Els Beatles a l'Ed Sullivan Show

Avui fa cinquanta anys que els Beatles van canviar els Estats Units i, de passada, el món. Cinc dècades del dia en què els Fab Four van conquerir el mercat nord-americà i amb ell el planeta sencer. Mig segle de la seva aparició a l'Ed Sullivan Show el 9 de febrer de 1964. Els de Liverpool debutaven en un país encara tocat per la mort de Kennedy i on el rock'n'roll semblava cada dia més cosa del passat -ja ho saben: Elvis a l'exèrcit, Jerry Lee Lewis tacat pels escàndols...-. Amb la seva irrupció, els Beatles no només van tornar el rock'n'roll a la terra que l'havia vist néixer. Van influir a un bon nombre de bandes de l'altre costat de l'Atlàntic que mai haurien existit com a tals de no ser per ells -un exemple evident: The Byrds-, posant els pilars del que s'anomenaria British Invasion i, de passada, de la cultura rock tal i com la coneixem actualment.

Sanfilippo torna a Granollers

CLAUDIO SANFILIPPO TRIO

Anònims, Granollers

8 de febrer de 2014

Claudio Sanfilippo és un home de múltiples registres. Fa dos anys, va passar pel Festival de Jazz de Granollers per col·laborar amb la JazzGranollers Ensemble. Enguany hi ha tornat, però ho ha fet amb un format totalment diferent. Un trio que va eixamplar des de l'austeritat l'obra d'aquest cantautor italià. I una formació integrada per dos solvents músics de casa com són Joan Sanmartí (guitarra) i Joan Vidal (bateria). Dos noms amb prou personalitat com per redefinir un repertori on conviuen la cançó d'autor, la bossanova i el so Americana -escoltar a Sanmartí tocant l'slide són paraules majors-. A destacar també el bis que Sanfilippo va oferir en solitari. Una guitarra acústica, puntejos de seda i una d'aquelles veus que guanyen amb els anys. Un luxe. En el millor dels sentits.

Molt més que música

LA COLÒNIA

NAUB1, Granollers

8 de febrer de 2014

La Colònia no és un grup de música. És un col·lectiu multidisciplinari on hi tenen cabuda músics, actors, dissenyadors gràfics i artistes plàstics i audiovisuals, entre d'altres. I no només això: a cada actuació hi participen artistes del territori on té lloc l'espectacle. Dit d'una altra manera, La Colònia fomenta a través de l'art i la cultura valors com la cooperació, la proximitat o la transversalitat. Valors contraris precisament a la competitivitat, el creixement a qualsevol preu, i l'aïllacionisme i l'aïllament propis de l'era digital. Ahir van actuar a la NAUB1 de Granollers. Entre els artistes convidats hi figuraven l'actor Pepo Blasco -fent les funcions de narrador-, l'agrupació Arsènic Espai de Creació -que va escenificar un enterrament amb molt de ritme-, una secció de vents integrada per músics vallesans o el Cor Sarabanda de La Garriga -l'èpica que va aportar la seva intervenció evocava als propis Arcade Fire-. Música, teatre i arts visuals en un mateix espectacle que va tenir lloc tant dins com fora de l'escenari. Reflexions, poesia i cançons que diuen coses. I un hit, "Mareta", on l'amor esdevé molt més que una metàfora. Una declaració de principis.

La Colònia, ahir al vespre a la B1.

Albert Galcerà i Xavier Ciurans (La Colònia).

Pepo Blasco.

Amb el Cor Sarabanda.

Concert solemne

STEVEN MUNAR & THE MIRACLE BAND

Apolo 2, Barcelona

7 de febrer de 2014

Ahir era el dia. Ja fa gairebé dos mesos que va veure la llum "Time Traveller", el quart disc en solitari d'Steven Munar. Durant tot aquest temps, l'anglomallorquí l'ha presentat en directe amb diferents formats i en diversos espais. Però el d'ahir, emmarcat en el cicle Caprichos de Apolo, era EL concert. Sí, amb majúscules. I no només per tractar-se de la presentació oficial del nou àlbum, sinó sobretot per la solemnitat d'una Miracle Band renovada però ben engreixada -sens dubte, els mesos a la carretera han servit per compactar la formació-. I per una llista de convidats tan solvents com són Juliane Heinemann (veu, guitarra i teclat), Miguel Pérez (steel guitar) i Roger Espa (saxofon i trompeta). Com no podia ser de cap altra manera, el repertori es va nodrir principalment de material recent -a destacar una contagiosa "Time Traveller" i l'arravatament elèctric en què va desembocar "Vampires"-, amb escapades puntuals al passat com "Golden Lights", el blues àcid de "Took a Train" o un "Morning Breeze" que ja té gust de clàssic. El d'ahir, doncs, era EL concert. Perquè més que presentar un nou disc, Munar va treure pit amb una Miracle Band més sòlida que mai -a destacar els apunts guitarrístics de Jonny Owens-. I, sobretot, va reivindicar-se com un dels compositors pop més privilegiats de la Ciutat Comtal.

Juliane Heinemann.

Un músic amb ofici

Raúl Fernández (Refree).

