The (Dixie) Chicks. |
Sigui com sigui, el cas és que la banda encapçalada per Natalie Maines acaba de lliurar el seu primer disc en 14 anys. I que el producte en qüestió, "Gaslighter" (2020, Columbia), no resulta sobre el terreny tan decebedor com semblava apuntar mesos enrere la primera pista que se'n va avançar, una peça titular que fins i tot llueix millor en el context de l'obra sencera que no pas pel seu propi compte. A nivell líric, l'àlbum gira al voltant del llarg i tortuós procés de divorci de què acaba de sortir la mateixa Maines. A nivell musical, títols com "Sleep at Night", "Texas Man", "March March" o la pròpia "Gaslighter" s'emmarquen en aquelles coordenades que al seu dia van fer del trio texà una mena de tercera via a mig camí del country mainstream i de les seves alternatives més subterrànies. Ganxo comercial, respecte per la tradició i aquelles harmonies vocals que encara brillen com el primer dia. La cosa funciona, però probablement hagués funcionat bastant millor si haguessin tornat a trucar a Rick Rubin abans d'entrar a l'estudi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada