Quan Rodney Crowell va actuar al Zorrilla

RODNEY CROWELL

Blues & Ritmes @ Teatre Zorrilla, Badalona

25 d'abril de 2026

Hi ha coses que no s'acostumen a veure cada dia, i després hi ha aquells miracles que només s'arriben a materialitzar quan s'alineen els astres adequats. Com per exemple la possibilitat d'assistir a un concert de tot un senyor Rodney Crowell en un auditori amb capacitat per a 200 afortunats al cor de Badalona. Va passar ahir al Teatre Zorrilla, actuació auspiciada per la bona gent de Blues & Ritmes que va marcar el debut del texà als nostres escenaris, també l'inici d'una atapeïda gira europea.

A punt de fer 76 anys, el noi de Houston presumeix de l'ofici de qui ha après dels millors mestres abans de fer escola ell mateix, també de la vitalitat de qui ha envellit tan extraordinàriament com la seva obra. La seva presència escènica, austera però elegant com ella sola, és fruit de tota una vida dedicada al noble art de fer cançons i servir-les al respectable. Se'n diu tenir classe, i és la viva imatge d'allò que mai arribaran a ser determinades estrelles de posar i treure quan tinguin la seva edat.

L'autor de "Diamonds & Dirt" (1988) va comptar amb el suport de la teclista Catherine Marx i el violinista i mandolinista Eamon McLoughlin. La primera és una vetarana de bandes com la de Conway Twitty. El segon és membre de la 'house band' del Grand Ole Opry, i amb una credencial com aquesta no requereix cap més introducció. El repertori va repassar de manera generosa una carrera que ha donat fruits de la mida d'"East Houston Blues", "Earthbound", "Leaving Louisiana In The Broad Daylight" o "I Ain't Living Long Like This".

Títols que va amanir amb històries i anècdotes viscudes al costat d'amics, mentors i companys de viatge com Guy Clark o Emmylou Harris. També amb una emocionant cita a Townes Van Zandt, aquell gran final amb el públic cantant –o intentant-ho– la tornada de l'eterna "Pancho and Lefty". Si es pogués posar alguna objecció al concert d'ahir, seria el fet d'haver obviat l'últim i encara flamant àlbum de Crowell, el notable "Airline Highway" (2025). És un detall menor, un apunt sense importància, d'una vetllada que es recordarà durant molts anys.

De "The Sound in Your Mind" a "Heart of America"

Es commemora aquest mes de febrer –la data exacta no acaba d'estar del tot clara– el 50è aniversari de "The Sound in Your Mind" (1976), el 19è àlbum d'estudi de Willie Nelson. Un capítol més d'una discografia que ja aleshores era monumental i cinc dècades més tard és simplement inabastable –i el millor de tot és que no para de créixer-. El plàstic en què el Red Headed Stranger va versionar a Lefty Frizzell –"If You've Got the Money (I've Got the Time)"–, va segellar una preciosa lectura de l'espiritual "Amazing Grace", i va tancar la paradeta encadenant tres èxits de pròpia autoria que havien brillat a través de veus alienes –els estàndards "Funny How Time Slips Away", "Crazy" i "Night Life", trio d'asos i un medley que encara sol formar part dels seus repertoris de directe-.

Ha passat mig segle des de la publicació de "The Sound in Your Mind", i Nelson segueix actiu com ell sol a punt de fer 93 primaveres. L'any passat va lliurar dos àlbums amb poc més de sis mesos de diferència, "Oh What a Beautiful World", repassant el cançoner de Rodney Crowell, i "Workin' Man", dedicat al llegat del seu bon amic Merle Haggard. Entre l'un i l'altre va recórrer bona part de la geografia nord-americana com a cap de cartell de l'Outlaw Music Festival Tour, compartint escenari per segon any consecutiu amb Bob Dylan i desafiant totes les lleis de la física i la biologia amb actuacions memorables. La setmana passada estrenava la cançó "Heart of America" dins de la banda sonora de la sèrie "The Grey House". I de cara a aquest 2026 es preveu la publicació d'un nou disc, el 79è, gravat en un dia lliure durant el decurs de l'Outlaw. Incombustible és poc.

"Don't Let the Bastards Get You Down"

Si he de triar una cançó d'aquest 2025, em quedo sense dubtar-ho amb "Don't Let the Bastards Get You Down", composició de Margo Price –amb participació de Rodney Crowell– que posa al dia el vell crit de guerra de Kris Kristofferson, tan oportú com sempre, més necessari que mai. No és només el que diu, sinó com ho diu i en quin context ho diu.

"Don't Let the Bastards Get You Down" és un dels singles de "Hard Headed Woman", el cinquè àlbum de Price i el plàstic on ha retrobat el rumb que semblava haver perdut a l'anterior "Strays". També l'obra que confirma i referma d'una vegada per totes la seva autora com un dels valors més segurs de la música d'arrel nord-americana contemporània.

Don't let the bastards get you down

Don't sell your heart to no business man

He'll sell it back next time around

Don't let the bastards get you down

Willie Nelson - "Oh What a Beautiful World" (2025)

Avui s'ha posat a la venda el 77è àlbum d'estudi de Willie Nelson (sense comptar els que ha fet amb els Highwaymen i amb col·laboracions diverses), i el tercer que ha publicat en menys d'un any. Es titula "Oh What a Beautiful World", i inclou 12 cançons originals de Rodney Crowell –el mestre de mestres, homenatjant un dels seus més grans deixebles, ni més ni menys–. Produeix el disc el seu inseparable Buddy Cannon, i l'acompanyen vells confidents com l'harmonicista Mickey Raphael. També hi toca el mateix Crowell. Tot això passa quan Willie Nelson és a punt de celebrar 92 anys (els farà dimarts vinent) i d'iniciar, d'aquí a poques setmanes, una nova (i extensa) gira pels Estats Units amb Bob Dylan. The Last Man Standing, literalment.

Michael Rhodes (1953-2023)

MICHAEL RHODES

(1953-2023)

Reclamat músic de sessió, baixista de llarg recorregut tant a l'estudi com en directe, la carrera de Michael Rhodes connecta noms com els d'Steve Winwood, Reba McEntire, Hank Williams Jr., Tanya Tucker, les Dixie Chicks, Dolly Parton, Vince Gill, Joe Bonamassa o Rodney Crowell. Amb aquest últim va formar els mai prou reivindicats Cicadas –banda de country d'existència efímera que va publicar un disc homònim molt recomanable el 1997-. Ha mort a l'edat de 69 anys.

Dallas Frazier (1939-2022)

DALLAS FRAZIER
(1939-2022)

Demà es commemorarà el tercer aniversari de la mort de Reggie Young, guitarrista de sessió de llarguíssim recorregut i incontestable trajectòria a qui podem escoltar, entre d'altres, al monumental "From Elvis in Memphis" (1969), un dels punts més àlgids de la discografia d'Elvis Presley. Doncs bé, abans d'ahir ens deixava una altra peça clau per entendre la gestació d'aquell àlbum, el gran Dallas Frazier, coautor juntament amb A.L. "Doodle" Owens de "Wearin' that Loved on Look", la peça que obre el disc i un dels seus principals arguments a favor –molt recomanable també la versió que The Sadies en van fer el 2001 i que encara solen interpretar en directe-.

El cert és que la carrera de Frazier ja venia de lluny quan va compondre la peça en qüestió. Vinculat durant els 50 i bona part dels 60 amb l'escena de Bakersfield, havia gravat ell mateix composicions pròpies com "Elvira", un single de 1966 que en anys posteriors versionarien amb notables resultats Rodney Crowell i The Oak Ridge Boys. De fet, bona part dels seus èxits van venir de lectures com les que George Jones i Connie Smith–qui el 1968 i el 1972, respectivament, van publicar àlbums compostos íntegrament d'originals de Frazier-, Charley Pride –"“All I Have to Offer You (Is Me)"-, Emmylou Harris –"Beneath Still Waters"- Merle Haggard o Willie Nelson, entre molts d'altres, van fer de les seves cançons.

Mac Davis (1942-2020)

Foto Getty Images.

MAC DAVIS

(1942-2020)

A poques hores d'haver-se fet pública la mort de Mac Davis, Rodney Crowell lamentava la notícia a través de les xarxes socials tot recordant que l'autor d'"In the Ghetto" era l'únic compositor que s'havia atrevit a dir-li, textualment, que l'últim vers de la cançó "Shame on the Moon" –inclosa a l'àlbum "Rodney Crowell" (1981)- era una porqueria. Va ser justament arran de les consideracions de Davis, que Crowell es va decidir a canviar no aquesta línia en concret sinó també les dues que la precedien a la lletra de la peça en qüestió. L'autor de "Diamonds & Dirt" (1988) expressava d'aquesta manera agraïment al seu col·lega de professió i recordava tot allò que poden arribar a assolir valors com l'honestedat.

