(1927-2023)
Una vegada, ja fa uns quants anys, estava posant discos en un bar de l'Eixample barceloní que ja no existeix quan se'm va acostar una noia i em va demanar si tenia res de Harry Belafonte –parlem dels dies en què la música de locals com aquell la solien posar persones que havien dedicat part del seu temps i dels seus estalvis a col·leccionar discos i escoltar-los, no pas algoritmes que solen tenir de tot menys empatia-.
Li vaig haver de dir que no, perquè a la meva maleta no hi havia res de Belafonte. I em va saber greu, perquè després de les bestieses que m'havien arribat a demanar, m'hauria agradat molt poder atendre aquella petició que a més de coherència denotava bon gust. A partir d'aquella nit, sempre que vaig sortir a punxar em vaig assegurar de portar a sobre un disc de Harry Belafonte. Ningú me'l va tornar a demanar mai més, però en alguna ocasió vaig arribar a tancar sessió amb "Jamaica Farewell".
Parlar de Harry Belafonte és com parlar de Sinatra, Duke Ellington, Elvis Presley, Louis Armstrong, Hank Williams, Robert Johnson, Billie Holiday o Nat King Cole. Una d'aquelles figures gairebé mitològiques sense les quals no entendríem la música tal com l'entenem. Un dels últims supervivents d'una manera de fer que s'esgota a marxes forçades i, li pesi a qui li pesi, ja no té recanvi. També un exemple d'activisme i compromís social que enllaça el Moviment pels Drets Civils amb la més ferma oposició a l'administració Bush en plena guerra de l'Iraq.
Gegant del calipso, va ser un dels pioners del maridatge del folklore jamaicà amb la música d'arrel nord-americana. Com tanta gent de la meva generació, el vaig descobrir quan Tim Burton va incloure la seva totèmica adaptació de "Day-O (The Banana Boat Song)" a la banda sonora de "Beetlejuice" (1988). Després va venir tota la resta. D'"Island in the Sun" a "Jump in the Line" i la seva refrescant lectura de "Midnight Special" amb un jove Bob Dylan a l'harmònica –va ser la primera gravació del de Duluth que va veure la llum oficialment-. Ha mort Harry Belafonte a l'edat de 96 anys. La seva pèrdua és una tragèdia, el seu llegat un regal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada