Aquesta nit he decidit confinar-me en una sala de cinema. Una acció que sempre m'ha semblat la millor manera d'aïllar-se de tot el soroll que ens envolta (ara i sempre: des de fa anys tinc el costum de fer el mateix cada vegada que es disputa un Barça-Madrid o una final de la Champions), i que en les circumstàncies actuals sembla gairebé un acte de desobediència.
La sessió s'ha desenvolupat amb normalitat, simplement ens han demanat que deixéssim dues butaques buides entre espectador i espectador, per allò de no contagiar-nos les unes a les altres. Una mesura que m'ha semblat tan útil i encertada com, a la vegada, una mica exagerada.
Útil i encertada, perquè ningú ha parlat durant tota la sessió. I personalment agraeixo el fet de poder gaudir d'una pel·lícula en pantalla gran sense haver d'escoltar els comentaris generalment inoportuns de qualsevol veí.
Una mica exagerada perquè, un cop finalitzada la sessió i com no podia ser de cap altra manera, ens hem apropat els uns als altres a comentar la jugada, a explicar-nos què ens havia semblat la pel·lícula i, en definitiva, a relacionar-nos. Perquè som humans. I perquè la cultura també serveix per això. Que no se'ns oblidi, sisplau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada