Tard o d'hora havia de passar. Glenn Danzig s'ha tret de la màniga un sentit homenatge a un dels seus grans referents, Elvis Presley. I és important subratllar el nom del cantant perquè, malgrat ser Danzig, la banda, qui signa el plàstic en qüestió, mai abans s'havia manifestat l'autor de "Mother" tan pròxim, íntim fins i tot, com en aquestes 14 mirades al catàleg del Rei.
Que ningú s'esperi descàrregues elèctriques ni demostracions de musculatura metàl·lica. Tampoc una successió de clàssics passats per la trituradora sònica marca de la casa. "Danzig Sings Elvis" (2020) és un àlbum de naturalesa crepuscular i estripada, d'instrumentació austera i amb la veu del propi Danzig en primeríssim primer pla. I el repertori defuig els títols més evidents per concentrar-se en tota una sèrie de perles a redescobrir.
S'agraeix, en aquest sentit, que hagi optat per obrir el disc amb una terminal revisió d'"Is It So Strange" que marca la tònica a seguir i deixa les coses clares de bon principi: qui no aconsegueixi entrar-hi ara, probablement no ho farà ni tan sols quan transporti "One Night", "Fever" i "Baby Let's Play House" fins a les coordenades més psicòtiques i corrosives.
A l'altre extrem, "Loving Arms", "Girl of My Best Friend i "Always on My Mind" –aquesta última, desprovista de tota la lluminositat que se li sol atribuir en qualsevol de les seves múltiples versions- revelen un Danzig erosionat pel pas del temps però alhora segur del grau que li aporta la maduresa. Qui sap fins on podria arribar si es decidís a seguir explorant aquests registres a l'hora de compondre material nou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada