Què significa assistir a un concert?

Janis Joplin en comunió amb el seu públic de Frankfurt.

Podem anomenar concert al fet de visionar una actuació musical a temps real a través d'una pantalla? Podem parlar realment d'un concert quan assistim presencialment a una actuació musical havent acatat tot un seguit de normes que limiten els nostres moviments i la interacció del públic amb els artistes? Reflexions a partir del visionat d'una atòmica actuació de Janis Joplin.

Primer ens vam acostumar a contemplar determinades retransmissions en streaming com si fossin concerts amb totes les lletres, fruit de la necessitat humana de generar o mantenir una certa aparença de 'normalitat' –quina paraula més lletja i quin concepte més pervers- en un context d'excepcionalitat que ens superava i ens segueix superant per molt que la tempesta hagi amainat, de convèncer-nos a nosaltres mateixos que d'alguna manera les coses segueixen en ordre i tot anirà bé. Després, fruit d'aquesta mateixa necessitat, hem començat a assistir a concerts de debò amb l'alegria de qui es troba la porta de la gàbia mig oberta però acatant tota una sèrie de normes que, ens agradin més o menys, suposen ara mateix el preu a pagar a canvi d'aquesta aparença de 'normalitat'.

I entre una cosa i l'altra, em fa por que haguem oblidat que el fet d'assistir a un concert solia implicar fins fa tan sols quatre mesos justament tot el contrari del que implica visionar una actuació musical –amb tota la seva bona intenció i amb totes les seves bones arts- a través d'una pantalla i des de la intimitat domèstica. Que ni tan sols tenia res a veure amb aquestes normes absurdes que avui ens fan seure en cadires convenientment distribuïdes perquè no ens acostem més del compte els uns als altres, perquè no ens toquem ni ballem ni ens vinguin ganes d'anar-nos-en al llit (o a on sigui) amb la persona que tenim al costat. Que ens obliguen a portar mascareta en un entorn on voldríem cantar, comentar jugades, morrejar-nos amb el veí (o la veïna) si les circumstàncies hi convidessin i, en definitiva, respirar –d'acord, la mena de concert que tinc en ment ara mateix no seria precisament Rufus Wainwright al Liceu, però crec que se m'ha entès-.

Són reflexions que em venien al cap dies enrere mentre revisava un vídeo amb un fragment de l'atòmica actuació que Janis Joplin va oferir el 1969 al Jahrhunderthalle de Frankfurt –poden vostès visionar-lo a Youtube-. La interpretació de "Piece of My Heart" desencadenant una massiva invasió d'escenari per part del públic. La vocalista convidant el respectable a enfilar-se amb ella al propi escenari, cantant directament a una espectadora de posat tímid tot abraçant-la mentre ella encara no s'acaba de creure el que li està passant –a veure qui és capaç de realitzar un gest tan preciós com aquest a través d'una freda pantalla-, just abans de posar-se a ballar amb dos adolescents que probablement estiguin vivint un dels grans moments de les seves vides.

El contacte físic i l'escenari omplint-se progressivament de gent, o més ben dit de persones que posen en comú la seva experiència de viure aquell esdeveniment al mateix temps i al mateix lloc. Cadascú a la seva manera i des de la seva pròpia perspectiva, però sempre en comunitat i en comunió. Públic i artistes interactuant i, sobretot, retroalimentant-se els uns als altres: si el respectable s'enfila a l'escenari mogut pels estímuls que genera la música, l'actuació de la pròpia Joplin és també conseqüència directa de tot allò que passa al seu voltant. Per això cada concert és diferent, per molt que aquesta escena es pugui repetir nit rere nit, perquè els seus protagonistes i les seves circumstàncies canvien en cada ocasió i amb ells el desenvolupament dels fets, la pròpia actuació. I això és el que significa assistir a un concert –un terme que es deriva, justament, del verb italià concertare: acordar o arribar a un acord-. Que no se'ns oblidi.