Actes de resistència

Brighton 64.

Miqui Puig.

BRIGHTON 64 + MIQUI PUIG

La Mercè 2020 @ Recinte Camp Nou, Barcelona

24 de setembre de 2020

Els concerts que Brighton 64 i Miqui Puig tenien programats ahir al vespre al recinte del Camp Nou en el marc de les festes de la Mercè es podien contemplar, a efectes pràctics, com una única vetllada melòmana dividida en dos actes. Una festa amb totes les lletres i malgrat tot, on l'accent local no era tant fruit del context com una declaració de principis. Dos noms essencials de la crònica pop escrita durant les últimes quatre dècades en aquest costat dels Pirineus, i dues trajectòries que després d'haver tastat les agredolces mels de l'èxit massiu, han acabat descobrint les seves millors versions des de l'òrbita independent i a partir del contacte directe amb les seves respectives parròquies. D'això se'n diu triomfar, la resta són fums i derivats.

La banda dels germans Gil venia a presentar "Como debe ser" (2019), un darrer àlbum on passa revista als esdeveniments que han determinat l'actualitat política dels darrers tres anys –com a mínim- tant a Catalunya com al conjunt de l'Estat i més enllà. Van posar sobre la taula el drama de les persones refugiades amb "Playas del Mediterráneo", van denunciar l'arbitrarietat de l'aparell judicial espanyol amb "Juez y parte", i van recordar els exiliats i represaliats pel franquisme amb "Avui he tornat a casa". Van homenatjar Alfredo Calonge (Negativos) amb "Caminos por recorrer". Van mirar enrere amb "La próxima vez", "Ponte en marcha para mí", "El mejor cocktail" i "La Casa de la Bomba". I abans de marxar encara van tenir temps de presentar "El país de Mortadelo y Filemón", una àcida mirada a la coronacrisi a ritme de power pop que veurà la llum properament amb forma de senzill.

Puig, d'altra banda, venia a defensar "15 canciones de amor, barro i motocicletas" (2019). Un plàstic on torna a reivindicar la cultura de club i la música de ball feta i despatxada amb autoria, i que va esdevenir el fil conductor d'un repertori on el Northern Soul i el pop de tota la vida van dialogar amb el house, la rumba i fins i tot el reggaeton. Va trencar el gel amb el malencònic hedonisme de "Comic's", va revelar la seva cara més punk amb "Raros" i va reservar un dels moments estel·lars de la nit per aquest plat fort del seu cançoner que ja ha esdevingut "Hunos". Va reinventar "Bonito es" en clau de funk terminal. Va prémer l'accelerador amb "Viva Acid House" i "Totalmente a favor". I "Te quiero ahora, te quiero luego" va invocar el fet de ballar com un acte de resistència en temps d'emergència. Li van donar la raó les desenes d'ànimes que, mantenint distàncies de seguretat i sense moure's de les seves respectives localitats, van optar per transformar la platea en una improvisada pista de ball.