A Davis se'l recordarà sobretot per haver compost la citada "In the Ghetto", tema enregistrat originalment per Elvis Presley i emmarcat en aquell retorn per la porta gran que va esdevenir "From Elvis in Memphis" (1969) –Davis en va oferir posteriorment la seva pròpia versió a l'edició canadenca del seu primer àlbum, "Song Painter" (1970)-. També com a autor d'altres peces del repertori del Rei com "Memories", "Don't Cry Daddy" o "A Little Less Conversation". Menys reivindicada sol ser la discografia acreditada al seu propi nom, on destaquen títols com "Baby, Don't Get Hooked on Me" (1972) o el mateix "Song Painter". Ens ha deixat a l'edat de 78 anys.

El Nadal trist de Rodney Crowell

Rodney Crowell, a punt de cantar a la tristor nadalenca.

No deixa de ser una d'aquelles històries d'amor recurrents a les cançons country –i de tants altres estils-. El protagonista que està trist o de mal humor després d'una aventura sentimental que no ha acabat de funcionar. Però alhora, el fet de cantar a la tristor en dates nadalenques no deixa de posar sobre la taula les contradiccions d'aquella època de l'any en què la felicitat pot arribar a ser més una convenció social que no pas un estat d'ànim. Sigui com sigui, mai és un mal moment per a escoltar històries tristes de la mà de qui ha fet un ofici de l'art d'explicar-les. Dedicada a totes aquelles persones que exerceixen el seu dret legítim d'estar tristes en un dia com avui, "Christmas Makes Me Sad" és una de les composicions que Rodney Crowell va incloure ara fa un any al seu àlbum nadalenc "Christmas Everywhere" (2018). Escoltin-la a Youtube.

Rodney Crowell - "Texas" (2019)

No hi ha millor manera d'homenatjar la terra que un s'estima que conjugant l'amor innat amb una mirada crítica a l'estat de les coses. Si a sobre és capaç l'interessat d'afegir a l'equació un grapat de bones cançons i acompanyar-se de bons amics per fer el trajecte més amable, la combinació resulta guanyadora sí o sí. "Texas" (2019), el darrer disc d'estudi de Rodney Crowell, és exactament allò que indica el seu títol. L'homenatge d'un dels grans artesans de la música d'arrel nord-americana a l'estat de l'Estrella Solitària que el va veure néixer i del qual ha esdevingut ambaixador destacat en l'àmbit melòman. Facturat a partir d'una tradició que ja no s'entendria sense l'autor de "Diamonds & Dirt" (1988) però impregnat del lament inherent en talls com "The Border", que adreça sense reserves els reptes i les misèries d'un estat fronterer que és com a tal porta d'entrada (i de sortida) de la primera potència mundial. Entre els citats amics, veterans de l'òrbita texana com Billy Gibbons, Steve Earle, Willie Nelson o Lee Ann Womack. I també Ringo Starr, que no se sap ben bé què hi pinta però aporta ritme a la contagiosa "You're Only Happy when You're Miserable".

15 anys sense Johnny Cash

Johnny Cash (1932-2003), a l'època en què va gravar "Silver".

Va caure recentment a les meves mans una reedició de "Silver" (1979), un dels àlbums generalment considerats menors en una discografia tan inabastable com és la de Johnny Cash. I no deixa de ser curiosa aquesta consideració d'obra menor quan ens trobem davant d'un plàstic que pot no estar a l'alçada dels grans clàssics de Cash, però a data d'avui segueix passant la mà per la cara de bona part de les produccions que es van dur a terme aquell mateix any a l'entorn de Nashville.

Part del seu encant radica en l'alternança de peces originals i estàndards del country -atenció a la majestuosa lectura de "(Ghost) Riders in the Sky"- amb composicions d'autors aleshores en fase emergent com Rodney Crowell o Billy Joe Shaver. Però també cal destacar un equip de primera on figuraven veterans i vells coneguts com Bob Wooton (guitarra), W.S. Holland (bateria) o fins i tot el mateix George Jones -que faria avui 87 anys de trobar-se encara entre nosaltres-, amb qui Cash va compartir tasques vocals a "I'll Say It's True" -i en una revisió d'"I Still Miss Someone" que originalment va quedar fora del disc però ha figurat com a bonus track en edicions posteriors-.

Menció a part es mereix tot un Jack Clement, que a més de produir el plàstic va enregistrar diverses pistes de guitarra i va aportar també una composicio pròpia, la preciosa "West Canterbury Subdivision Blues". L'escolto mentre escric aquestes línies, commemorant que tal dia com avui de fa 15 anys ens deixava l'Home de Negre.