Músics d'ofici i músics amb ofici. No és el mateix. Els primers viuen de la música, però no necessàriament viuen la música. Els segons no necessariament en viuen, però sí que la viuen, i la porten incorporada al seu adn fins al punt d'haver-ne extret aquest ofici. Raúl Fernández (Refree) pertany sens dubte a la segona categoria. En una entrevista signada per Daniel Jándula a l'edició de febrer de Ruta 66, reconeix que "la música és tan important per a mi que, si un dia em trobo fent quelcom que no m'agradi, venent-me... per dir-ho d'una manera més radical... preferiré treballar en una altra cosa". Oportuna reflexió de qui viu de la música sense ser-ne funcionari. De qui preferiria mantenir la seva integritat artística i viure d'una altra cosa abans que caure en cap funcionariat. Probablement per això també és capaç de relativitzar dos dels absoluts més perversos del món contemporani, els conceptes d'èxit i fracàs. "Si es considera èxit vendre molts discos, jo sóc un fracassat", apunta a la mateixa entrevista. Independentment dels àlbums que hagi despatxat, perquè la música no es pot reduir a xifres, Fernández no és cap fracassat. Se n'adonarà qualsevol que escolti una obra tan eclèctica com rica en matisos -ja sigui al capdavant de Refree o produint altres projectes-. Com a mostra més recent, el seu darrer treball, un "Nova Creu Alta" (2013, El Segell del Primavera) impregnat d'electricitat rockera i on Fernández es consolida definitivament com un compositor únic a la seva espècie, hereu involuntari d'aquella tradició on només encaixen ànimes singulars com Sisa o Joan Miquel Oliver. Tot i ser en català, el disc no ha estat nominat als Premis Enderrock. Cosa que a aquestes alçades ja no hauria de sorprendre a ningú.

Sexe, suor i psicodèlia

MONSTER MAGNET

Sala Bikini, Barcelona

5 de febrer de 2014

Els festivals en van plens. Els circuits regulars de música en directe també, i cada vegada més. Grups consagrats que es passegen pels escenaris interpretant sencers els seus respectius àlbums clàssics. Al principi la cosa resultava curiosa, malgrat la rigidesa d'uns repertoris on no hi cabien les sorpreses. A aquestes alçades, la proliferació d'aquesta mena d'experiments només evidencia com la indústria, més desesperada que mai, es disposa a exprémer el passat fins a l'última gota. A mi, personalment, em semblaria molt més interessant que un grup interpretés sencer el seu àlbum més recent -si el treball en qüestió s'ho val, evidentment-. Però ja se sap, per molt que Primal Scream retratessin l'any passat el negre present amb un tros de disc com "More Light", el gran públic reclama ara la integritat d'"Screamadelica" (1991) amb una insistència mai vista durant les passades dues dècades.

Per sort existeixen casos com el de Monster Magnet. Sembla que fos ahir quan eclipsaven a uns totpoderosos Metallica des d'una gens discreta condició de teloners. Sembla que fos ahir quan deixaven enrere l'etiqueta stoner amb un "Powertrip" (1998) que hauria d'haver atret -com a mínim- la mateixa fortuna que pocs anys més tard somriuria a uns Queens Of The Stone Age. Sembla que fos ahir quan estaven cridats a ser una banda d'estadis. Però res de tot això va arribar a passar. Entrebancs artístics i personals han mantingut els de New Jersey per sota de la majoria de radars. La qual cosa no deixa de tenir els seus avantatges. Per exemple, que en lloc de transformar "Superjudge" (1991) o "Powertrip" en exercicis nostàlgics, poden reivindicar la seva obra més recent interpretant-la de cap a peus.

I això és exactament el que van fer la nit passada a Barcelona. Tocar "Last Patrol" (2013) de principi a fi. A la tanda de bisos caurien himnes com "Dopes to Infinity" o "Spacelord", però el gruix del concert es va defensar amb títols tan reivindicables com "I Live Behind the Clouds", "Paradise" o "Hallelujah". Rock'n'roll àcid i sense edulcorants, tal i com sempre l'han entès Dave Wyndorf i companyia. Pesants riffs sabbathians, música de carretera, sobredosis de feedback i reverb, i lisèrgics viatges a l'infinit i més enllà. Amb el propi Wyndorf com a etern mestre de cerimònies. Refermant-se com un frontman invencible i dirigint un ritual de sexe, suor i psicodèlia. Impregnant amb la seva presència cada racó d'una sala que va esdevenir per moments quelcom més gran que qualsevol estadi. Una solemne catedral consagrada al rock'n'roll més còsmic, carnal i visceral.

Nothin' But Blood

"Nothin' But Blood". Ho deixa ben clar el tíol del darrer disc d'Scott H. Biram -publicat tot just ahir-. Sang, i res més que sang. La mateixa sang que tant es troba a faltar en bona part de la producció musical contemporània a gran escala. Enèssims intents d'inventar-se la sopa d'all, buits exercicis retro-revival-nostàlgics i estilismes mil·limetrats per a camuflar la manca de substància. Però gens de sang a les venes. Res a dir. Posats de cara a la galeria. Per sort, músics com Biram representen exactament el contrari. El texà no s'inventarà mai cap sopa d'all, però és que ni tan sols s'ho ha proposat. I precisament per això, perquè no li cal inventar-se res, es dedica en cos i ànima a un gènere tan explotat com el blues. Ah, però ell sí que en té, de sang a les venes. I molta. I és aquesta sang la que s'escolta quan ataca els dotze compassos i els tres acords amb la mateixa urgència, el mateix nervi i la mateixa actitud amb què ho feien els pioners del gènere ara fa cosa d'un segle. Mantenint viva una tradició centenària però sonant tan fresc i demolidor a dia d'avui com ho seguirà fent a mida que passin els anys. Escoltin com Blind Willie Johnson es fon amb els Stooges a "Only Whiskey" i m'ho expliquen.