50 anys de "Greetings from Asbury Park, N.J." i "Aerosmith"

Si parlem de debuts discogràfics d'impacte, és molt probable que 1973 fos un dels anys més productius de tot el segle XX. Durant el decurs d'aquell exercici van sortir del forn les primeres obres de Tom Waits, Elliott Murphy, Lynyrd Skynyrd i New York Dolls, entre d'altres, plàstics que commemoraran els seus cinquantenaris durant els propers 12 mesos. Avui, de moment, celebrem el 50è aniversari de dos discos potser no capitals però sí essencials de dos noms sense els quals no s'entendria la música de la passada meitat de segle. Ni més ni menys que els primers àlbums de Bruce Springsteen i Aerosmith. Tots dos els va publicar Columbia el 5 de gener de 1973.

El Boss va debutar amb "Greetings from Asbury Park, N.J.", una col·lecció de cançons que el públic encara no va acabar d'entendre però a la crítica li van encantar, fins al punt que certes veus van començar a assenyalar-lo com una mena de nou Dylan –una etiqueta de la qual s'acabaria desfent per mèrits propis-. Amb The E Street Band encara en fase de construcció –dels que esdevindrien els seus acompanyants habituals tan sols hi havia Clarence Clemons (saxo) i Garry Tallent (baix)-, el de New Jersey ja es perfilava com un dels grans poetes del rock dels 70 amb perles com "Blinded by the Light", "Growin' Up", "Does this Bus Stop at 82nd Street?", "For You", "Spirit in the Night" o "It's Hard to Be a Saint in the City".

De la mateixa manera que Springsteen, Aerosmith van debutar amb un treball que encara distava de les cotes estratosfèriques que assolirien els seus autors en anys posteriors, però ja marcava diferències i reclamava atenció. "Aerosmith", l'àlbum, contenia vuit dosis ben carregades d'aquell hard rock marca de la casa que bevia del blues elèctric de la dècada anterior –amb una especial fixació pel blues rock britànic- i que acabaria fent escola. Steven Tyler encara no havia trobat el registre vocal que el faria inconfusible, però la resta de la maquinària funcionava a ple rendiment en pistes com "Somebody", "One Way Street", "Write Me a Letter" o les eternes "Mama Kin" i "Dream On" –la mare de totes les power ballads-. Els de Boston també venien per quedar-se.

L'homenatge a Peter Green com a record d'altres temps

Es fa estrany afirmar que un esdeveniment com aquest va tenir lloc durant un any 2020 que la història associarà per sempre més amb una pandèmia planetària i tot allò que se'n va derivar –que encara se n'està derivant-, però va ser així. El 25 de febrer de l'any passat, a poques setmanes d'acabar-se el món tal i com la gran majoria l'havíem conegut, la flor i la nata del rock clàssic d'ambdós costats de l'Atlàntic es va donar cita al Palladium londinenc per retre homenatge a l'irrepetible Peter Green. Un esdeveniment auspiciat per Mick Fleetwood, i celebrat segons aquells que hi van ser en un ambient dels que evoquen grans ocasions. Impossible predir aleshores que en qüestió de dies tot canviaria, ja no diguem que el mateix homenatjat traspassaria al cap de tan sols cinc mesos.

Com sol passar en aquests casos, el concert s'ha documentat per a la posteritat amb forma de llançament discogràfic amb múltiples formats –vinil, disc compacte i vídeo, amb formats senzills o luxosos que cadascú triarà en funció de la seva butxaca-. La qual cosa, a aquestes alçades, no tan sols ens permet tornar a celebrar la figura del genial guitarrista i l'obra dels primers Fleetwood Mac, sinó també recordar com era el món abans que el coronavirus i la por fessin la humanitat presonera d'ella mateixa. Parlem d'un esdeveniment que va reunir en un mateix escenari a gegants com David Gilmour, Billy Gibbons, Steven Tyler, Kirk Hammett, John Mayall o Pete Townshend, a més del propi Fleetwood, Jeremy Spencer i Christine McVie, gairebé res. Els motius pels quals Green no hi va assistir ens els podem imaginar, oi que sí?


Més informació:

Mick Fleetwood & Friends  /  Pàgina web

Mick Fleetwood celebra la música de Peter Green (i els primers Fleetwood Mac)

Fleetwood Mac, el 1969. D'esquerra a dreta: Mick Fleetwood (darrere la bateria),
John McVie i Peter Green provant so al Royal Albert Hall - Foto Getty Images.

La vetllada que es viurà aquesta nit al London Palladium, al bell cor de la capital britànica, no tan sols promet esdevenir tan emotiva com irrepetible, sinó que podria suposar el tancament d'un cercle per al seu principal impulsor. Ni més ni menys que Mick Fleetwood, que retrà un sentit homenatge al seu excompany de files Peter Green, envoltat d'amics i coneguts, a mig segle de trencar-se la formació original de Fleetwood Mac i als mateixos carrers del Soho on la vessant britànica del blues potser no es va gestar però sí que es va definir com a tal.

Sota l'explícit i genèric títol de "Mick Fleetwood and Friends Celebrate the Music of Peter Green and the Early Years of Fleetwood Mac", el veterà bateria aplegarà en un mateix escenari a mestres com John Mayall, contemporanis com David Gilmour, Bill Wyman o Andy Fairweather Low, i avantatjats alumnes com Billy Gibbons, Steven Tyler o Jonny Lang. De la banda mare, a més del mateix Fleetwood, ha confirmat la seva presència Christine McVie. És poc probable que hi assisteixi el propi homenatjat, prou coneguda és la seva al·lèrgia a aquesta mena de negociats, la qual cosa tampoc restarà càrrega simbòlica a una cita que molts portaven dècades esperant.