Dues bandes (nord-)americanes

Drive-By Truckers, portaveus dels Estats Units que hi ha més enllà de Washington.

Les seves carreres s'han desenvolupat de forma gairebé paral·lela, els seus discursos han crescut d'igual manera i els seus respectius públics també mengen pràcticament a part. Sigui com sigui, tant Drive-By Truckers com Wilco es poden contemplar per mèrits propis i sense discussió possible com dues de les bandes més grans del rock d'arrel nord-americana del segle XXI. I ho poden fer després de dues trajectòries que van començar durant la dècada dels 90 –la de Wilco, amb Uncle Tupelo com a punt de partida, bastant abans que la dels Truckers-, que han evolucionat al seu aire sense perdre de vista els seus principis fundacionals, i que en ple 2022 es troben tan a prop en termes conceptuals que gairebé podrien anar de la mà.

Portaveus –potser involuntaris, però portaveus al capdavall- d'aquells Estats Units que s'estenen més enllà de les altes esferes de Washington, Drive-By Truckers des del Sud més profund i Wilco des d'un Midwest que es troba a l'altre extrem en termes més que geogràfics –recordin que els extrems tendeixen a tocar-se-, tant els uns com els altres van adreçar a la seva manera el daltabaix de l'era Trump –els primers amb "American Band" (2016), "The Unraveling" (2020) i "The New OK" (2020); els segons amb "Ode to Joy" (2019)-. Amb tan sinistre personatge fora de la Casa Blanca, però amb el seu fantasma encara planant sobre un país que no havia estat tan fracturat socialment des de feia dècades, totes dues bandes han publicat enguany dos àlbums que els connecten amb les seves arrels i on, sense provar d'oferir respostes, segueixen sonant fruit del seu temps.

Drive-By Truckers van lliurar el mes de juny un "Welcome 2 Club XIII" que es capbussa en aquella concepció fresca i renovadora del southern rock que al seu dia els va perfilar com tot allò que han acabat esdevenint. La peça titular, que injecta embranzida punk rock a les arrels Americana al més pur estil d'uns Replacements, és un homenatge al club d'Alabama on Patterson Hood i Mike Cooley es van foguejar durant els seus inicis –"Tonight we're gonna be entertained / By our favorite Foghat cover band", proclama la lletra, en una declaració de principis com una catedral-. La resta de l'àlbum també és de naturalesa autobiogràfica –a destacar la participació vocal de Margo Price al country rock estripat de "Forged in Hell and Heaven Sent" i la caràtula amb il·lustració de l'inconfusible i recentment desaparegut Wes Freed-.

Wilco, d'altra banda, havien publicat setmanes abans l'oportunament titulat "Cruel Country". El primer disc que reuneix tots els components de la banda en un estudi –i gravant en directe, és clar- des del llunyà "The Whole Love" (2011)-. Però sobretot el retorn al country que havia estat la raó de ser de Jeff Tweedy i companyia ja des que van abanderar el so Americana –i allò que es va anomenar country alternatiu- durant els dies d'Uncle Tupelo. La peça que el titula adreça l'estat de les coses a la terra de Mark Twain i Bob Dylan, i com la resta del plàstic sona tan estripada i orgànica com els Wilco més bàsics, aquells que un sector del públic festivaler encara sembla pendent de descobrir. 21 anys després que el canònic "Yankee Hotel Foxtrot" (2001) canviés totes les regles del joc possibles i els valgués el qualificatiu de Radiohead nord-americans, els de Chicago segueixen mirant enrere alhora que caminen sempre endavant.

Uncut: "Dylan... Revisited" (2021)

Són multitud els discos de tribut a Bob Dylan publicats al llarg de les passades sis dècades, l'adaptació del seu repertori a càrrec d'artistes de tota mena i condició sembla no tenir aturador, i malgrat tot les seves cançons segueixen donant tot el joc del món cada cop que es posen en mans alienes. Ho torna a refermar "Dylan... Revisited", un àlbum de tribut a l'autor de "Blowin' in the Wind" que distribueix la revista Uncut amb la seva edició de juny –amb el mateix Dylan a la portada i un extens dossier que commemora el seu imminent 80è aniversari-.

