Jojo Rabbit

Taika Waititi i Roman Griffin Davis en una escena de 'Jojo Rabbit'.

Reflexionava dies enrere sobre els límits de l'humor en temps d'emergència, i arribava a la conclusió que és lícit fer bromes i acudits al voltant del coronavirus partint de dos principis tan bàsics com són la llibertat d'expressió i la no existència del dret a no sentir-se ofès. Havien motivat la meva reflexió diferents posts i comentaris despatxats (sobretot) a les xarxes socials per part de gent que afirma sentir-se molesta amb les bromes al voltant de la pandèmia de torn.

Bé, el cas és que tot just abans de decretar-se l'estat d'alarma i d'imposar-se aquest confinament que ja sembla formar part de les nostres vides des de l'inici dels temps, vaig tenir l'ocasió de veure en pantalla gran "Jojo Rabbit" (2019), una comèdia dramàtica i notablement àcida que s'ambienta durant els últims dies de l'Alemanya nazi. Una sàtira al voltant d'un dels capítols més foscos de la història de la humanitat, que precisament li havia costat al seu director, Taika Waititi, tota la còlera de determinats guardians de la correcció política.

La pel·lícula en qüestió explica la història de Jojo (Roman Griffin Davis), un nen de deu anys la vida del qual gira al voltant de la seva fe cega en el nacionalsocialisme i en la figura d'Adolf Hitler, a qui fins i tot ha arribat a adoptar com a amic imaginari –l'encarna el mateix Waititi en una memorable interpretació-. I el cert és que, al marge de tota la ira que hagi pogut arribar a despertar, la cinta diu tot allò que ha de dir d'una forma tan clara com incontestable. I ho fa precisament servint-se de l'humor, una de les eines més poderoses de què disposem a l'hora d'exercir la crítica i fomentar la reflexió.

Perquè, sí, "Jojo Rabbit" fa riure. I fa riure molt. Però també fa pensar. I posa sobre la taula algunes de les grans contradiccions i febleses de la condició humana, i com el totalitarisme sempre les ha sabut aprofitar a l'hora d'imposar-se o refermar-se. I són dues d'aquestes febleses, la por al desconegut i la tendència a seguir al ramat, les que històricament han donat ales a fanatismes com el que expressa Jojo durant bona part del film, les mateixes que avui fan que s'arribi a assenyalar amb dit acusador les persones d'origen asiàtic o aquells ciutadans que caminen pel carrer en temps de confinament. Una cinta recomanable en qualsevol circumstància, i especialment oportuna en temps d'incertesa.