Nou dècades amb John Mayall

90 anys d'una llegenda del blues britànic.

Patriarca del blues i el rhythm & blues més genuïnament britànics –amb permís d'Alexis Korner-, pioner i pilar del blues rock a escala global, John Mayall celebra avui el seu 90è aniversari i ho fa fidel a unes essències tan genuïnes com la seva obra. Als seus Bluesbreakers hi va militar la flor i la nata de tota una escena: d'Eric Clapton a Mick Taylor passant Jack Bruce, Aynsley Dunbar o el nucli fundacional de Fleetwood Mac –John McVie, Mick Fleetwood i Peter Green-. Des de la publicació del seu primer single, "Crawling Up a Hill" (1964), el cantant, guitarrista, teclista i harmonicista nascut el 29 de novembre de 1933 a Macclesfield, Cheshire, ha estat difusor, preservador i transmissor de tot un llegat transatlàntic. Per molts anys!

Bernie Marsden (1951-2023)

BERNIE MARSDEN

(1951-2023)

Pocs anys abans de la mort de Peter Green vaig llegir un reportatge sobre la seva figura en una revista britànica. Qui havia estat fundador i principal motor creatiu de Fleetwood Mac durant els primers anys de la banda vivia aleshores en una zona residencial d'algun lloc d'Anglaterra, totalment desconnectat d'un món i d'un negoci –els de la música- que l'havien convertit en llegenda però també li havien fet molt de mal. El poc que se'n sabia, i així quedava reflectit a l'article en qüestió, era que periòdicament rebia visites d'un altre astre de la guitarra com Bernie Marsden, amb qui es podia arribar a passar hores –o dies sencers- tocant a la sala d'estar.

Green i Marsden tocaven pel simple fet de passar una bona estona fent allò que els agradava. En aquest sentit, Marsden era un dels pocs contactes coneguts de Green amb un món exterior del qual semblava no voler saber res, però també qui el va ajudar a retrobar-se amb els impulsos que l'havien motivat a agafar una guitarra per primer cop –el plaer de fer música sense cap altra motivació que no fos gaudir de l'acte de fer-la-. La història em va semblar preciosa. I crec que diu molt de Marsden, un guitarrista sovint poc valorat fora de l'àmbit del hard rock i el heavy metal –cosa que em sembla molt injusta-. Com Green, va ser membre fundador i part essencial d'una altra banda britànica que, ja sense ell, va fer les Amèriques tant a nivell artístic –aquell acostament al hair metal- com comercial –va ser la seva etapa més massiva-.

Provinent de Babe Ruth i UFO, Marsden va ser aliat clau de David Coverdale quan aquest va formar Whitesnake havent-se foguejat a les files de Deep Purple. També va ser coautor, juntament amb el vocalista, de clàssics com "Love Hunter", "Trouble" o "Walking in the Shadow of the Blues". I de peces reciclades durant l'etapa nord-americana del grup, com les totèmiques "Here I Go Again" i "Fool for Your Loving". La guitarra de Marsden va ser un dels elements que van definir el so dels primers Whitesnake. I la seva sortida l'any 1982 vindria a tancar la primera etapa del conjunt –la que alguns seguim considerant com la millor, tot i que personalment no tinc res en contra del que van fer després-. Ha mort a l'edat de 72 anys. Sigui on sigui, tant de bo estigui fent una d'aquelles jams amb el seu bon amic Peter Green.

Mo Foster (1944-2023)

MO FOSTER
(1944-2023)

Se'ls sol catalogar com a banda de jazz rock tot i que el seu únic àlbum, publicat el 1970 amb títol homònim, assenyala més aviat les coordenades àcides de la psicodèlia o fins i tot les formes més vaporoses del rock progressiu. Sigui com sigui, el dels britànics Affinity va ser un d'aquells projectes que haurien merescut més repercussió de l'obtinguda al seu dia. El multiinstrumentista Mo Foster hi va entrar gairebé al principi de tot com a bateria, però ja havia passat a ocupar el lloc de baixista al moment de gravar el disc en qüestió. Un cop desfet el grup el 1972 va dedicar-se a fer de músic de sessió i de directe –sovint com a baixista, tot i que també va tocar altres instruments-, arribant a treballar amb Jeff Beck, Ringo Starr, Phil Collins, Scott Walker –i els Walker Brothers-, Peter Green, Meat Loaf, Elkie Brooks, Sheena Easton, Van Morrison, Eric Clapton i Dusty Springfield, entre molts altres. Ens ha deixat a l'edat de 78 anys.

Christine McVie (1943-2022)

CHRISTINE McVIE
(1943-2022)

Em sembla admirable la manera com Christine McVie va ser capaç de desaparèixer del mapa a finals de la dècada dels 90, quan va abandonar uns Fleetwood Mac tot just acabats de reformar –la seva por de volar en avió era incompatible amb el dia a dia d'una de les bandes més massives de la història-. També el fet que des d'aleshores es mantingués lluny de tots els focus, mentre el grup seguia rodant a ple rendiment –i facturant xifres astronòmiques-, fins que finalment va tornar a bord el 2014.

Nascuda al nord d'Anglaterra en plena Segona Guerra Mundial, la cantant i teclista no va ser membre fundadora dels Mac però sí que en va esdevenir una peça clau des que hi va entrar en contacte durant una gira compartida amb el seu primer projecte professional, aquella maquinària de genuí blues rock anomenada Chicken Shack. Eren els dies de Peter Green, i McVie –aleshores encara Christine Perfect, el seu nom de soltera- ja tocava als discos del combo londinenc com a pianista de sessió –no acreditada-. Després van venir la marxa de Green, el matrimoni amb John McVie i la seva incorporació oficial a una formació en mutació gairebé permanent.

A Christine McVie se la recordarà sobretot com un dels pilars mestres del so de Fleetwood Mac durant l'etapa més massiva del grup, la de Lindsey Buckingham i Stevie Nicks, la de "Rumours" (1977), "Tusk" (1978), "Tango in the Night" (1987) i tota la resta –la que pràcticament es va inventar tota sola bona part del que s'escolta avui en certs macrofestivals de temporada, vaja-. O com l'autora de "Don't Stop", "Songbird", "Everywhere", "Little Lies" i tantes altres, si vostès ho prefereixen –sí, aquelles cançons enormes en tots els sentits però, no obstant, menyspreades durant anys per molts dels que avui les citen com a referents quan abans les trobaven massa comercials-.

En tot cas, és just assenyalar que el seu paper també va ser fonamental en aquell període de transició tan fascinant que enllaça l'era de Green amb la de Buckingham-Nicks. O el que és el mateix, aquell terreny gairebé desconegut que separa els dies del blues elèctric i els experiments psicodèlics, de la reinvenció a priori impossible en una font inesgotable d'èxits radiofònics tan frescos i immediats com sofisticats i atemporals. L'etapa on es barregen noms com els de Bob Welch i Danny Kirwan, marcada pel trasllat fins a les càlides costes californianes i per treballs tan notables com el mai prou reivindicat "Bare Trees" (1972) –on McVie va aportar la magnífica "Homeward Bound"-.

Christine McVie se n'ha anat a l'edat de 79 anys. Deixa un llegat immens, tant amb Fleetwood Mac com en solitari –el primer àlbum per compte propi el va signar amb títol homònim el 1970, encara com a Christine Perfect; aquest 2022 ha sortit el recopilatori "Songbird", que repassa part de la seva producció solista- i amb Chicken Shack. A destacar també el relativament recent "Lindsey Buckingham Christine McVie" (2017), un treball rodó com ell sol on, a més de la parella artística titular, hi van contribuir John McVie i Mick Fleetwood. La seva última actuació en un escenari va ser el 25 de febrer de 2020 durant el concert d'homenatge a Peter Green promogut pel mateix Fleetwood al London Palladium. Cercles que es tanquen i estrelles que brillaran per sempre.

Black Magic Woman

Es commemorarà el mes vinent el primer aniversari de la mort de Peter Green. I es commemorava la passada tardor el 50è aniversari d'"Abraxas" (1970), amb tota probabilitat l'obra magna de Santana. Green és l'autor de "Black Magic Woman", un dels pilars del repertori dels primers Fleetwood Mac i tot un himne del blues rock britànic de la segona meitat dels 60.

Un blues nocturn, sensual i misteriós que connectava els soterranis del Soho londinenc amb tota una sèrie de paisatges pantanosos que anaven del Carib al Delta del Mississippi. Carlos Santana i companyia la van versionar a "Abraxas", tenyint-la d'essències llatines i potenciant-ne el misteri estructural, i arrodonint la jugada tot encadenant-la amb el "Gypsy Queen" de Gábor Szabó.

