La mal anomenada 'nova normalitat' vindria a ser a la normalitat el mateix que la 'nova política' a la política. Els vells tics de sempre amb el rentat de cara necessari per fer-los passar com si fossin nous –per cert, torno a insistir, quina paraula més lletja i quin concepte tan pervers, la normalitat-. Des que va entrar en vigor l'eufemisme de torn, porto gairebé un mes assistint a esdeveniments culturals on tothom ha de respectar de forma escrupulosa les mateixes normes i mesures de seguretat que solen brillar per la seva absència a totes les terrasses de bar que puc observar de camí cap a casa.
En altres paraules, en la 'nova normalitat', exactament igual que en la vella, la cultura segueix essent l'aneguet lleig que ha de pagar sempre els plats trencats. D'una banda omplim sense cap mena de mirament platges, terrasses, supermercats i transports públics en hora punta. De l'altra, exigim al sector cultural el sobreesforç que comporta haver d'assumir de forma estricta tot un paquet de mesures encaminades a evitar la propagació d'un virus que pel que sembla deu tenir alguna mena de predilecció pels equipaments on s'hi fa cultura. Quines coses, oi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada