S.G. Goodman

Trencant convencions, desfent tòpics.

A la caràtula del disc de debut de S.G. Goodman, "Old Time Feeling" (2020, Verve Forecast), hi apareix un individu d'estètica hillbilly subjectant el que sembla la pell d'una serp –o és la serp sencera?- en algun indret deixat de la mà de déu. Una postal escollida a l'atzar d'una regió geogràfica, l'anomenat Bible Belt dels Estats Units, associada a tota una sèrie de costums, llegendes, esdeveniments i formes d'entendre i contemplar el món. I un entorn que ha determinat la trajectòria vital i artística de la pròpia Goodman, natural de Kentucky i criada en una d'aquelles zones rurals que no solen posar les coses fàcils a les persones que van més enllà de normes i convencions –Goodman suma anys de militància en causes com la del col·lectiu LGTB-.

La vocalista i guitarrista es va donar a conèixer en l'àmbit melòman amb el sobrenom de The Savage Radley i interpretant cançons inspirades en la vida, les dificultats i les contradiccions de l'Amèrica profunda, amb una especial fixació pel Sud que tant a la vora li queda. La seva participació ara fa un any a Pine Mountain Sessions, un projecte de suport a diverses ONG de l'estat de Kentucky, la va posar en contacte amb el seu veí Jim James (My Morning Jacket), que es va animar a produir-li el debut en qüestió, signat ja amb el seu propi nom però encara centrat en la seva relació amb l'entorn que l'havia vist créixer. Un lloc que li ha resultat hostil però l'ha fet tal i com és, i del qual segueix sentint-se part.

Per això no hauria de sorprendre que els sentits versos d'amor de la inicial "Space and Time" no vagin adreçats a cap persona en concret sinó a la seva localitat natal de Murray, amb la qual sembla haver-se com a mínim reconciliat –"I never want to leave this world without saying I love you", proclama de bon principi-. Ni que la peça titular canti a la lluita de les petites comunitats rurals per sortir endavant en un món desbordat pel neoliberalisme més salvatge, i que ho faci a ritme de rock'n'roll robust, energètic i carregat d'injecció elèctrica. Un registre que contrasta –però no desentona- amb una concepció boirosa i desolada del so Americana que l'aproxima per moments a l'estètica crepuscular que Emmylou Harris va perfilar en obres com "Wrecking Ball" (1995). I un repertori que parla sense embuts a l'hora que desafia convencions i desfà tota una sèrie de tòpics.


Més informació:

S.G. Goodman  /  Pàgina web