Dick Parry (1942-2026)

Un d'aquells noms que no solen sortir als grans titulars, però sense els quals no s'haurien pogut escriure algunes històries de gran anomenada. El saxofonista Dick Parry es va passar dècades fent de músic de sessió i de gira per a gegants com The Who –els va acompanyar a les campanyes de 1979 i 1980–, els Violent Femmes –va girar amb ells el 2009– o Rory Gallagher –va tocar en diversos dels seus discos–. Però la banda amb la qual se'l sol associar d'una forma més estreta és Pink Floyd. Va gravar obres com "The Dark Side of the Moon" (1973) –ell va tocar aquell saxo de "Money", i només per això ja mereix un tros de cel–, "Wish You Were Here" (1975) o "The Division Bell" (1994). També els va acompanyar en directe, i va girar amb el projecte solista de David Gilmour. Ha mort a l'edat de 83 anys.

Roger Waters, superlatiu i sense pèls a la llengua

ROGER WATERS

Palau Sant Jordi, Barcelona

21 de març de 2023

La que s'ha anunciat com la gira de comiat de Roger Waters desembarcava la nit passada al Palau Sant Jordi coincidint pràcticament amb dues dates assenyalades. D'entrada, el quarantè aniversari de "The Final Cut" (1983), l'últim àlbum de Pink Floyd amb Waters encara a bord, que es commemorava ahir mateix. De l'altra, els vint anys de la invasió de l'Iraq per part d'una coalició internacional encapçalada pels Estats Units –amb l'Estat espanyol com a soci i aliat estratègic-, les (desastroses) conseqüències humanitàries i geopolítiques de la qual arriben fins als nostres dies –la commemoració havia tingut lloc abans d'ahir-.

Per "The Final Cut" hi va passar gairebé de puntetes, sense mencionar l'efemèride i lliurant-ne tan sols una peça, "Two Suns in the Sunset", el missatge apocalíptic de la qual ressona més que mai quan la cursa armamentística i la lògica de blocs a escala global fan revifar tensions que no s'havien vist des del final de la Guerra Freda. Tampoc es va referir explícitament a la invasió de l'Iraq, però moltes de les imatges que es van projectar en pantalla durant el concert tenien a veure amb tot allò que se n'ha derivat, des de vídeos d'assassinats selectius perpetrats per drons del Pentàgon, fins a un muntatge audiovisual que titllava literalment de criminals de guerra als set últims presidents nord-americans.

La càrrega política és una de les constants de This Is Not a Drill, una gira amb què Waters diu adéu als escenaris amb 79 anys molt ben portats a l'esquena, però sobretot parla sense embuts i sense importar-li a qui pugui molestar. I és clar, es pot estar d'acord o no amb les seves opinions i declaracions públiques –i jo, personalment, discrepo en més d'un punt-. Però quan la majoria sembla haver optat per arronsar-se –ja sigui per no ofendre a ningú, o bé per no perdre determinats patrocinis-, és d'agrair que algú del seu nivell i amb el seu estatus es mulli, i ens vingui a recordar de tant en tant quin és l'estat de les coses en aquest món que, ens agradi o no, ens toca habitar.

LA VIGÈNCIA D'UN CANÇONER CANÒNIC

A nivell musical, el fil conductor del concert –gairebé tres hores de repertori, dividides en dos blocs separats per una breu mitja part- va ser el cançoner de Pink Floyd. Peces compostes fa més de quatre dècades –o de cinc, en el cas de la segona cara de "The Dark Side of the Moon" (1973), que va sonar sencera-, que no tan sols no han envellit en absolut, sinó que segueixen adreçant el temps present com si s'haguessin compost avui mateix. De l'alienació creixent en plena era digital ("Comfortably Numb") a la rigidesa de certs marcs teòrics (la segona i la tercera part d'"Another Brick in the Wall"), passant per l'estigma de la salut mental ("Brain Damage"), el totalitarisme ("In the Flesh"), la mentalitat de ramat ("Sheep"), els excessos del sector financer ("Money") o l'escalada bel·licista (la citada "Two Suns in the Sunset").

Tres quarts del mateix es pot dir del catàleg solista de Waters, del qual va alternar perles pretèrites com "The Powers that Be" o "The Bravery of Being Out of Range" amb encerts recents com "Déjà Vu" o l'encara flamant "The Bar". Val la pena destacar aquesta última, una melodia crepuscular que per moments pot recordar al Dylan de les passades dues dècades –l'autor va confessar que dos dels versos s'inspiren en "Sad Eyed Lady of the Lowlands"-. També l'evocació dels bars com aquells entorns segurs on un pot parlar de qualsevol cosa i expressar qualsevol opinió sense por de ser jutjat. En el cas de Waters, això equival a un lloc on poder exposar lliurement certes idees controvertides que li han valgut crítiques ferotges de detractors com el seu excompany David Gilmour, però també on escoltar a qui pensi en sentit contrari –així ho va donar a entendre, en un gest que l'honra-.

Menció a part va valer el repàs a "Wish You Were Here" (1979), amb "Have a Cigar", la peça titular i una emocionant "Shine On You Crazy Diamond", aquesta tercera despatxada sota l'atenta mirada d'un etern Syd Barrett projectat a les pantalles que presidien l'escenari. També van desfilar per les projeccions Nick Mason i Richard Wright. A Gilmour en canvi no se'l va veure, però Waters li va dedicar sense citar-lo un contundent "Fuck Antisemitism" escrit amb lletres prou grans per no caber en cap tuit enverinat –com, per exemple, el que el guitarrista de Pink Floyd li havia dedicat setmanes enrere a l'autor de "The Wall" (1979)-. Com qui vol respondre una provocació sense deixar lloc a cap mena de dubte, però sobretot quedant-se ben a gust.

LA POSADA EN ESCENA

Seria poc acurat parlar d'un concert com el d'ahir sense referir-se a una posada en escena superlativa en tots els sentits. Un escenari de 360º situat al bell mig de la pista del pavelló, presidit per enormes pantalles on es projectaven sofisticats muntatges audiovisuals perfectament coordinats amb l'execució del repertori. Jocs de llums làser que dibuixaven formes impossibles a dins del buit –com ara una successió de triangles inspirada en la caràtula de "The Dark Side of the Moon"-. I fins i tot drons amb forma d'ovella i de porc sobrevolant el respectable. Es pot demanar res més? Doncs sí, aquell Quadraphonic Sound marca de la casa, capaç de fer sonar aquesta enorme llauna de sardines que és el Sant Jordi com si fos un auditori fet a mida d'un audiòfil. A destacar també una banda excepcional formada per nou músics amb trajectòries tan contrastades com les de Jonathan Wilson (guitarra i veu), Dave Kilminster (guitarra i veu) o Joey Waronker (bateria).

Sota la mirada de Syd Barrett.

Una ovella sobrevolant el respectable.

Mig segle de "The Dark Side of the Moon"

Devia tenir 12 o 13 anys el primer cop que vaig escoltar "The Dark Side of the Moon" (1973), amb tota probabilitat l'obra magna de Pink Floyd –i, sí, de Roger Waters-. El suport era una vella cinta de cassette que m'havia deixat un amic del meu pare, convençut que m'agradaria el que hi escoltaria. I ho va encertar. Em va agradar, però també em va desconcertar (en el millor sentit). Perquè ja poden haver passat anys i dècades des de la seva publicació, però descobrir una obra d'aquestes dimensions quan un té 12 o 13 anys implica obrir la porta a tot un univers de sensacions no només desconegut sinó a priori inconcebible.

No havia escoltat res que s'hi assemblés quan el vaig fer sonar per primer cop –i això que a casa ja hi teníem "The Wall" (1979) en vinil-. I, ben pensat, mai més he tornat a escoltar res d'igual. Al cap d'alguns anys, quan tot just n'acabava de fer 17, vaig invertir diners que tenia estalviats en una còpia en cd del mateix àlbum. La vaig comprar en una disqueria del carrer Tallers de Barcelona que ja no existeix, i des d'aleshores no m'ha abandonat mai –ni jo a ella-. No és un disc que punxi gaire sovint a aquestes alçades –tot i que cau com a mínim un cop a l'any-, però sempre que l'escolto m'asseguro d'haver aturat prèviament qualsevol altra cosa que estigui fent.

PUNT I A PART

Es commemora avui mig segle de la publicació de "The Dark Side of the Moon". Un àlbum que no tan sols defineix en bona mesura la carrera del(s) seus(s) autors(s), sinó que marca un punt i a part en la cadena evolutiva del rock progressiu, també un abans i un després en la història del rock. Si aquest darrer gènere –amb totes les seves infinites variants- no es podria entendre sense el plàstic que ens ocupa, és inevitable trobar encara els traços de l'obra capital dels Floyd en discursos com els de Radiohead, Wilco o bona part d'allò que es va anomenar post-rock. Un dels àlbums més influents de tots els temps i, contràriament al que sol passar en aquests casos, també un dels més venuts –els rècords de vendes que ha batut són astronòmics, i una vegada es va arribar a calcular que podia haver-n'hi com a mínim un exemplar a cada llar del Regne Unit-.

Parlem d'una desena de pistes que segueixen transitant les rutes experimentals que havien definit els llançaments previs de la banda, però alhora acaben d'arrodonir-se amb una dosi extra de sentit melòdic. Tot plegat fa de títols com "Breathe (In the Air)", "Time", "Money" o "Brain Damage" autèntics himnes que han sobreviscut a modes, corrents, tendències i altres variables –part del seu secret, el fet de poder-se tocar tots ells amb una guitarra acústica malgrat totes les seves capes de sofisticació i superlativa producció-. Per contra, peces com la claustrofòbica i hipnòtica "On the Run" mantenen en primer terme l'esperit més explorador del quartet britànic –al costat de Waters, els eterns David Gilmour, Nick Mason i Richard Wright, amb el suport de músics de sessió com les cantants Doris Troy i Clare Torry, qui va enregistrar l'icònic solo vocal de "The Great Gig in the Sky"-.

A nivell conceptual, "The Dark Side of the Moon" aborda temàtiques que van dels aspectes més foscos de la condició humana fins a la reflexió al voltant del pas del temps, passant per la mortalitat, la cobdícia, el consumisme, l'aïllament o la malaltia mental –la banda encara tenia molt present a Syd Barrett-. Les deu peces de l'àlbum es divideixen en dos blocs de música ininterrompuda, un per cada cara del disc de vinil, que si bé no formen arcs estrictament temàtics sí que enllacen els diferents conceptes que tracta el conjunt de l'enregistrament. També és icònica la imatge de la caràtula, un raig de llum refractat a través d'un prisma, creació de l'equip d'Hipgnosis, col·laborador habitual del grup. Un embolcall fet a la mida d'una obra essencial com ella sola.

FOC CREUAT ENTRE WATERS I GILMOUR

Malauradament, la commemoració del 50è aniversari de "The Dark Side of the Moon" es produeix enmig de l'enèsim foc creuat entre Waters i Gilmour. El segon ha arribat a titllar el primer d'antisemita –via Twitter-, unes acusacions que no són noves i que li han costat a Waters la cancel·lació del concert que tenia previst oferir a Frankfurt el mes de maig vinent. Sincerament, la suspensió d'un concert de Waters amb el pretext d'un suposat antisemitisme em sembla tan absurda com el boicot que el músic promou contra Israel –com si tots els habitants d'aquest país tinguessin la culpa d'allò que fa el seu govern-. Ja se sap, vivim en temps de disparar abans de preguntar –o de reflexionar-. I així ens està anant.

Al marge de l'opinió que ens puguin merèixer certs posicionaments i manifestacions públiques de Waters –i personalment trobo bastant incoherent el seu suport a la causa palestina mentre s'oblida de conflictes com el del Sàhara Occidental, però mai el titllaria d'antisemita per denunciar els abusos de l'estat d'Israel contra el poble palestí-, em sembla just recordar que la seva present gira –la de comiat, segons va anunciar ell mateix- brinda un repàs en primera persona a un dels repertoris més canònics de la música del nostre temps. El dia 21 d'aquest mateix mes de març en donarà bona fe al Palau Sant Jordi de Barcelona. Es recomana anar-hi sense prejudicis i amb moltes ganes de reviure una experiència única.

L'homenatge a Peter Green com a record d'altres temps

Es fa estrany afirmar que un esdeveniment com aquest va tenir lloc durant un any 2020 que la història associarà per sempre més amb una pandèmia planetària i tot allò que se'n va derivar –que encara se n'està derivant-, però va ser així. El 25 de febrer de l'any passat, a poques setmanes d'acabar-se el món tal i com la gran majoria l'havíem conegut, la flor i la nata del rock clàssic d'ambdós costats de l'Atlàntic es va donar cita al Palladium londinenc per retre homenatge a l'irrepetible Peter Green. Un esdeveniment auspiciat per Mick Fleetwood, i celebrat segons aquells que hi van ser en un ambient dels que evoquen grans ocasions. Impossible predir aleshores que en qüestió de dies tot canviaria, ja no diguem que el mateix homenatjat traspassaria al cap de tan sols cinc mesos.

Com sol passar en aquests casos, el concert s'ha documentat per a la posteritat amb forma de llançament discogràfic amb múltiples formats –vinil, disc compacte i vídeo, amb formats senzills o luxosos que cadascú triarà en funció de la seva butxaca-. La qual cosa, a aquestes alçades, no tan sols ens permet tornar a celebrar la figura del genial guitarrista i l'obra dels primers Fleetwood Mac, sinó també recordar com era el món abans que el coronavirus i la por fessin la humanitat presonera d'ella mateixa. Parlem d'un esdeveniment que va reunir en un mateix escenari a gegants com David Gilmour, Billy Gibbons, Steven Tyler, Kirk Hammett, John Mayall o Pete Townshend, a més del propi Fleetwood, Jeremy Spencer i Christine McVie, gairebé res. Els motius pels quals Green no hi va assistir ens els podem imaginar, oi que sí?


Més informació:

Mick Fleetwood & Friends  /  Pàgina web

Mick Fleetwood celebra la música de Peter Green (i els primers Fleetwood Mac)

Fleetwood Mac, el 1969. D'esquerra a dreta: Mick Fleetwood (darrere la bateria),
John McVie i Peter Green provant so al Royal Albert Hall - Foto Getty Images.

La vetllada que es viurà aquesta nit al London Palladium, al bell cor de la capital britànica, no tan sols promet esdevenir tan emotiva com irrepetible, sinó que podria suposar el tancament d'un cercle per al seu principal impulsor. Ni més ni menys que Mick Fleetwood, que retrà un sentit homenatge al seu excompany de files Peter Green, envoltat d'amics i coneguts, a mig segle de trencar-se la formació original de Fleetwood Mac i als mateixos carrers del Soho on la vessant britànica del blues potser no es va gestar però sí que es va definir com a tal.

Sota l'explícit i genèric títol de "Mick Fleetwood and Friends Celebrate the Music of Peter Green and the Early Years of Fleetwood Mac", el veterà bateria aplegarà en un mateix escenari a mestres com John Mayall, contemporanis com David Gilmour, Bill Wyman o Andy Fairweather Low, i avantatjats alumnes com Billy Gibbons, Steven Tyler o Jonny Lang. De la banda mare, a més del mateix Fleetwood, ha confirmat la seva presència Christine McVie. És poc probable que hi assisteixi el propi homenatjat, prou coneguda és la seva al·lèrgia a aquesta mena de negociats, la qual cosa tampoc restarà càrrega simbòlica a una cita que molts portaven dècades esperant.

50 anys de "The Madcap Laughs"

El debut discogràfic de Syd Barrett al marge de Pink Floyd sol contemplar-se com un dels paradigmes d'allò que entenem per discos maleïts. Una percepció parcialment errònia, tenint en compte que va arribar a situar-se entre els 40 plàstics més venuts al Regne Unit la setmana del seu llançament, però no del tot equivocada tenint en compte les circumstàncies vitals del seu autor: expulsat de la banda que ell mateix havia creat a causa d'un comportament erràtic que l'acabaria convertint en un dels grans ídols caiguts de la música pop.

Sigui com sigui, "The Madcap Laughs" (1970) suposa en certa manera –i molt més que qualsevol artefacte mai enregistrat pels propis Floyd- la continuació lògica d'aquell "The Piper at the Gates of Dawn" (1967) que havia posat les bases del rock psicodèlic entès des d'una perspectiva britànica. Un plàstic que segueix explorant les coordenades més àcides de la música pop, flirtejant amb llenguatges com el folk i a partir d'una estètica que ara anomenaríem lo-fi en contraposició a les estructures progressives i a les produccions grandiloqüents dels seus excompanys.

Val a dir que tant Roger Waters com sobretot David Gilmour es van implica a fons en la producció de l'àlbum, arribant aquest últim a participar-hi com a músic de sessió al costat de noms il·lustres de la nissaga Soft Machine com Robert Wyatt, Hugh Hopper o Mike Ratledge. Enregistrat als estudis Abbey Road i publicat per Harvest tal dia com avui de fa 50 anys, "The Madcap Laughs" és considerat per diverses veus autoritzades com l'obra magna de Barrett i conté algunes de les seves peces més celebrades, com ara "No Good Trying", "Octopus" i la inicial "Terrapin". Per mèrits propis, el primer gran disc de la dècada dels 70.