Dylan plays Berry

Chuck Berry i Bob Dylan.

Abans d'ahir, dimecres 4 d'octubre, Bob Dylan va obrir i tancar un concert a la ciutat de Saint Louis, Missouri, amb dues cançons de Chuck Berry, "Johnny B. Goode" i "Nadine" respectivament. No sé si havia passat mai abans, que Dylan fes en un sol concert dues peces d'un únic autor que no fos ell mateix.

En tot cas, el de Minnesota sol començar i acabar cada actuació del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour amb "Watching the River Flow" i "Every Grain of Sand", respectivament. Que a Saint Louis alterés tant l'inici com el final del repertori, confirma que el fet de versionar a Chuck Berry a la ciutat on aquest havia nascut no va ser cap capritx.

Tres dies abans d'actuar a Saint Louis, Dylan va encetar a la ciutat de Kansas el present tram nord-americà de la gira, i ho va fer obrint el concert amb "Kansas City", l'estàndard que Jerry Leiber i Mike Stoller havien dedicat a una de les grans capitals del Midwest. Aquesta nit toca a Chicago, i en certs fòrums dylanians ja s'aposta fort per hipotètiques cites al catàleg de Chess Records.

Parlar de Bob Dylan és referir-se a l'autor de "Blowin' in the Wind" i "Like a Rolling Stone", per citar només dues de les composicions amb què ha alterat la història de la música i ha definit part de la cultura contemporània. Ni a l'una ni a l'altra se les espera a hores d'ara als seus repertoris. Al seu lloc, prefereix reivindicar la seva obra més recent i versionar clàssics del country, del rhythm & blues i del rock.

I si es confirma que té previst saludar el llegat musical de cada ciutat nord-americana per on passi aquesta gira, té més sentit que mai contemplar-la com un comiat per la porta gran. Dylan recorrent els Estats Units per últim cop –de cara a l'any vinent, quan s'ha anunciat el final del Rough and Rowdy Ways Tour, s'esperen dates al Sud i la Costa Oest- i honrant sobre el terreny tota una tradició de la qual és preservador i part essencial.

Dylan canta "Kansas City"

Diumenge passat, dia 1 d'octubre, Bob Dylan va encetar al Midland Theatre de Kansas City el segon tram nord-americà del seu Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. Saltant-se el guió habitual –per dir-ne d'alguna manera- de la gira, va obrir el concert amb "Kansas City", la composició de Jerry Leiber i Mike Stoller que porta el nom d'aquesta ciutat de l'estat de Missouri i que en canta algunes de les bondats a cop de greixós rhythm & blues.

Kansas City, la població, es troba situada gairebé al centre geogràfic dels Estats Units i és una de les grans capitals del Midwest, la regió d'on és originari el mateix Dylan. Va ser el bressol de Charlie Parker, i pels voltants de Vine Street encara hi ressonen les essències més genuïnes del jazz. Un indret gairebé mitològic on també hi pot ressonar perfectament tot el llegat del propi Dylan, il·lustre preservador d'una tradició que ja no es pot entendre sense ell.

"Kansas City", la cançó, va ser gravada originalment el 1952 per Little Willie Littlefield, tot i que va ser Wilbert Harrison qui la va popularitzar el 1959. Des d'aleshores ha esdevingut un estàndard que han versionat Little Richard –qui l'havia gravat abans que Harrison- i els Beatles, entre d'altres. Dylan l'havia arribat a fer en directe el 1986, quan es feia acompanyar per Tom Petty and the Heartbreakers. Que decidís recuperar-la gairebé quatre dècades després en un inici de gira –l'endemà va repetir al Midland però no la va tocar-, referma la connexió del seu present artístic amb tot el bagatge cultural nord-americà.

Un cop oberta l'actuació amb "Kansas City", la resta del repertori va seguir l'ordre habitual de la present gira, si bé es va saltar "Most Likely You Go Your Way (and I'll Go Mine)" –la va recuperar l'endemà-. I en aquell moment de la recta final on sol deixar espai per a les sorpreses, va versionar "Not Fade Away" de Buddy Holly. Un clàssic del primer màrtir del rock'n'roll, mort de forma tràgica al mateix Midwest on el propi Dylan l'havia arribat a veure en directe poques nits abans de la tragèdia. Afortunats els que van ser al Midland Theatre diumenge a la nit, perquè allò devia ser bíblic.

Chuck Jackson (1937-2023)

CHUCK JACKSON
(1937-2023)

La més fatídica de les casualitats ha volgut que perdéssim a Chuck Jackson a dues setmanes del traspàs de Burt Bacharach. El de Carolina del Nord va gravar i publicar el 1962 un dels primers èxits radiofònics del llegendari compositor, aquell "Any Day Now" del qual Elvis Presley va facturar anys després una versió amb caràcter definitiu des de l'essencial "From Elvis in Memphis" (1969). Figura de pes del soul i el rhythm & blues de la dècada dels 60 –i fins als nostres dies, de fet-, el seu catàleg també inclou joies com "I Keep Forgettin'", del mateix 1962, composta per Jerry Leiber i Mike Stoller. Molts dels seus singles –gravats per disqueres com Wand o Motown- segueixen essent molt apreciats en circuits com el del Northern Soul. Abans d'anar en solitari havia format part dels Del-Vikings durant una temporada a finals dels 50. Ha mort a l'edat de 85 anys.

Lillian Walker (1944-2023)

LILLIAN WALKER

(1944-2023)

A The Exciters se'ls recordarà sobretot per dues cançons. La primera, "Tell Him", una composició de Jerry Leiber i Mike Stoller que van publicar com a single el 1962 i que va esdevenir tot un estàndard del soul, el rhyhtm & blues i la música pop. Prèviament l'havia gravat Dean Parrish amb el títol de "Tell Her", però van ser els de Queens qui va popularitzar una peça posteriorment versionada per Sonny & Cher i Vonda Shepard, entre d'altres.

La segona és "Do-Wah-Diddy", de 1964, gravació original d'una composició de Jeff Barry i Ellie Greenwich que la gran majoria hem conegut a través de Manfred Mann –els britànics la van gravar aquell mateix any amb el títol de "Do Wah Diddy Diddy"-. El seu repertori també inclou perles més obscures però igualment notables com ara "Blowing Up My Mind", molt apreciada en circuits com el del Northern Soul. Ha mort Lillian Walker, una de les fundadores del grup, a l'edat de 78 anys.

Stand by Me

La lletra d'"Stand by Me", el clàssic de Ben E. King, Jerry Leiber i Mike Stoller, impresa en un DIN A4 i llençada al terra en algun lloc de Granollers. Ignoro qui l'ha perdut, o qui se n'ha volgut desfer, i com ha acabat arribant fins on jo l'he trobat, però em sembla una imatge evocadora i, si m'ho permeten, metafòrica. De vegades, tinc la sensació que la cultura es troba en aquesta societat nostra tan abandonada, oblidada, desprotegida i trepitjada com aquest paper. When the night has come, and the land is dark...