Com animar una festa, segons Peter Perrett

Peter Perrett.

És curiós com alguns artistes poden dir més en un simple qüestionari que d'altres en entrevistes senceres. Peter Perrett respon a l'edició d'agost de Mojo a les preguntes de la secció All Back to My Place, i aprofita per reivindicar alguns dels seus ídols. Per exemple, explica que la seva banda sonora ideal per a una nit de dissabte és "Sister Ray" de la Velvet Underground. "És la cançó perfecta per molestar els veïns i els amics. El 1968, sempre que anava a una festa posava 'Sister Ray'. M'entretenia amb tota la incomoditat i la ràbia que aquella cançó podia arribar a generar. Al cap de set minuts tothom em suplicava que la treiés, però jo sempre em mantenia ferm en els meus principis", explica. D'això se'n diu saber animar com cal una festa, i tant que sí. Perrett publicava recentment "Humanworld" (2019), un nou disc al seu nom que suposa un altre pas endavant després del notable "How the West Was Won" (2017).

Hipnòtics Stones

The Rolling Stones.

Escoltava dies enerere un vell vinil dels Rolling Stones que tenia una petita ratllada al final de "Paint It, Black", justament en aquella part on Mick Jagger murmura sobre el sitar de Brian Jones, que s'anava repetint en bucle. El resultat era tan hipnòtic que durant una estona em va fer mandra aixecar l'agulla del tocadiscos. És que ni Lee "Scratch" Perry ho hauria fet millor!

Jordi Farreras

No descobrirem a aquestes alçades que Jordi Farreras és un dels bateries més versàtils i sol·licitats de l'escena barcelonina. Qui no l'hagi descobert com a meitat de Ran Ran Ran ho haurà fet a través d'Espígol o de la Miracle Band d'Steven Munar. Menys coneguda és la seva faceta de cantautor, una vessant que ha destapat durant els darrers mesos amb tot un seguit d'actuacions en entorns amics com Ultra-Local Records. Aparcant la bateria i amb l'únic suport de la seva veu i la seva guitarra, ha presentat tot un seguit de cançons en to menor, estèticament properes a conceptes com l'antifolk i edificades a partir d'estructures gairebé progressives -no és cap secret la devoció de Farreras per bandes com King Crimson-. La gent de Produccions Astupendes n'ha enregistrat alguns videoclips que poden vostès visionar a Youtube.

Amistat

Els bessons Josef i Jan Prasil van néixer a Alemanya, van créixer a Itàlia i actualment estan establerts a Austràlia, d'on és originària part de la seva família. No deixa de sorprendre, en qualsevol cas, que el nom del seu projecte musical sigui un mot català. Amistat exploren les formes més cristal·lines de la cançó d'autor anglosaxona, aquell folk d'altra fragilitat i elegants acabats harmònics que tant pot remetre a les textures amables de Glen Hansard o Ben Howard com a les essències feréstegues de Bon Iver, per exemple. El seu primer àlbum, "Parley" (2017), els va obrir les portes d'alguns dels festivals de folk més reconeguts al circuit australià i va donar peu a la seva primera gira europea. El segueixen ara amb un single, "Love & Light", que accentua les emocions a flor de pell del seu debut enmig d'una lírica que apel·la a la consciència mediambiental. Estaran girant per Europa la propera tardor, si bé malauradament no tenen previst actuar als nostres escenaris. Segueixin-los a Soundcloud.

50 anys de "The Stooges"

El mateix Iggy Pop va definir una vegada la localitat d'Ann Arbor com un lloc avorrit on la música era l'única sortida per a un adolescent que no volgués morir-se de fàstic. Sigui com sigui, l'estiu de 1969 aquesta ciutat universitària situada a uns 60 quilòmetres de Detroit va esdevenir testimoni en menys d'una setmana de dos esdeveniments prou significatius en la història de la música pop. D'entrada, la celebració durant el primer cap de setmana d'agost del pioner Ann Arbor Blues Festival, que al llarg de tres nits va aplegar al municipi algunes de les figures més essencials de la història del blues. I tan sols un parell de dies després, avui fa exactament 50 anys, l'edició del debut homònim dels Stooges, banda local de naturalesa subterrània que sense saber-ho gairebé acabava de posar els pilars mestres d'allò que s'anomenaria punk rock.

Formats pel propi Iggy Pop (veu) amb Dave Alexander (baix) i els germans Ron i Scott Asheton (guitarra i bateria), els Stooges van esdevenir juntament amb MC5 puntes de llança del Detroit Sound, una concepció elèctrica, àcida i visceral del rock de garatge que avançava la psicodèlia per l'esquerra i posava els fonaments a partir dels quals s'acabaria de definir el punk al llarg de la dècada posterior. En aquest sentit, si MC5 representaven el vessant més positiu i socialment compromès d'aquella escena, els Stooges n'eren pràcticament l'antítesi. Un combo de naturalesa provocadora, nihilista i autodestructiva que cantava sense reserves a la frustració, al tedi i fins i tot al sadomasoquisme amb títols com "1969", "No Fun" o "I Wanna Be Your Dog", tots ells inclosos a "The Stooges", l'àlbum, produït per John Cale i generalment menystingut al seu moment si bé rehabilitat en dècades posteriors com un dels plàstics més trencadors i influents del seu temps.

D.A. Pennebaker (1925-2019)

D.A. PENNEBAKER

(1925-2019)

Considerat com un dels pioners de l'anomenat Direct Cinema per treballs com "Daybreak Express" (1953), curt documental on explicava càmera a la mà i des d'un punt de vista totalment subjectiu la rutina dels usuaris del transport públic a Nova York, la majoria de melòmans hem arribat a l'obra de D.A. Pennebaker a través de les seves connexions amb Bob Dylan i David Bowie. Per al primer va dirigir "Don't Look Back" (1967), testimoni audiovisual de la gira britànica duta a terme el 1965 per l'autor de "Like a Rolling Stone". Per al segon va filmar l'històric últim concert de l'etapa Ziggy Stardust, el 3 de juliol de 1973 al Hammersmith Odeon londinenc, donant com a resultat el documental "Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1973). També es va encarregar de documentar el Monterey Pop Festival. Es feia pública aquest cap de setmana la seva mort, el passat dijous 1 d'agost a l'edat de 94 anys.

Natural Beat

Ali A.K.A. Mind, la nit passada al Natural Beat.

FESTIVAL NATURAL BEAT

Parc Pompeu Fabra, Cardedeu

3 d'agost de 2019

Cardedeu acollia ahir la primera edició de Natural Beat, un nou festival que neix amb la vocació d'esdevenir cita de referència de la cultura hip hop tant a les comarques vallesanes com al conjunt del país. Tota una jornada amb rerefons solidari on van conviure disciplines com el graffiti, el breakdance o el rap. En aquest últim apartat van destacar les actuacions dels vallesans Pure Negga i Statu Quoniam, i sobretot la del colombià Ali A.K.A. Mind, referent de pes del hip hop llatí que va presumir d'un directe tan àgil i dinàmic com la seva lírica en clau social. La setmana vinent ho explicarem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).