The Jayhawks - "Xoxo" (2020)

Ara fa dos anys, The Jayhawks van gravar tot un seguit de cançons que Gary Louris havia compost per a tercers i les van publicar sota el títol de "Back Roads and Abandoned Motels" (2018). Un àlbum que funcionava sobre el terreny però sobretot venia a refermar el vocalista com a líder absolut d'una formació on el nom de Mark Olson havia esdevingut ja sinònim d'un passat remot. No deixa de ser curiós, per tant, que la continuació del plàstic en qüestió s'hagi gestat a partir d'un mètode de treball diametralment oposat i fins ara inèdit al catàleg dels de Minneapolis.

"Xoxo" (2020) suposa el primer àlbum des dels temps d'Olson en què Louris delega part de les seves responsabilitats en la resta d'integrants del grup. De la dotzena de pistes que integren l'obra, tan sols dues les ha signat en solitari. La resta és fruit del repartiment de la tasca compositiva a parts (més o menys) iguals entre el propi Louris i la resta de components clàssics de la formació que es mantenen a bord –Marc Perlman, Tim O'Reagan i Karen Grotberg-, que fins i tot adquireixen un major protagonisme a nivell vocal –resulta especialment reveladora, en aquest sentit, tota la brillantor que pot arribar a desprendre Grotberg en talls com "Across My Field"-. 

Significa això que s'hagin invertit les dinàmiques internes del grup? No necessàriament: Louris segueix reservant-se el dret a veto, però segons ha afirmat en entrevistes recents amb prou feina l'ha arribat a exercir durant el procés de gravació i producció del treball que ens ocupa. Paradoxalment, el resultat global presenta els Jayhawks més autoreferencials i alhora més revitalitzats des de la reactivació de la marca ara fa cosa d'una dècada. Les dues peces que enceten el disc, sense anar més lluny, posen sobre la taula els dos vessants d'una banda que sempre s'ha caracteritzat per conjugar el coneixement d'unes arrels profundes amb una aguda sensibilitat pop.

Si "This Forgotten Town" mira als Byrds i a la nissaga Crosby, Stills, Nash & Young des de la mateixa perspectiva amb què els contemplava el canònic "Tomorrow the Green Grass" (1995), "Dogtown Days" prem l'accelerador fins a assolir l'embranzida d'aquell jove Tom Petty que flirtejava amb el power pop i la New Wave. Una alternança que es perpetua a través de títols com "Living in a Bubble", "Society Pages" o les harmonies vocals plusquamperfetes de "Homecoming" –no és casualitat que hagin triat per a la caràtula una pintura de Duncan Hannah explícitament titulada "The British Invasion" amb cita inclosa a The Zombies-. I un conjunt que suposa, amb tota probabilitat, l'obra més rodona que els Jayhawks han lliurat en tota la seva segona etapa.