Nova etapa de Les Inrockuptibles

Estic degustant aquests dies l'extens i complet dossier amb què Les Inrockuptibles s'avança aquest mes de juny a la commemoració del 30è aniversari de "Nevermind" (1991). Una història, la de la gestació i l'impacte del segon àlbum de Nirvana, que he arribat a llegir en incomptables ocasions i a partir de diverses fonts, però de la qual segueixo descobrint i reparant en nous detalls a cada lectura. "El grunge era a tot arreu, potser va ser l’última vegada que un moviment existencial sorgit a partir del rock tenia quelcom a transmetre a la societat, a la civilització. Després d’allò, tot passaria a ser entreteniment", apunta el periodista Michka Assayas en un dels articles del dossier. Resulta desolador parar-se a analitzar les seves paraules i adonar-se que no li falta raó.

L'edició de juny de Les Inrockuptibles marca l'inici d'una nova etapa per a la revista francesa, que deixa de sortir setmanalment i recupera la periodicitat mensual. Un moviment motivat per la crisi dels formats que ara es diuen tradicionals, agreujada durant el darrer any i mig per la coronacrisi. No se n'amaguen els seus responsables, que expliquen la situació en un editorial on també aprofiten per recordar que la nova periodicitat, menys esclava d'una actualitat tan líquida com meteòrica, els permetrà separar millor el gra de la palla i tractar els temes amb més profunditat. La bona notícia, per tant, és que malgrat tot hi hagi qui segueix apostant per sortir en paper, recordant-se de totes aquelles persones que es resisteixen a observar el món des d'una pantalla tàctil i que encara valoren el rigor de la feina ben feta davant la fugacitat de la immediatesa.

Com a mostra una edició de gairebé 200 pàgines, amb un disseny que convida a fullejar-la amb cura i desenes d'articles on val la pena aturar-se. Més enllà del sucós dossier sobre "Nevermind", m'ha cridat l'atenció un reportatge de Carole Boinet sobre tots aquells joves (i no tan joves) francesos que durant la pandèmia es van saltar confinaments i tocs de queda tot organitzant festes de forma clandestina en boscos, soterranis i domicilis particulars. L'autora no jutja ningú, tan sols observa, pregunta, escolta i prova d'entendre el perquè de tot plegat. I ho explica, és clar. "Una trobada amb aquelles criatures amb actitud resistent per a les quals la festa és un acte polític", conclou. Tot un contrast amb el cúmul de barbaritats que hem arribat a llegir durant l'últim any sobre totes aquelles generacions a qui, amb el pretext sanitari, s'ha volgut negar el dret a ser joves un cop a la vida.