La nit de Sant Joan és una nit de bruixes. I ara mateix no se m'acut una millor banda sonora per a una revetlla com la d'avui. Triïn vostès la versió que més els agradi –personalment, l'ocasió em fa inclinar més aviat per la de Santana, però mai li faria cap lleig a res que porti el segell de Green-. Deixin-se portar. I facin-se el favor de ser lliures. Com les bruixes.

L'homenatge a Peter Green com a record d'altres temps

Es fa estrany afirmar que un esdeveniment com aquest va tenir lloc durant un any 2020 que la història associarà per sempre més amb una pandèmia planetària i tot allò que se'n va derivar –que encara se n'està derivant-, però va ser així. El 25 de febrer de l'any passat, a poques setmanes d'acabar-se el món tal i com la gran majoria l'havíem conegut, la flor i la nata del rock clàssic d'ambdós costats de l'Atlàntic es va donar cita al Palladium londinenc per retre homenatge a l'irrepetible Peter Green. Un esdeveniment auspiciat per Mick Fleetwood, i celebrat segons aquells que hi van ser en un ambient dels que evoquen grans ocasions. Impossible predir aleshores que en qüestió de dies tot canviaria, ja no diguem que el mateix homenatjat traspassaria al cap de tan sols cinc mesos.

Com sol passar en aquests casos, el concert s'ha documentat per a la posteritat amb forma de llançament discogràfic amb múltiples formats –vinil, disc compacte i vídeo, amb formats senzills o luxosos que cadascú triarà en funció de la seva butxaca-. La qual cosa, a aquestes alçades, no tan sols ens permet tornar a celebrar la figura del genial guitarrista i l'obra dels primers Fleetwood Mac, sinó també recordar com era el món abans que el coronavirus i la por fessin la humanitat presonera d'ella mateixa. Parlem d'un esdeveniment que va reunir en un mateix escenari a gegants com David Gilmour, Billy Gibbons, Steven Tyler, Kirk Hammett, John Mayall o Pete Townshend, a més del propi Fleetwood, Jeremy Spencer i Christine McVie, gairebé res. Els motius pels quals Green no hi va assistir ens els podem imaginar, oi que sí?


Més informació:

Mick Fleetwood & Friends  /  Pàgina web

50 anys d'"Abraxas"

A mig segle de la seva publicació, tal dia com avui de 1970, "Abraxas", el segon disc de Santana, es pot contemplar encara com l'obra més paradigmàtica d'allò que es va anomenar rock llatí. També, tot i que això és més discutible, com el treball més definitiu de tots els que ha arribat a enregistrar Carlos Santana. I no tan sols pel fet d'incloure algunes de les pistes més reconegudes i reconeixibles del seu catàleg, sinó per l'excel·lència amb què van maridar el guitarrista mexicà i la seva banda original els llenguatges del rock psicodèlic i el blues elèctric amb tota la immensitat del fet llatí.

Com a bona mostra, dos títols provinents de repertoris aliens que Santana, la banda, es va acabar fent seus des dels solcs d'"Abraxas" i que il·lustren a la perfecció el caràcter mestís i la vocació global de la formació, "Black Magic Woman" i "Oye Cómo Va". La primera, original dels Fleetwood Mac de Peter Green, manté les seves arrels en el blues rock més corpulent però alhora es deixa seduir per tota una onada de misteri tropical. La segona, signada per Tito Puente, segueix el camí invers per a injectar nervi rocker i coloraina psicodèlica a un dels grans estàndards de la Nova York llatina.

La tercera joia de la corona d'"Abraxas" és "Samba Pa Ti", un dels grans instrumentals del repetori de Santana –precursor del celebrat "Europa (Earth's Cry Heaven's Smile)"-. Un càlid diàleg amb accent tropical entre les sis cordes del mexicà i l'orgue penetrant de Gregg Rolie sobre tot un coixí de percussions per cortesia de José "Chepito" Areas i Michael Carabello. A destacar també el trepidant jazz afrollatí de "Singing Winds, Crying Beasts" i "Incident at Neshabur", la samba elèctrica de "Se Acabó", i la mastodòntica orgia hard rock de "Hope You're Feeling Better". També és icònica la caràtula del disc, la pintura amb què es va donar a conèixer l'artista Mati Klarwein un cop descoberta pel propi Santana.

