"Sundown"

La malenconia de les postes de sol. Tot el pes simbòlic i metafòric de les últimes hores de llum del dia deixant pas a la foscor de la nit. Ahir vaig parar-me a contemplar des del Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès, com els Cingles de Bertí trencaven els últims rajos de sol d'un vespre de juliol. I em van venir al cap dues cançons titulades "Sundown" que tenen com a comú denominador –més enllà del títol- el fet d'abordar relacions sentimentals que, o bé s'han acabat, o bé van a la deriva. La primera, la de Gordon Lightfoot, inclosa a l'àlbum del mateix títol de 1974. La segona, la que Bruce Springsteen va emmarcar al crepuscular "Western Stars" (2019). La música i el paisatge.

50 anys d'"Elvis" (The "Fool" Album)

Quan el nom de l'estrella és de tal magnitud, no cal pensar-s'hi gaire a l'hora de triar el títol de qualsevol dels seus discos. Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"Elvis" (1973), el 18è àlbum d'estudi d'Elvis Presley i el segon amb aquest títol –el primer data de 1956 i havia suposat el seu segon llarga durada a RCA-. Per diferenciar-los, la parròquia del Rei sol referir-se al llançament que ens ocupa com The "Fool" Album, en referència a la peça que l'obre.

La cançó en qüestió és una d'aquelles balades tardorenques que assoleixen una dimensió única a través de la veu del Rei –i de l'ofici de la TCB Band, és clar-. Una peça paradigmàtica de l'última etapa de la carrera de Presley, com ho és el conjunt d'un àlbum compost a partir de pistes que havien sobrat de sessions de treballs anteriors a Nashville –exceptuant l'estàndard "It's Impossible", gravat en directe a Las Vegas-.

Ara bé, no ens trobem en absolut davant d'una acumulació de temes descartats, sinó d'una col·lecció de cançons amb tota l'entitat d'un disc del Rei –i sí, dins del seu cànon pot considerar-se com una obra menor, però no pas prescindible-. A destacar les versions de "(That's What You Get) For Lovin' Me" i "Don't Think Twice, It's All Right", de Gordon Lightfoot i Bob Dylan respectivament. Dos compositors majúsculs i un intèrpret superlatiu per fer-los justícia.

Bill Lee (1928-2023)

BILL LEE
(1928-2023)

Va tocar literalment amb tothom. Va gravar clàssics sense els quals no s'entendria la música del darrer segle. I malgrat tot la majoria d'obituaris d'aquests últims dies s'han referit més a la crònica rosa que no pas a una trajectòria professional de la qual pocs músics poden presumir. Sí, Bill Lee era el pare d'Spike Lee. I sí, abans de trencar relacions pare i fill, solia compondre el veterà contrabaixista bona part de la música de les pel·lícules del cineasta –com ara "School Daze" (1988) o "Do the Right Thing" (1989)-.

Però abans de tot això Bill Lee ja s'havia fet un nom tocant amb els millors, tant a l'estudi de gravació com a l'escenari. Se'l sol associar amb el món del jazz, però el cert és que va treballar també amb algunes de les figures capdavanteres del folk durant la dècada dels 60, havent fet igualment incursions en gèneres com el blues o les músiques d'arrel llatina. Va tocar amb José Feliciano, Aretha Franklin –durant la seva etapa a Columbia-, Judy Collins, John Lee Hooker, Tom Rush i Peter, Paul and Mary, entre molts altres. També amb els recentment desapareguts Ian Tyson -amb Ian & Sylvia- i Harry Belafonte.

I va participar a les sessions de dos dels discos de debut més essencials de tots els temps, "Wednesday Morning, 3 A.M.", de Simon & Garfunkel, i "Lightfoot!" (1966), del també recentment traspassat Gordon Lightfoot. I la llista podria seguir, però em sembla oportú destacar avui la seva participació a "Bringing It All Back Home" (1965), de Bob Dylan –va tocar a "It's All Over Now, Baby Blue"-. Lee va morir a l'edat de 94 anys el passat 24 de maig. Justament el dia de l'aniversari del propi Dylan. El mateix dia en què també ens deixava Tina Turner.

Gordon Lightfoot (1938-2023)

GORDON LIGHTFOOT
(1938-2023)

"El seu nom és sinònim de cançons atemporals sobre trens i naufragis, rius i carreteres, amants i solitud". La cita la va escriure Nicholas Jennings, el biògraf de Gordon Lightfoot. I em sembla una de les millors maneres de recordar una de les figures capitals de la música canadenca –i d'arreu del món- de les passades sis dècades. Mestre de mestres de l'art de fer cançons, al seu repertori s'hi compten joies de la mida d'"Early Morning Rain", "If You Could Read My Mind", "Carefree Highway", "Sundown" o "Rainy Day People" –la llista sencera podria ser infinita-.

"No se m'acut cap cançó de Gordon Lightfoot que no m'agradi. Cada cop que escolto una cançó seva, m'agradaria que durés per sempre. Lightfoot va esdevenir un mentor per a mi durant molt de temps. Crec que probablement encara ho és avui". Això ho va dir Bob Dylan, qui en diverses ocasions va versionar peces del canadenc –també ho van fer Elvis Presley, Johnny Cash, Neil Young i Paul Weller, per citar-ne tan sols a cinc, i tot un Marty Robbins va obtenir un dels seus grans èxits radiofònics amb la gravació original de "Ribbon of Darkness", composta pel mateix Lightfoot-.

