No Age, encara facturant obres majúscules

Des del més genuí underground.

Hi va haver un temps en què No Age semblaven predestinats a conquerir la galàxia indie amb un discurs que sabia conjugar experimentació i gust pel soroll amb una aguda sensibilitat pop i un oportú ganxo melòdic. Eren els dies en què àlbums com "Nouns" (2008, Sub Pop) generaven rius de tinta en tota mena de mitjans especialitzats i les seves actuacions congregaven a parts iguals el sector més curiós de la parròquia melòmana i la modernor més ben vestida de cada casa.

Però aleshores es van passar de llestos. O més ben dit, es van mantenir fidels a una filosofia i a un tarannà adquirits des de la seva militància iniciàtica al subsòl musical de Los Angeles. I se'ls va acudir posar sobre la taula totes les males pràctiques dutes a terme per un reconegut fabricant de calçat esportiu. I fer-ho en el marc d'un exclusiu esdeveniment patrocinat per la marca en qüestió amb els californians com a caps de cartell –tot plegat, per cert, va passar a la sala petita d'Apolo, a Barcelona-.

En uns temps en què indie i mainstream es començaven a confondre de forma ja irreversible, No Age van esdevenir el paradigma de com qüestionar l'amo pot tenir conseqüències igualment irreversibles. Esborrats des d'aleshores del mapa de (macro)festivals, proscrits per les grans marques que paguen pessebres i compren complicitats, però fidels com el primer dia a aquell underground on es van forjar, és poc probable a aquestes alçades que No Age tornin a brillar mediàticament com ho van fer al seu dia. Però segueixen publicant discos que val la pena escoltar.

L'últim és "Goons Be Gone" (2020, Drag City), tot un còctel de post-punk estrident, comprimits noise i repunts shoegaze, sempre des del format de guitarra, veu i bateria del qual sempre ha sabut treure tant de suc el duet de Los Angeles al llarg d'una dècada i mitja. També un aparador de cançons tan rodones com la inicial "Sandalwood", on ressonen els Sonic Youth més accessibles, la torrencial "Feeler" o la vitamínica "War Dance", que conviuen amb experiments com les opressives atmosferes de "Toes in the Water" o la claustrofòbica estructura d'"A Sigh Clicks". Ja no seran carn de hype, però segueixen facturant obres majúscules.