Vaig descobrir Pete Molinari en algun moment de l'any 2008, el mateix exercici en què aquell magnífic debut titulat "A Virtual Landslide" ens va presentar el britànic com una mena d'alumne avantatjat tant dels Everly Brothers com de la tradició folk del Greenwich Village i més enllà –i capaç de transformar un original de Billy Childish com "I Don't Like the Man I Am", en una atemporal balada de regust 50's que li hauria d'haver obert moltes més portes de les que li va obrir al seu dia-.
Des d'aleshores havia anat seguint la seva carrera amb interès però amb la intermitència pròpia d'uns temps en què l'excés d'estímuls ens impedeix concentrar-nos com cal en determinats negociats. El cas és que, després d'un temps en què li havia perdut la pista, em retrobo a aquestes alçades amb ell de la mà d'un nou treball, "Just Like Achilles" (2020), que a aquestes alçades difícilment el catapultarà fins al pedestal que ja mereixia de bon principi, però referma el seu bon estat de forma amb una colla de cançons de regust clàssic i vocació eterna –que no és poc-.
La inicial "Goodbye Baby Jane" té alguna cosa de Buddy Holly amb els Crickets, també del Merseybeat i del vessant més amable del folk rock californià de l'equador de la dècada dels 60. "Steal the Night" és una senyora balada de les que podrien haver influït part dels hits d'Oasis d'haver-se enregistrat cinc dècades enrere. I la dinàmica "Waiting for a Train" agafa l'embranzida pròpia de qui té tan clares les seves arrels i devocions com la vocació d'apuntar sempre una mica més enllà d'allò que se li pressuposa. Bentornat sigui vostè, Mr. Molinari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada