Kenny Rogers (1938-2020)

Rogers, durant els dies de la First Edition - Foto Michael Ochs / Getty Images.

KENNY ROGERS

(1938-2020)

Passen els anys, i la barba platejada de Kenny Rogers segueix essent a ulls (i orelles) de molts aficionats sinònim de tot allò que sol considerar-se poc 'autèntic' en l'àmbit de la música country. De balades amb excés de sucre i olor de naftalina, i d'alguns dels tics que van fer cotitzar a la baixa allò que al seu moment es va anomenar countrypolitan. Res més lluny de la realitat, si s'analitza amb detall una trajectòria que abasta sis dècades, gairebé una cinquantena d'àlbums –i una vuitantena de singles- i tota una sèrie de reconeixements que com de costum eclipsen parts igualment essencials del conjunt.

A Rogers se'l sol associar amb títols com "Lucille", "We've Got Tonight" o "Islands in the Stream" –aquests dos últims a duet amb Sheena Easton i Dolly Parton, respectivament-. També amb "Coward of the Country", un cant a totes les persones inadaptades que ja qüestionava conceptes com la pròpia masculinitat dècades abans de posar-se sobre la taula determinats debats. I sobretot amb "The Gambler", un original de Don Schlitz prèviament enregistrat per Bobby Bare que no obstant va conèixer la seva versió definitiva a través de la veu estripada i polsegosa del texà, arribant a segellar en plena era punk un dels hits més transatlàntics de la història del country.

Abans de tot això, però, hi havia hagut anys de picar pedra i de flirtejar amb gèneres com el jazz, el folk, el rock'n'roll o fins i tot la psicodèlia. De formar-se al costat de referents com Bobby Doyle o The New Christy Minstrels. I de donar peu, juntament amb altres exMinstrels, a The First Edition, un combo que va irrompre a la festa dels fills de les flors amb una àcida revisió del "Just Dropped In (To See What Condition My Condition Was In)" de Mickey Newbury, i que posteriorment va abraçar l'incipient country rock amb una canònica lectura del "Ruby, Don't Take Your Love to Town" de Mel Tillis. Retalls d'un llegat que cal reivindicar més enllà dels duets de temporada i les balades ensucrades.