Crec recordar que el primer cop que vaig tenir consciència de l'existència de l'etiqueta Americana va ser arran d'una crítica de "Hearbreaker" (2000), el debut en solitari de Ryan Adams, a la revista Uncut –un mitjà que va esdevenir clau en la definició i la divulgació d'aquest terme-. Un plàstic que va veure la llum tal dia com avui de fa vint anys, i que encara a aquestes alçades es pot contemplar com un dels capítols definitius d'una trajectòria que mai ha deixat de mirar endavant.
"Hearbreaker" va suposar molt més que un nou punt de partida per a Adams després de la desfeta de Whiskeytown, va suposar també una de les portes d'entrada al segle XXI per allò que s'havia anomenat country alternatiu –gènere del qual era i segueix essent el de Carolina del Nord un dels màxims exponents-. Produït per tot un Ethan Johns, amb el suport instrumental de pesos pesants com Daid Rawlings i veus convidades com les de Gillian Welch o Emmylou Harris, el treball en qüestió va ser també el primer acte d'afirmació d'un Adams que començava a seguir a la seva manera els camins prèviament traçats per Tom Petty o Bruce Springsteen.
El disc començava amb una mena de broma. Una conversa entre Adams i Rawlings sobre Morrissey, caçada al vol per Johns a l'estudi, que donava pas al torrencial rockabilly de "To Be Young (Is to Be Sad, Is to Be High)". Entrada per la porta gran i tota la carn a la graella des del minut zero. La seguien reclams com "My Winding Wheel", dinàmic exercici de crepuscular country rock que encara avui és un plat fort dels directes del seu autor, la fràgil "Oh My Sweet Carolina", amb els aguts vocals de Harris fent de contrapunt al lament estripat d'Adams, o el rhythm & blues corrosiu de "Shakedown on 9th Street". Un dels grans debuts del seu temps, i més enllà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada