Bill Withers (1938-2020) - Foto Michael Ochs/Getty Images. |
Sigui com sigui, la caixa en qüestió suposa una bona ocasió de (re)descobrir l'obra de Withers més enllà de títols tan evidents però encara definitius com "Ain't No Sunshine" o "Lean on Me", emmarcats respectivament als seus dos primers àlbums per a Sussex Records, "Just as I Am" (1971) i "Still Bill" (1972). També va ser Sussex la disquera encarregada de publicar "Live at Carnegie Hall" (1973), document en directe enregistrat en un emplaçament pràcticament fet a mida d'un discurs com el de qui ens ocupa.
A partir d'aquest punt, i a través dels diferents plàstics publicats ja sota el paraigües de Columbia, el neòfit podrà contemplar l'evolució d'un artista que es va anar adaptant a cada nova circumstància fins que, després del crepuscular "Watching You, Watching Me" (1985), va decidir retirar-se d'un negoci que ja no el motivava i on es trobava fora de lloc. Una declaració de principis i un acte de coherència que Withers mantindria fins al final dels seus dies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada