Dave Kusworth (1960-2020)

 
DAVE KUSWORTH
(1960-2020)

Sempre que penso en els Jacobites penso en Dave Kusworth. I sempre que penso en Dave Kusworth recordo la vegada que vam coincidir davant dels estudis Abbey Road. Jo estava fent el turista, fotografiant per enèsim cop el pas de zebra més icònic del món. I ell em va venir a saludar després d'observar la meva samarreta de The Clash.

Al principi no el vaig reconèixer, però quan em va dir el seu nom de pila i em va convidar a un concert d'homenatge a Nikki Sudden, que havia mort pocs mesos abans, de seguida vaig lligar caps. Vam estar parlant una bona estona i ens vam retrobar l'endemà al concert en qüestió, en un club de Camden el nom del qual sóc incapaç de recordar i que probablement ja hagi caigut a hores d'ara víctima de l'especulació i la gentrificació.

Hi va tocar el propi Kusworth amb membres dels Jacobites i convidats d'excepció com Captain Sensible (The Damned) o Mick Taylor (The Rolling Stones), i puc donar fe que la nit va ser tan llarga com memorable, i que la companyia hi va fer molt. Kusworth va tocar a Barcelona ara fa cosa d'un any. No hi vaig poder anar per causes de força major, i em va saber greu.

M'assabento ara de la seva mort, i un cop més no puc evitar recordar aquella trobada a Abbey Road. Sovint hi ha persones bones i autèntiques que marxen abans d'hora. I de vegades hi ha dies en què un preferiria no haver-se despertat. Descansa en pau, siguis on siguis.

Remasteritzar és un insult

Glyn Johns - Foto Michael Putland / Getty Images.

"No entenc per què es remasteritzen els discos d'èpoques passades. Crec que és un insult cap a qui va fer aquells discos al seu moment. Em deixa atònit el fet que la gent agafi material on jo mateix vaig treballar i se l'acabi carregant". Ho afirma el veterà productor i enginyer de so Glyn Johns en una entrevista publicada per Mojo aquest mes d'octubre amb motiu del 50è aniversari d'"Abbey Road" (1969), un dels àlbums dels Beatles on va arribar a treballar. El que diu Johns no és cap novetat. Escoltar un disc remasteritzat i farcit de bonus tracks que en molts casos són pistes descartades (per algun motiu) al seu dia, vindria a ser com anar a veure la Gioconda i trobar-la repintada per obra i gràcia d'algú que considera que l'obra original no era prou bona.

A la mateixa revista, Giles Martin -fill de George Martin i responsable de remasteritzar el catàleg dels Fab Four de cara al mercat de les reedicions- explica les dificultats que va tenir a l'hora de posar a punt el flamant llançament que commemorava el cinquantenari del propi "Abbey Road". "Quan provàvem de fer-hi canvis, no acabaven de funcionar. Les anomalies del disc formen part de la manera com el recordem i són un dels motius pels quals l'àlbum funciona", reconeix. "Vam haver de fer cinc mescles de 'Come Together' perquè l'original sempre sonava millor", conclou. Evidentment no seré jo qui s'atreveixi a jutjar la tasca de Martin, però amb aquesta última frase assenyala ell mateix el fons de la qüestió. Hi ha coses que més valdria deixar tal i com estan.

"Abbey Road" torna a les llistes d'èxits

Sembla ser que els Beatles han batut aquestes últimes setmanes un dels pocs rècords que encara els quedaven per batre. El seu darrer disc d'estudi, "Abbey Road" (1969), va tornar a encapçalar les llistes d'èxits britàniques de la mà de la reedició que en commemora el 50è aniversari. La qual cosa el converteix en l'àlbum que més temps ha deixat passar entre la seva primera estada al número 1 del rànquing i el seu retorn a la mateixa posició.

Un detall que referma per enèsima vegada la vigència dels Fab Four a gairebé 50 anys de la seva dissolució, però alhora posa sobre la taula determinades dinàmiques que semblen haver-se imposat durant els darrers anys en un negoci, el del disc, on reedicions i edicions commemoratives semblen guanyar cada dia més pes fins al punt d'eclipsar els llançaments amb material nou de trinca -d'acord, també caldria analitzar el paper de les Noves Tecnologies i els nous hàbits de consum a l'hora de definir aquestes dinàmiques-.

El cas és que "Abbey Road" ha tornat a regnar a les llistes britàniques a 50 anys de la seva publicació. Això és com si un disc editat el 1919 hagués entrat al número 1 del rànquing al moment d'editar-se el propi "Abbey Road". I amb aquest escenari, un no pot evitar preguntar-se què haurien dit els seus propis autors -al seu dia paradigmes de la modernitat més absoluta- d'haver-los explicat algú que un dia encapçalarien les llistes amb un disc publicat mig segle enrere.