D'entrada, el més destacable –perquè no sempre és així en casos com el que ens ocupa-, és el fet que totes les versions recollides a l'àlbum en qüestió s'hagin gravat especialment per l'ocasió. Hi figuren noms de pes com els de Richard Thompson, Thurston Moore o Weyes Blood. I la selecció de cançons esquiva l'obvietat per a recuperar alguns títols sovint poc predicats. Crida l'atenció, per exemple, que The Weather Station es facin seu un pilar de l'etapa cristiana de Dylan com és "Precious Angel". Que Joan Shelley i Nathan Salsburg recuperin "Dark Eyes", del controvertit "Empire Burlesque" (1985). O que Cowboy Junkies s'atreveixin amb l'encara calent "I've Made Up My Mind to Give Myself to You".

Destaquen també la narcòtica lectura de "Lay Lady Lay" a càrrec d'uns Flaming Lips en pleníssimes facultats, l'accent Southern Gothic del "Blind Willie McTell" signat per Patterson Hood i Jay Gonzalez (Drive-By Truckers), i la clarobscura deconstrucció de "Knockin' on Heaven's Door" a càrrec de Low –originaris, com l'homenatjat, de Duluth, Minnesota-. Arribat aquest punt, el fet que l'àlbum s'obri amb una pista inèdita del propi Dylan –"Too Late", antecedent de "Foot of Pride" descartat de les sessions d'"Infidels" (1983)- gairebé és el de menys. No ens trobem davant d'un disc de tribut protocolari, sinó davant d'un àlbum amb entitat pròpia i vigència més enllà d'efemèrides.

Drive-By Truckers - "The New OK" (2020)

Els plans de Drive-By Truckers a l'inici d'aquest 2020 consistien en sortir de gira a presentar el seu aleshores darrer disc i dir tot allò que havien de dir, que no era poc tenint en compte que "The Unraveling" (2020) adreçava i segueix adreçant l'estat de les coses a l'Amèrica de Trump. Com a tants altres músics i conjunts d'arreu del planeta, la pandèmia i les mesures que se n'han anat derivant han acabat frustrant qualsevol pla possible. Una situació que Paterson Hood, Mike Cooley i companyia han aprofitat per donar forma a un nou àlbum d'estudi que segueix abordant tota la convulsió i la incertesa propis d'un país governat per un piròman.

No totes les peces d'aquest "The New OK" (2020) són noves de trinca. N'hi ha que s'havien descartat durant les sessions de "The Unraveling". I també n'hi ha, és clar, que adrecen episodis viscuts durant els darrers mesos, com per exemple la mort de George Floyd a mans d'un agent policial ("Watching The Orange Clouds"). Certament, d'arguments per escriure cançons no els n'han faltat durant aquest 2020 que ha estat qualsevol cosa menys tranquil a la terra d'Elvis Presley i Otis Redding. Però tot i això, la tònica general és la d'un àlbum mancat de la profunditat i la vocació perdurable dels seus predecessors.

No és en absolut un mal disc, que consti. D'encerts n'hi ha, i val la pena destacar-los. De la tensa tenebra inicial de la peça titular al rock vitalista i stonià de "The Perilous Night", passant per la petjada punk de "The Unraveling" –definitivament, no hauria desentonat al plàstic que portava el seu títol-. Però un cop escoltat en la seva integritat, un no pot evitar contemplar-lo com un disc de campanya, fruit del moment i pensat per al moment, que deixarà de tenir sentit quan hagi passat tota aquesta bogeria (la sanitària i la política). Això sí, la versió de "The KKK Took My Baby Away" (Ramones) que tanca el plàstic resulta d'allò més simpàtica i fins i tot podria funcionar com a bis quan les circumstàncies permetin el retorn de les gires.

Escoltin "The New OK" a Bandcamp.

Jerry Joseph

Tres dècades llargues a la carretera, connexions amb alguns noms de pes de l'òrbita Americana –va formar part d'Stockholm Syndrome juntament amb membres de Widespread Panic i Gov't Mule- i una d'aquelles trajectòries que, malgrat tot i pel motiu que sigui, mai acaben de sortir a la superfície. Referir-se a Jerry Joseph com un dels secrets més ben guardats de la música d'arrel nord-americana pot sonar a tòpic, però no deixa de tenir el seu sentit quan el californià suma una discografia de proporcions inabastables i fins avui no ha vist cap de les seves obres editada de forma oficial al mercat europeu.

