Generacions lisèrgiques

Aprofitant aquesta impactant caràtula dedicada a Syd Barrett i els primers Pink Floyd -a l'interior hi poden trobar un extens reportatge dedicat a l'obra i la figura de Barrett-, Mojo lliura amb la seva edició de juny un recopilatori de psicodèlia contemporània. Sota el títol de "Projected Sound of 2016", el compacte aplega tot un seguit d'artistes no necessàriament adscrits al gènere en qüestió però sempre predisposats a eixamplar horitzons i a explorar els confins més àcids del so. De The Bevis Frond a The Chemistry Set, de Goat a Cavern Of Anti-Matter, de Fuzz a Cate Le Bon i de Black Mountain als Oh Sees, entre d'altres. Una bona punta des d'on començar a descobrir l'iceberg sencer (i la constatació que no tot comença ni s'acaba amb Tame Impala).

Invisible Harvey - "La puerta giratoria" (2016)

Dimas Rodríguez (Invisible Harvey) - Foto Noemí Elías.

Hi ha ocasions en què el nom d’un grup de música és purament anecdòtic, un simple tràmit que la formació de torn ha dut a terme per qüestions estrictament logístiques. També hi ha noms, però, que defineixen els seus portadors encara que sigui d’una manera subtil. Invisible Harvey és un d’aquests noms. Perquè batejar-se amb el títol d’una pel·lícula de culte de l’era daurada de Hollywood equival d’entrada a una declaració de bon gust. Una tesi que es confirma quan un s’adona que al capdavant d’aquesta banda barcelonina s’hi troba ni més ni menys que Dimas Rodríguez.

Polifacètic de mena, a Rodríguez l’hem vist dirigir pel·lícules, exercir com a crític musical, tocar la guitarra amb La Banda Municipal del Polo Norte i segur que em deixo alguna cosa. I sí, s’ho poden ben creure, en tot allò que fa la seva petjada sol esdevenir per defecte sinònim de bon gust. Per a comprovar-ho només cal acudir a “La puerta giratoria” (2016, El Genio Equivocado), el disc de debut d’una formació que va començar com el projecte personal del propi Rodríguez (veu i guitarra), que ben aviat es va definir amb les cordes de Núria Maynou (violoncel) i Joan Gerard Torredeflot (violí), i que s’ha acabat d’arrodonir amb la secció rítmica que formen els multiinstrumentistes Cristian Pallejà i Ferran Resines.

Qui s’hagi quedat amb el line-up de la banda, s’haurà adonat que a Invisible Harvey hi conflueixen alguns dels camins i carreteres secundàries de més llarg recorregut de l’indie barceloní. I això vol dir dues coses. La primera, que allò que va començar com una aventura personal ha acabat esdevenint un projecte coral i transversal, amb una identitat tan definida com plural -en altres paraules: Rodríguez no tan sols ha sabut envoltar-se de sospitosos habituals de procedència d’allò més diversa, també ha fet encaixar i harmonitzar totes les peces com qui no vol la cosa-. La segona, que ens trobem davant d’un dels més grans exercicis de pop amb vocació plusquamperfecta que podrem escoltar a casa nostra en una bona temporada.

Fixin-se per exemple en la inicial “El hijo del hombre bala se va de vacaciones”. Lírica introspectiva, malenconia estructural, tempo àgil però reposat i arranjaments d’alta sofisticació. Constants que s’aniran repetint al llarg d’un repertori en etern debat entre les tonalitats càlides i les textures fredes; entre els paisatges tardorencs d’“Águilas en tus versos” o “La noche de fin de año somos arte funerario”, i els repunts primaverals de “La culpa y su capacidad de evaporarse” o la peça titular; entre la boirina elèctrica de “Yo toqué en aquel disco” i els rajos de sol de “Credibilidad callejera”. Novament, si s’han quedat amb els títols de les cançons hauran observat que Rodríguez i companyia no entenen el pop com una etiqueta ni com una finalitat en si mateixa, sinó com aquell microunivers on fantasia i realitat quotidiana van de la mà. Com una finestra oberta a aquell gran plaer i valor que és la imaginació. Una vegada més, sinònim de bon gust.

Originalment publicat a B-Magazine.

EL PETIT DE CAL ERIL: “La gràcia de la música és que cadascú en faci la seva interpretació”

Joan Pons (El Petit de Cal Eril) - Foto Román Yñan.

El quart disc d’El Petit de Cal Eril trenca amb la dinàmica costumista de “La figura del buit” (2013) per a abraçar les textures orgàniques i introspectives de “Vol i dol” (2010). Però que ningú s’esperi fórmules ni repeticions. “La força” (2016, Bankrobber) és un dels treballs més eclèctics i complexos mai concebuts per l'alter ego de Joan Pons. Un àlbum de múltiples capes i obert a infinites interpretacions. Ell mateix va explicar a un servidor com va començar-lo a concebre en una cabana aïllada “a les profunditats de la centralitat de Lleida”. Ja poden llegir l'entrevista a B-Magazine.

Cites destacades:

*"La gràcia de la música és que cadascú en faci la seva pròpia interpretació".

*"'La força' és el disc més difícil que he fet per a l'oient. No entra a la primera, si hi vols connectar l'has d'escoltar diversos cops".

*“Sempre recordaré els discos que més m’han costat, aquells on he anat entrant i descobrint poc a poc, no pas els que he acabat avorrint després d’escoltar-los tres cops”.
*“Si vols experimentar un disc no pots anar-lo a escoltar a internet, l’has de tenir”.

