Una vegada, fa molts anys, vaig coincidir amb Jorge Otero, líder d'Stormy Mondays, a la cua per accedir a un concert de Bruce Springsteen. Era la gira de "The Rising" (2002), un disc que a mi m'havia agradat i a ell no, i d'això vam estar parlant mentre ens anàvem aproximant cap a una de les portes d'accés al Palau Sant Jordi. Ignoro si els anys han canviat la percepció d'Otero al voltant d'aquell àlbum –a mi em segueix semblant un bon treball, si bé el temps ha demostrat que la producció de Brendan O'Brien no li fa justícia-, però estic segur que seguim d'acord en contemplar "Nebraska" (1982) com una de les obres clau no tan sols del Boss sinó del període que retraten els seus surcs.
Concebut per Springsteen en la intimitat domèstica després d'haver-se menjat literalment el món al capdavant d'una de les bandes de rock més poderoses que mai s'han enfilat a un escenari, les deu cançons del plàstic en qüestió posaven sobre la taula tota la desolació i la grisor d'uns Estats Units en plena era Reagan. Si el concepte Nebraska pot equivaler gairebé a un estat mental més enllà de les seves connotacions geogràfiques, l'autor de "Born to Run" (1975) n'havia generat una banda sonora que al seu dia va parlar d'un lloc i d'un moment molt concrets, i que a gairebé quatre dècades de la seva publicació pot arribar a oferir respostes –o com a mínim a fer companyia- davant qualsevol episodi d'incertesa individual o col·lectiva.
I potser per això, perquè l'inici de la present dècada ha estat tèrbol fins a extrems certament poc imaginables, resulta especialment oportuna la lectura integral de l'àlbum que acaben de lliurar els propis Stormy Mondays. Deu recreacions lliures però fidels als originals, més una versió de "This Hard Land" –peça enregistrada durant les sessions de "Born in the USA" (1984) que segueix la mateixa línia narrativa de la resta del conjunt- inclosa com a bonus track, on els asturians aprofiten per tornar-se a refermar com un dels grans exponents del so Americana en aquesta banda dels Pirineus.
Comencen transportant la crònica negra de la peça titular fins a coordenades gairebé espirituals. Es deixen anar del tot aplicant tota una injecció elèctrica a "Atlantic City". El rock amb accent fronterer de "Johnny 99" s'aproxima a la lectura d'aquest mateix tema realitzada per Los Lobos a "Badlands" –disc de tribut al propi "Nebraska" publicat per Sub Pop l'any 2000-. I la fragilitat amb què recreen "Highway Patrolman" directament invoca alguns dels passatges de la segona meitat de "The River" (1980), mentre un "Open All Night" en clau de rockabilly i una accelerada "Reason to Believe" ens recorden que fins i tot el pitjor dels moments pot ser més suportable amb un bon disc de rock'n'roll als altaveus i una cervesa freda a la mà.
Més informació:
Stormy Mondays / Pàgina web
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada