Captains of Sea and War

Captains os Sea and War.

Kurtz. El misteriós comerciant d'ivori a qui Charles Marlow buscava a través de les immensitats africanes a "Heart of Darkness" (1899) de Joseph Conrad. I el també misteriós coronel interpretat per Marlon Brando a "Apocalypse Now" (1979) de Francis Ford Coppola -inspirat de fet en el personatge creat per Conrad-. També els barcelonins Captains of Sea and War sonen misteriosos a "Kurtz", la segona peça inclosa al seu debut homònim (2014). Un tema tan dens i tenebrós com els rius i les jungles rere els quals s'amagava el personatge titular. Dues constants, la densitat i les tenebres, presents al llarg d'un disc que explora les fronteres del post-rock i la psicodèlia més intrínseca. Temes de naturalesa salvatge, majoritàriament instrumentals -les veus tenen poca presència, i quan apareixen ho fan gairebé en forma de laments d'ultratomba, cas de "Far", "Five Times the Sea" o la pròpia "Kurtz"-. Passatges atmosfèrics, canvis de ritme, pujades d'intensitat i moments tan àlgids com "You Need to Restart" o "Zittersheim". Menció a part es mereix la baixada de tensió amb què tanquen el disc, "East". Reflexiu i oníric mig temps que trenca amb els paràmetres establerts fins al moment i sembla obrir una escletxa de llum tan suau com el fade out final. Enregistrat entre Veracruz (Mèxic) i Barcelona, l'àlbum ha estat masteritzat per tot un Víctor García (The Unfinished Sympathy, The New Raemon, Dulce Pájara de Juventud) als estudis Ultramarinos Costa Brava. Escoltin-lo aquí.

Roleguita & Boquerón a la NAUB1

Els contes de tota la vida, explicats a ritme de refrescant rock'n'roll, jazz, blues i hip-hop. Els clàssics d'AC/DC o James Brown, adaptats al llenguatge dels més petits. ROLEGUITA & BOQUERÓN han redefinit el concepte d'espectacle familiar amb un discurs fresc, atrevit i desacomplexat. Al seu darrer disc, "El xiflat de l'arbre" (2014), hi col·laboren destacades figures del panorama musical independent com Sergi Carós (Ed Tulipa) o Xarim Aresté. El van presentar mesos enrere a la NAUB1, on tornaran aquest dissabte, 13 de desembre (12h.), amb les bones vibracions de sempre i més d'una sorpresa nadalenca. Als fills els encantarà. Als pares, també.

Roleguita & Boquerón

NAUB1

Brubaker

Segon aniversari d'Ultra-Local Records

No és fàcil vendre discos a Barcelona. Ho saben les disqueries que han tancat la paradeta durant els darrers anys. Ho saben els segells independents que han hagut de recórrer als concerts dels seus artistes per a despatxar uns llançaments amb tirades cada dia més limitades. I ho sabem els melòmans que encara ens resistim als encants de façana de l'era digital. Per això la fita assolida per Ultra-Local Records és digna d'admirar. Perquè dues persones van abocar tota la seva sang, tota la seva suor i totes les seves llàgrimes a realitzar un dels seus somnis. Perquè aquest somni era obrir una botiga de discos a Barcelona. Perquè el van materialitzar al seu propi barri, el Poblenou, defugint el soroll de la Botiga Més Gran del Món i fomentant valors com el consum de proximitat. I perquè malgrat unes circumstàncies extremadament adverses, porten dos anys al peu del canó i sense oferir mostres de fatiga. Una fita, doncs, digna d'admirar i de celebrar. Ho faran aquest dissabte, 13 de desembre, amb actuacions en directe al propi establiment. Quatre concerts que es repartiran al llarg de la jornada i que com de costum posaran de relleu algunes de les propostes més fresques de la Barcelona que no surt al programa de la Mercè: Neleonard (13h.), Combray (18h.), Mad'zelle (18,45h.) i Wunderkammer (19,45h.). I per qui encara no en tingui prou, en acabat es posarà als plats Victor Verrier DJ. Entrada lliure i sense IVA.

Ultra-Local Records

Dulce Pájara de Juventud - "Triumph" (2014)

“Triumph” (2014, BCore). No és gratuït el títol del segon disc de Dulce Pájara de Juventud. Ja fa dos anys que la banda del Baix Llobregat va irrompre amb un debut homònim que exhibia bones intencions i millors maneres. Dos anys durant els quals no ha parat de girar, ja fos compartint cartell amb noms com els de The Pains Of Being Pure at Heart, Vivian Girls o Pony Bravo, o bé en festivals de primera línia com Primavera Sound. Dos intensos anys a la carretera, durant els quals fins i tot ha tingut temps de lliurar l’ep “Faithful Songs” (2014, BCore), i dels quals ha emergit absolutament triomfant. No és gratuït el títol del disc, deia, perquè no només manté les boníssimes intencions d’aquell debut, sinó que fins i tot en millora les maneres. Ampliant la formació a quartet amb la incorporació a la bateria de Víctor García (The Unfinished Sympathy, The New Raemon, Pau Vallvé). Eixamplant l’aspectre èpic, afinant la punteria melòdica i signant nou peces que fonen estructures progressives amb efectives descàrregues de rock elèctric. Concentrant en un mateix plàstic la cortina de decibels del tema titular, la complexitat estructural de “Saying all goodbies on fire”, la solemnitat de “Freak in Tales” i la frescor desvergonyida de “Lapidation”. Quatre mostres d’un disc on la diversitat equival tant a coherència com a amplitud de mires. D’un segon treball que vola a gran alçada i apunta encara més amunt. D’un àlbum que pot emmirallar-se en qualsevol referència forània de coordenades similars i, mai més ben dit, sentir-se triomfador.

Fragilitat i fortalesa

MARIANNE FAITHFULL

Palau de la Música, Barcelona

9 de desembre de 2014

A la gira que recentment ha commemorat el cinquantè aniversari dels Rolling Stones hi van faltar convidats. Sí, a la festa hi van ser presents Mick Taylor i Bill Wyman, i fins i tot s'hi van deixar veure rostres com el de Tom Waits, Jack White o Taj Mahal. Però hi van faltar convidats, personatges sense els quals no s'acabaria d'entendre la història d'una de les grans institucions del rock'n'roll. Hi va faltar, per exemple, Marianne Faithfull. Exparella de Jagger -i companya d'aventures de Richards en alguna ocasió-, nineta dels ulls d'Andrew Loog Oldham -va ser ell qui va encarregar als Glimmer Twins que componguessin el que acabaria esdevenint el primer hit de la londinenca, "As Tears Go By"-, i la dona que va aconseguir vèncer Ses Satàniques Majestats en un àmbit on els devia fer molt de mal: els tribunals -el resultat del procés va ser el reconeixement de Faithfull com a coautora de "Sister Morphine"-. Diva de la calidoscòpica Londres dels 60, va passar bona part de la dècada posterior anant d'un infern a l'altre -ionqui i sense sostre- per a acabar ressorgint quan ningú s'ho esperava amb "Broken English" (1979). L'àlbum que la va posar en sintonia amb la New Wave. I el més important, el punt de partida d'una trajectòria que donaria els seus millors fruits a partir d'aleshores i paral·lelament al declivi creatiu d'uns Stones per a qui el món ja no semblava ser suficient.

També Faithfull commemora aquests dies els seus cinquanta anys al negoci. Ho fa lluny del circ dels estadis i des de la més absoluta austeritat escènica. Sense convidats estel·lars, però amb una nòmina de secundaris tan il·lustres com Rob Ellis (bateria) o Ed Harcourt (teclats) cobrint-li les espatlles nit rere nit. Sense apel·lar a mites tan absurds com el de l'eterna joventut, sinó ben serena i sobretot conscient de la seva pròpia mortalitat -el concert d'ahir el va dur a terme amb un maluc trencat que li va fer veure les estrelles en més d'una ocasió; el que tenia previst oferir aquesta nit a Madrid l'ha hagut de suspendre per passar pel quiròfan-. I el que és més important, amb una obra majúscula sota el braç. Un "Give My Love to London" (2014) on conjuga drama, elegància i signatures tan cotitzades com les d'Steve Earle (la peça titular), Nick Cave ("Late Victorian Holocaust"), Tom McRae ("Love Me More or Less"), Anna Calvi ("Falling Back"), Patrick Leonard ("Mother Wolf") o Roger Waters ("Sparrows will Sing").