Serà l'excepció l'imminent "The Beautiful Madness", un plàstic produït per Patterson Hood amb Drive-By Truckers com a banda d'acompanyament. Que a la nòmina de convidats hi figuri Jason Isbell en la que suposa la seva primera gravació amb Hood i companyia en més d'una dècada, atorga a l'obra un valor simbòlic que no hauria d'eclipsar les cançons. N'ha avançat dues, la polsegosa "Days of Heaven" i una estripada "Dead Confederate" on passa revista a les ferides obertes pel racisme a la terra d'Elvis Presley i Mark Twain. L'àlbum veurà la llum aquesta mateixa setmana a través de Décor.

Drive-By Truckers - "The Unraveling" (2020)

Més música per a temps convulsos. Drive-By Truckers tornen a adreçar l'estat de les coses als Estats Units amb un àlbum, "The Unraveling", que d'alguna manera explica els primers quatre anys de la presidència de ja saben vostès qui. I ho fa a cop de cançons tan punyents com perdurables.

Qui els hauria pogut dir a Patterson Hood i Mike Cooley, quan dues dècades i mitja enrere van fer les maletes per anar-se'n a Memphis amb l'objectiu de viure de la música sense tenir-ne ni cinc, que un bon dia acabarien enregistrant un disc als llegendaris Sun Studios, que a les sessions hi participaria tot un Mick Jagger, i que a l'hora de publicar-ne el resultat es podrien permetre el luxe de deixar fora la col·laboració de torn com qui no vol la cosa.

El cas és que a data d'avui Drive-By Truckers es contemplen per mèrits propis com una de les bandes essencials de la música d'arrel nord-america –triïn vostès mateixos l'etiqueta concreta on vulguin emmarcar-los-. I que si creuen que una cançó no acaba d'encaixar a l'obra a la qual estan donant forma, en prescindeixen sense més per molt reclam que pugui arribar a suposar la presència del vocalista dels Stones –que, sembla ser, passava per allà en el marc de la preproducció d'un documental i va decidir sumar-se a la festa-.

Més enllà d'aquesta anècdota, i més enllà del fet que Memphis i els records de joventut que invoca aquesta ciutat hagin jugat un paper clau en la confecció de "The Unraveling" (2020), aquest nou àlbum de la banda d'Athens, Georgia, reincideix en l'arc temàtic del seu predecessor –"American Band" (2016)-. L'estat de les coses en uns Estats Units que viuen un dels moments més foscos i convulsos de la seva història recent, notablement afectats per totes les seves ferides internes i governats per un autèntic piròman polític.

La diferència és que, mentre "American Band" adreçava la foscor des de l'òptica de qui creu que les coses aniran a millor –o que, com a mínim, no aniran a pitjor: el plàstic es va publicar poques setmanes abans de la victòria electoral de Donald Trump, un fet que molts no s'esperaven o preferien no esperar-se-, títols com "Armaggedon's Back in Town", "Rosemary with a Bible and a Gun" o "Thoughts and Prayers" són fruit de tot el que ha passat des d'aleshores. Del nou escenari que s'ha dibuixat durant els darrers quatre anys, i del dia a dia d'una formació que ha trobat audiències més receptives que d'altres arran del seu posicionament.

Els mateixos Hood i Cooley han reconegut en entrevistes recents que abans de posar-se a treballar en la continuació d'"American Band", es van plantejar la possibilitat de deixar de banda la lírica de caire social i polític, no tant per estalviar-se hipotètics maldecaps com per evitar repeticions. Finalment, i davant el caire que estaven prenent els esdeveniments, van decidir que calia parlar encara més clar. I això és el que fan en talls com "21st Century USA" o "Babies in Cages", que adrecen respectivament la realitat de l'Amèrica més desolada i les conseqüències més devastadores de la política migratòria de Trump.

Musicalment, "The Unraveling" segueix transitant aquella ruta que ve de lluny –de Petty, Young, Springsteen i companyia- i on els de Georgia van esdevenir ja fa temps una aturada obligatòria. Rock de factura orgànica amb injecció elèctrica, que es fixa en les petites coses al mateix temps que apunta a les més altes esferes. Més d'un es desconcertarà amb els acabats digitalitzats de la inicial "Rosemary with a Bible and a Gun", però qui hagi seguit de prop la trajectòria de Drive-By Truckers els retrobarà de forma instantània en l'explosió èpica d'"Armaggedon's Back in Town" i en la urgència torrencial d'"Slow Ride Argument". També en els vuit tensos minuts de la final "Awaiting Resurrection", un blues tan tèrbol com els dies incerts que l'han inspirat.