Peter Green (1946-2020)

Green, en directe a Amsterdam el 1996 - Foto Redfern.

PETER GREEN

(1946-2020)

Encara no fa ni mig any que la plana major del rock d'ambdós costats de l'Atlàntic es va aplegar en un mateix escenari per retre un sentit homenatge a Peter Green. L'impulsor de l'esdeveniment va ser Mick Fleetwood, fundador de Fleetwood Mac juntament amb el propi Green –tots dos eren veterans dels Bluesbreakers de John Mayall- i comandant a data d'avui d'una formació que probablement es podria entendre sense la majoria dels seus components o excomponents, però en cap cas es podria entendre sense el genial guitarrista.

Fleetwood Mac era la banda de Peter Green. Ho ha arribat a dir el mateix Fleetwood en més d'una ocasió, reconeixent de passada el caràcter humil i discret del seu excompany: ja podia haver estat el principal impulsor del grup, que aquest s'havia batejat a partir dels cognoms de la base rítmica –integrada pel propi Fleetwood a la bateria i John McVie al baix-. Poc semblava importar-li a Green, un d'aquells genis aliens a tot allò que anés més enllà del seu propi art, començant pels mecanismes i engranatges d'una indústria on mai va acabar d'encaixar.

Green no es va presentar al citat concert d'homenatge, celebrat el passat 25 de febrer al London Palladium. Hi hauria estat més que benvingut, per descomptat, però ningú l'esperava a aquestes alçades. El guitarrista vivia des de feia anys en una zona residencial qualsevol d'Anglaterra, allunyat dels focus, del negoci i de la fama, però no pas de la música. El seu bon amic Bernie Marsden (Whitesnake) el visitava sovint i es passaven matins, tardes i fins i tot dies sencers tocant plegats a la sala d'estar. Era un dels pocs contactes coneguts de Green amb un món exterior del qual probablement ja no es sentia part -parlant de qui ens ocupa, el concepte confinament adquireix una dimensió molt diferent de la que li hem atorgat darrerament-.

Un ritme de vida que francament contrastava amb el que els seus excompanys havien vingut a representar des de la seva radical reinvenció de la dècada dels 70, com també hi contrastava l'erràtica però reivindicable trajectòria post-Mac del guitarrista. Green va ser un Bluesbreaker, el fundador i l'ànima dels primers Fleetwood Mac, una icona del blues britànic, un dels guitarristes més influents del seu temps i una ànima lliure que mai es va adaptar a unes normes que s'escapaven de la seva comprensió tal i com el seu art anava més enllà de la comprensió d'aquells que van provar sense èxit d'encasellar-lo. Ens ha deixat a l'edat de 73 anys.

Mick Fleetwood celebra la música de Peter Green (i els primers Fleetwood Mac)

Fleetwood Mac, el 1969. D'esquerra a dreta: Mick Fleetwood (darrere la bateria),
John McVie i Peter Green provant so al Royal Albert Hall - Foto Getty Images.

La vetllada que es viurà aquesta nit al London Palladium, al bell cor de la capital britànica, no tan sols promet esdevenir tan emotiva com irrepetible, sinó que podria suposar el tancament d'un cercle per al seu principal impulsor. Ni més ni menys que Mick Fleetwood, que retrà un sentit homenatge al seu excompany de files Peter Green, envoltat d'amics i coneguts, a mig segle de trencar-se la formació original de Fleetwood Mac i als mateixos carrers del Soho on la vessant britànica del blues potser no es va gestar però sí que es va definir com a tal.

Sota l'explícit i genèric títol de "Mick Fleetwood and Friends Celebrate the Music of Peter Green and the Early Years of Fleetwood Mac", el veterà bateria aplegarà en un mateix escenari a mestres com John Mayall, contemporanis com David Gilmour, Bill Wyman o Andy Fairweather Low, i avantatjats alumnes com Billy Gibbons, Steven Tyler o Jonny Lang. De la banda mare, a més del mateix Fleetwood, ha confirmat la seva presència Christine McVie. És poc probable que hi assisteixi el propi homenatjat, prou coneguda és la seva al·lèrgia a aquesta mena de negociats, la qual cosa tampoc restarà càrrega simbòlica a una cita que molts portaven dècades esperant.