Els 50 anys d'"Abbey Road", a Mojo

També Mojo s'apunta a la commemoració dels 50 anys d'"Abbey Road" (1969), i ho fa amb una edició especial (la d'octubre) amb format de luxe, una portada il·lustrada pel mateix Paul McCartney i dos simpàtics mapes, un de blau i un de vermell, que assenyalen els punts d'interès relacionats amb els els Beatles a Londres i Liverpool respectivament. Aquells petits grans plaers que només la premsa en paper pot arribar a oferir.

"Abbey Road" segons Roger Gason

Roger Gascon.

El cinquantenari d'"Abbey Road" (1969) és un bon moment per recuperar la lectura integral del disc que va realitzar ara fa deu anys Roger Gascon, actualment component de The Lazy Lies i aleshores membre dels mai prou reivindicats Dunno. Aprofitant que l'últim àlbum d'estudi dels Beatles celebrava 40 anys, l'inquiet músic barceloní va optar per regravar-lo amb màxima fidelitat i fent-se càrrec ell mateix de tots els instruments i pistes vocals. Disponible a Bandcamp.

50 anys d'"Abbey Road"

Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"Abbey Road", l'últim disc d'estudi dels Beatles (no comptem "Let It Be", gravat amb anterioritat i publicat a títol pòstum). I el plàstic que d'una vegada per totes va destapar George Harrison com un majúscul compositor de cançons.

Quan "Abbey Road" va veure la llum tal dia com avui de 1969, ja feia gairebé una setmana que John Lennon havia abandonat uns Beatles a la deriva però encara capaços d'obrar miracles com el que ens ocupa quan s'ho proposaven. En menys d'un any la banda hauria fet oficial la seva dissolució i publicat de forma pòstuma un "Let It Be" (1970) la major part del qual s'havia enregistrat amb anterioritat a les sessions del propi "Abbey Road". Però en aquell moment i escoltant un plàstic com aquest, el públic poc es podia imaginar que el final del grup fos imminent.

De fet, l'àlbum que avui fa 50 anys va ser un últim (i exitós) intent a la desesperada ja no de mantenir la banda unida sinó d'acomiadar-se per la porta gran. Després d'abortar-se les sessions del projecte Get Back -el que acabaria esdevenint "Let It Be"-, Paul McCartney va demanar a George Martin tornar a fer un disc de la manera com ho havien fet fins al White Album. El productor hi va accedir, la gravació va començar el 22 de febrer de 1969 -tan sols tres setmanes després d'haver deixat Get Back a l'aire- i va finalitzar el 20 d'agost d'aquell mateix any, l'últim cop que els quatre Beatles van estar junts en un estudi de gravació.

Musicalment, "Abbey Road" va suposar el retorn del quartet a les formes més bàsiques i directes del rock. Si el White Album havia tallat amb la psicodèlia i el pop calidoscòpic dels seus predecessors, aquest nou treball directament deixava l'experimentació en un segon pla i tornava a apostar plenament pel format cançó en tota la seva plenitud. L'única excepció, en aquest sentit, va ser el caire conceptual adquirit per vuit peces curtes -totes elles compostes durant les sessions del White Album i Get Back- que es van estructurar com un medley de 16 minuts a la cara b.


EL DISC DE HARRISON

"Abbey Road" va ser sobretot el plàstic on George Harrison va destapar de forma definitiva el seu enorme potencial compositiu, i ho va fer per partida doble. D'una banda amb "Something", una balada tenyida de malenconia tardorenca que va esdevenir una de les peces més universals del catàleg del grup -que no és dir poc- i va posar les bases de la carrera solista del seu autor. De l'altra "Here Comes the Sun", un lluminós exercici de folk rock que de ben segur devia entusiasmar el seu futur amic i col·lega Tom Petty.

També Ringo Starr deixava en aquest àlbum una de les seves grans empremtes com a compositor amb la simpàtica "Octopus's Garden". Més enllà d'això, Lennon brillava amb el blues rock robust de "Come Together", un dels títols més celebrats del disc, i "I Want You (She's So Heavy)" -la primera cançó que es va començar a gravar de totes les que conformarien l'obra, i l'última en finalitzar-se aquell 20 d'agost-, gairebé vuit minuts de hard rock amb una dosi extra d'acidesa, amb Billy Preston a l'orgue i en sintonia amb els discursos d'artistes com Ten Years After, Santana o Jimi Hendrix-.

I McCartney es mantenia en un pla més discret, si bé aportava bona part del material del medley de la cara b -"The End" ha esdevingut un moment climàtic dels seus directes-. I destacava amb "Maxwell's Silver Hammer", un exercici de pop marca de la casa que va augmentar la tensió a l'estudi -la resta del grup no volia enregistrar-lo-, i "Her Majesty", la peça oculta que tancava l'àlbum. 25 segons de blues acústic interpretats pel propi McCartney en solitari com a premonició del curs que acabarien prenent els esdeveniments. Menció a part mereix la icònica fotografia de la caràtula, realitzada durant un descans de les sessions de gravació i font de sobredimensionades teories de la conspiració.