Referent en àmbits que van del folk al country i del pop a la cançó d'autor, la carrera de Lightfoot té les seves arrels a finals dels 50, amb un peu a l'estudi de gravació –treballava enregistrant música per anuncis- i l'altre a les cafeteries bohèmies de Los Angeles –on s'havia traslladat temporalment-. De tornada a Toronto, va començar a posar les bases d'una discografia on els clàssics es compten a grapats i que pràcticament arriba fins als nostres dies –el seu darrer àlbum, "Solo", data de 2020-. Ha mort a l'edat de 84 anys i deixant un d'aquells buits que ja no es podran tornar a omplir.

Olivia Newton-John (1948-2022)

OLIVIA NEWTON-JOHN
(1948-2022)

La gran majoria recordarà Olivia Newton-John com a Sandy Olsson, la icònica protagonista de "Grease" (1978) juntament amb l'etern Danny Zuko que interpretava John Travolta. No n'hi ha per menys, parlem d'una de les pel·lícules més taquilleres de tots els temps, amb una de les bandes sonores més reconeixibles –i venudes- de la història de la música enregistrada. Té els seus detractors, com tot allò que hagi assolit la categoria de massiu, però la seva condició de clàssic és tan indiscutible com el tàndem interpretatiu que van formar els dos protagonistes.

"Grease" va consolidar la trajectòria de Newton-John tant en l'àmbit de la música com en el del setè art. En termes melòmans, a partir d'aleshores va signar obres com "Physical" (1981) –la peça que el titula, amb el seu corresponent videoclip, gairebé serveix tota sola per explicar la música mainstream de la dècada en què els sintetitzadors van irrompre als gimnassos de mig món-. Molt menys recordats –i igualment reivindicables- són els seus primers discos. Àlbums com "If Not for You" (1971) o "Let Me Be There" (1973), joies country pop gravades a Abbey Road amb el suport de pesos pesants com Alan Hawkshaw o Bruce Welch (sí, el dels Shadows).

Plàstics on la vocalista interpretava amb tota l'elegància del món un seguit de clàssics que anaven de "Me and Bobby McGee" i "Help Me Make It Through the Night" (totes dues de Kris Kristofferson) a "Angel of the Morning" (Evie Sands), passant per "If You Could Read My Mind" (Gordon Lightfoot), "If Not for You" (Bob Dylan), "Take Me Home, Country Roads" (John Denver) la tradicional "Banks of the Ohio" o un "Let Me Be There" que John Rostill pràcticament li havia fet a mida. Newton-John ens ha deixat a l'edat de 73 anys, víctima d'un càncer. Se n'ha anat una llegenda, però la seva estrella brillarà per sempre més.

50 anys d'"Elvis Now"

No és ni de bon tros un dels àlbums més notables ni destacables d'Elvis Presley, de fet sol considerar-se com un treball menor. Però fins i tot així es tracta d'una obra absolutament majestuosa, com pràcticament tot allò que porti el segell i la signatura del Rei. Més encara tenint en compte que es tracta d'un disc fet a partir de les sobres d'alguns dels seus predecessors. Les peces que el componen es van gravar en diferents sessions entre 1969 i 1971. Tot i això, formen un conjunt tan coherent com el repertori escollit. I una obra a reivindicar sense reserves –i a redescobrir tants cops com faci falta, qui encara no s'hi hagi posat-.

Publicat avui fa 50 anys, "Elvis Now" (1972) destaca sobretot per tota una sèrie de versions que, com de costum, Presley es va fer absolutament seves. Començant per "Help Me Make It Through the Night", original de Kris Kristofferson que li semblava fet a mida i que no hauria desentonat en treballs com "From Elvis in Memphis" (1969). Acabant per l'espiritual "I Was Born About Ten Thousand Years Ago". I passant per "Hey Jude" i "Early Mornin' Rain", dels Beatles i Gordon Lightfoot, respectivament, molt més que complements d'un repertori on també figuraven perles compostes expressament per l'ocasió com la deliciosa "We Can Make the Morning" (Jay Ramsey).

"I'm Not Sayin'"

El compacte es titula "Small Faces & Friends", el va editar la revista Mojo -es distribuïa amb l'edició de març- i recopila material prou interessant. Un parell de gravacions obscures dels propis Small Faces, alguna mirada al seu arbre genealògic i una colla de nuggets signats per contemporanis de Ronnie Lane, Steve Marriott i companyia. Ahir el vaig estar escoltant i em va cridar especialment l'atenció Nico versionant un tema de Gordon Lightfoot. "I'm Not Sayin'" resulta ser la cara a del primer single de la cantant, model i actriu alemanya. Publicada el 1965, dos anys abans de "Chelsea Girl" i de la seva cèlebre col·laboració amb la Velvet Underground, la gravació sona bàsica i més pròxima al que feia aleshores una Marianne Faithfull que a res del que la propia Nico enregistraria en el futur. Això sí, la veu i aquella personalitat a prova de pedres ja treien el cap. I de quina manera.