Tots els títols citats entre parèntesi van sonar ahir a la nit durant una hora i mitja en què la britànica va citar també a Daniel Lanois ("Marathon Kiss"), els Everly Brothers ("The Price of Love") i Damon Albarn ("Last Song"). De temps remots va rescatar "Broken English", "Witches' Song" i "The Ballad of Lucy Jordan". I de dies encara més remots va treure la pols amb solvència a "As Tears Go By", "Come and Stay with Me" i una "Sister Morphine" que per moments semblava cobrar un nou significat. "You see that I'm not that strong" ("Ja veus que no sóc tan forta"), cantava Faithfull. I ho feia amb una veu trencada i afectada pel seu fràgil estat de salut, però també amb la fortalesa de qui és capaç d'enfilar-se a un escenari en aquestes condicions i sortir-ne triomfant. El valor de qui ha viscut mil vides en una i no només està disposada a explicar-les a qui la vulgui escoltar, sinó a celebrar-les amb tots els honors fins que el cos li digui prou. Són aquesta mena de detalls, els que no apel·len a l'èpica de les grans aglomeracions sinó a la del dia a dia, els que acaben definint un artista. I Faithfull pot presumir-ne amb totes les lletres.

AMB L'AJUDA D'UN BASTÓ

A causa del trencament de maluc que ha patit recentment, Marianne Faithfull va sortir a l'escenari amb l'ajuda d'un bastó i va oferir bona part del passi asseguda -en alguns moments es va aixecar, cosa que no havia pogut fer durant uns quants concerts, confessaria ella mateixa-. Tot semblava anar bé, fins que a la recta final el dolor se li va fer tan insuportable que va haver de demanar a la seva assistent personal que li portés un analgèsic. I és clar, tot plegat va despertar entre part del respectable més d'un somriure àcid, possiblement ben intencionat però decididament desafortunat. Perquè bona part dels que reien són els mateixos que demanen la baixa laboral per molt menys d'això. I perquè, no ens n'oblidem, la dona té 67 anys. Una edat a la qual molts esperen haver-se jubilat i viure còmodament d'una pensió, a diferència d'una Faithfull que segueix al peu del canó i dignificant el seu ofici fins i tot en les circumstàncies més adverses. Sí, el seu ofici. Perquè la música és això, un ofici, encara que alguns no ho vulguin entendre. I si no ens escandalitzem quan un funcionari, un periodista, un professor o un forner han de recórrer a un analgèsic o a un bastó, tampoc ho hauríem de fer quan és un intèrpret de rock'n'roll qui pateix problemes de salut o segueix treballant tingui l'edat que tingui.

Dorian Wood

Si Tom Waits, Scott Walker, Diamanda Galás, Antony Hegarty i Captain Beefheart fossin una sola persona, probablement s'assemblaria molt a Dorian Wood. Polifacètic músic, performer i artista plàstic establert a Los Angeles i autor d'una obra on caos, ombra, experimentació i emoció van de la mà. Un univers personal i intransferible, tan fascinant com evocador. Un cant a la bellesa de l'art i una crida a destruir d'una vegada per totes els convencionalismes. Atreveixin-se a descobrir-lo, no se'n penediran.

www.dorianwood.com

Aliments i vegetals

8 de desembre. 34 anys sense John Lennon. Ningú en parla. Ni tan sols s'ha anunciat cap sucós llançament discogràfic amb vistes a escurar butxaques en plena campanya nadalenca -suposo que caldrà esperar al 35è aniversari, xifra rodona que es commemorarà l'any vinent-. I els principals mitjans de comunicació, que anys enrere sempre dedicaven uns minuts a recordar l'exBeatle, parlen avui d'altres coses. De la golejada del Barça a l'Espanyol, dels quilos d'aliments que es consumiran -i en molts casos es llençaran- aquest Nadal i d'un pintoresc personatge que va saltar al recinte dels lleons del zoològic de Barcelona. Fa anys, deia, sí que parlaven de Lennon. Recordo per exemple una tertúlia radiofònica d'un llunyà 8 de desembre on s'analitzaven la figura i l'obra de l'autor de "Working Class Hero". Un dels tertulians era Miqui Puig, que va aprofitar el tema de conversa per citar dos altres genis de l'era pop com són Brian Wilson i Paul McCartney. Va explicar concretament la famosa anècdota de la gravació de "Vegetables" per part dels Beach Boys. Durant la sessió, McCartney va aparèixer a l'estudi i Wilson el va convidar a participar tot mastegant api davant d'un micròfon -inventant-se de passada un nou instrument de percussió-. Jo ja coneixia aquella història però vaig agrair moltíssim el gest de Miqui Puig, que a través de la ràdio pública catalana i en horari gairebé de màxima audiència va recordar un d'aquells capítols que dignifiquen la passió de tot melòman. Què volen que els digui, potser tinc el cap ple de pardals, però l'anècdota de Wilson convidant McCartney a mastegar api -i inventant-se de passada un nou instrument de percussió- em sembla molt més sucosa que la quantitat de menjar que pensem consumir -i en molts casos llençar- aquest Nadal.