A la recerca de nous estímuls

Maikel Delay i JM Aparicio, improvisant al pati de Can Balmes.

JM APARICIO amb MAIKEL DELAY

Els Inaudibles @ Centre Cultural Can Balmes, Santa Maria de Palautordera

3 de juliol de 2020

L'excepció. L'excepcionalitat. Les condicions i les circumstàncies de caràcter excepcional. Conceptes que durant els darrers mesos hem anat integrant al nostre vocabulari quotidià, però que en àmbits com el de la cultura de base han estat des de sempre el pa de cada dia al marge de pandèmies, emergències i altres imprevistos. No, fer cultura en condicions excepcionals no implica (o no hauria d'implicar) únicament reduir aforaments i adoptar tota una sèrie de mesures per acabar fent el de sempre. Al contrari, l'excepcionalitat hauria d'anar estretament lligada a valors com el risc, la singularitat o la cerca constant de nous estímuls –i en conseqüència hauria de comportar determinats canvis estructurals-.

Semblen tenir-ho prou clar a Som del Montseny i Ateneu de les Arts, dues de les entitats que durant els darrers anys s'han dedicat a dinamitzar el teixit associatiu i el sotabosc cultural del Baix Montseny amb tot un seguit d'iniciatives que han enriquit el territori al mateix temps que posaven en valor el talent i la creació autòctons. Tant els uns com els altres es troben immersos aquests dies en la recta final d'Els inaudibles, un cicle de concerts que té com a eix central les escultures sonores construïdes per l'artista multidisciplinari Maikel Delay a partir de materials reciclats que van de vells mobles i estris casolans reconvertits en instruments de percussió, fins a un instrument de vent elaborat en base a un carbassó que ell mateix havia cultivat –i que sona com un didjeridú-.

Aquesta nit les ha tornat a fer sonar, i ho ha fet de la mà d'un dels músics més versàtils i de més llarg recorregut de tota l'escena del Montseny, el saxofonista JM Aparicio, veterà de reconeguda trajectòria en àmbits que van de la clàssica al jazz o la música tradicional. En aquesta ocasió ha pogut donar sortida al seu afany més explorador a partir de tot un seguit d'improvisacions on han ressonat les formes més siderals de la No Wave, el krautrock, el free jazz, el noise, el post-rock o fins i tot l'spaghetti western. Aquelles culleres en constant vibració haurien fet les delícies del mateix Ennio Morricone. La forma com Aparicio feia saltar espurnes del seu saxofon –arribant en ocasions a colpejar-lo- aproximava la visió d'Ornette Coleman als soterranis de la Nova York de principis dels 80.

Actuacions com aquesta resulten excepcionals per tot allò que implica la seva pròpia naturalesa experimental. La música que va sonar ahir a Can Balmes era fruit del moment, mai abans s'havia pogut escoltar i mai més es podrà tornar a escoltar de la mateixa manera. I no tan sols per tractar-se de la primera ocasió en què Delay i Aparicio compartien escenari, sinó perquè si mai repeteixen –i tant de bo ho facin-, la vocació inquieta que comparteixen els portarà per camins tan distants com complementaris dels que van transitar la nit passada. I aquest és un dels grans encerts d'Els Inaudibles, el fet de fomentar l'intercanvi i la interacció entre els diferents actors que integren la microescena del Baix Montseny, donant peu a experiències inèdites i literalment irrepetibles. L'excepcionalitat també és això.