LA POLS I L’ERA: “El pop i la Nova Cançó formaven part d’una mateixa moguda”

Guillamino i Oriol de Balanzó - Foto Noemí Elías.

Poques vegades s’havia dut a terme un projecte tan ambiciós en l’àmbit musical de casa nostra. “La Pols i l’Era” (2016, Bankrobber) és un disc de composicions noves elaborat a partir de fragments i formes de cançons pop dels anys 60. Tretze pistes que enllacen passat amb present i futur de la música en català. I la primera vegada que pioners com Núria Feliu, Francesc Burrull o una recuperada Lita Torelló comparteixen protagonisme amb valors contemporanis com Joan Colomo, Núria Graham, Martí Sales o Joan Pons (El Petit de Cal Eril). Els concerts de presentació (18 de maig a l’Auditori i 2 de juliol a Canet Rock) prometen ser experiències úniques. Els propis responsables del projecte, Pau Guillamet (Guillamino) i Oriol de Balanzó, en van parlar amb un servidor en una entrevista que ja poden llegir al B-Magazine.

Karles Torra - "Dalirium Sonic" (2016)

Dalí, a Cadaqués, amb els components de Kannavis.

De la relació de Dalí amb músics de rock com John Lennon o Alice Cooper se n’ha parlat molt, però mai abans s’havia dut a terme un treball d’investigació que indagués a fons en la matèria, com tampoc s’havia aprofundit en la passió que l’artista empordanès va arribar a sentir per gèneres com el blues. Per això resulta d’allò més revelador l’assaig “Dalirium Sonic” (2016, Ediciones La Lluvia), un volum on el periodista i crític musical Karles Torra ha posat ordre en aquest gran calaix de sastre que havia estat fins ara la relació de Salvador Dalí amb l’àmbit musical.

El llibre es divideix en tres apartats diferenciats que analitzen, respectivament, la faceta melòmana de l’artista, les caràtules de discos que ell mateix va realitzar i la seva vinculació amb l’entorn de la contracultura. Del primer apartat destaquen anècdotes com la correspondència que Dalí va mantenir durant els anys 20 amb Federico García Lorca, on expressava el seu gust pel blues i el jazz, gèneres aleshores poc predicats per aquestes latituds. Pel que fa a la seva relació amb l’àmbit de la contracultura i del rock en general, convé assenyalar que parlem de moviments de naturalesa tan transgressora com la del propi artista. Per això no és d’estranyar que Dalí s’influíssin i es retroalimentessin els uns als altres.

El volum es tanca amb entrevistes realitzades per Torra a tres personalitats que van arribar a conèixer Dalí de prop: el músic Pau Riba, l’activista underground Eliseu Huertas -que va viure l’esclat de la psicodèlia a mig camí de l’Empordà i del Regne Unit i considera a Dalí com el gran importador d’aquella corrent en aquesta banda dels Pirineus- i el promotor cultural Joan Illa Morell (JIM). Aquest últim va ser el responsable d’esdeveniments històrics com el Festival de Música Progressiva de Granollers, celebrat el 1971, o el happening que Dalí va dur a terme tres anys més tard a la mateixa ciutat. JIM també es va encarregar d’organitzar actuacions musicals al domicili dalinià a Cadaqués, on van arribar a actuar músics de formació clàssica com Claudi Arimany i bandes de rock com els Kannavis de Jordi Pegenaute.


Originalment publicat a B-Magazine.

"Dead Man's Town" (2014)

Ara que tothom parla de Bruce Springsteen, del concert de demà i del monumental "The River" (1980), em sembla un bon moment per a reividincar aquest disc de tribut a un dels àlbums més celebrats i a la vegada discutits (i malinterpretats) del de New Jersey, "Born in the U.S.A." (1984). "Dead Man's Town" (2014, Lightning Rod Records) compta amb la participació d'artistes emergents i noms més o menys consolidats en àmbits com el pop independent o l'univers Americana, i mostra l'altra cara de l'obra original tot disminuint-ne la musculatura i descobrint-ne la vessant més fosca i introspectiva -el resultat final s'acosta més a les textures explorades pel propi Springsteen a "Nebraska" (1982), cosa que no hauria de sorprendre tenint en compte que va compondre ambdós discos a la vegada i en un context tan desolador com l'Amèrica de Reagan-. Personalment m'agrada com Low transformen "I'm on Fire" en una obscura lletania, com Nicole Atkins fa de "Dancing in the Dark" un malson electropop d'estètica davidlynchiana, com Jason Isbell despulla la peça titular fins al moll de l'os i com The Apache Relay rebaixen les revolucions per minut de "Cover Me" a cotes pròpies de l'slowcore. A arxivar al costat de "Badlands" (2000), el tribut a "Nebraska" auspiciat al seu dia per Sub Pop.

Radiohead amb Paul Thomas Anderson

Doncs resulta que el nou disc de Radiohead no es titula "Burn the Witch" sinó "A Moon Shaped Pool", que va veure la llum en format digital quan ningú s'ho esperava -un diumenge al vespre, nova declaració d'intencions d'una banda que no segueix dictats... perquè s'ho pot permetre- i que el segon videoclip promocional, "Daydreaming", l'ha dirigit tot un Paul Thomas Anderson. Vegin-lo aquí i recordin que l'edició física del disc arribarà a les botigues el mes que ve i sempre tindrà més encant que una acumulació de zeros i uns.