Jimmy Webb (1958-2020)

Foto Theo Wargo/Getty Images.

JIMMY WEBB

(1958-2020)

El primer cop que vaig parlar amb Jimmy Webb –a ell li agradava que l'anomenessin simplement Jimmy, potser per no ser confós amb el cantant de country del mateix nom-, al principi de tot no vaig ser conscient de trobar-me al davant d'una llegenda que havia vestit pràcticament a tota l'escena punk de Nova York i que tractava de tu a tu a incomptables icones musicals de la Big Apple. Ignorava, de fet, que aquell senyor de mitjana edat però aspecte essencialment juvenil i amb una forta retirada a Michael Monroe, el mateix que m'aconsellava sobre quins pantalons ajustats em quedarien millor –"Perquè sigui rock'n'roll, els pantalons han de fer mal", li agradava dir-, havia vestit i seguia vestint habitualment clients habituals que anaven de Blondie, Patti Smith i Ramones, a Iggy Pop i Little Steven o els supervivents dels New York Dolls.

En certa manera, es pot afirmar que Jimmy era Nova York. O com a mínim era tot allò que representen en el meu imaginari localitzacions com el Village, el Lower East Side, el Bowery o St. Mark's Place. És en aquest darrer emplaçament on es troba la icònica botiga de roba Trash and Vaudeville, que malgrat no haver obert ell mateix sí que es va arribar a fer seva fins a esdevenir-ne l'ànima i el motor. Accedir al seu interior era com viatjar a través del temps fins a la Gotham prèvia a la gentrificació i les polítiques de tolerància zero de Giuliani i companyia. Era com tornar als dies en què Madonna caminava pel carrer 8 en direcció als clubs de l'Avenue A, els Dolls es fotografiaven davant l'aparador de Gem Spa o els Rolling Stones rodaven el videoclip de "Waiting on a Friend" a l'altre costat del carrer.

Totes aquestes històries que havien tingut lloc a pocs metres de Trash and Vaudeville, i que avui es troben documentades en incomptables portals digitals dedicats al turisme melòman, molts les van arribar a conèixer de la mà del propi Jimmy. Jo mateix tinc la sort de comptar-me entre aquests afortunats, i no oblidaré mai el dia en què, després de vendre'm uns pantalons de ratlles, em va regalar una samarreta i em va portar a fer una volta pel barri. Tan sols feia mitja hora que ens havíem conegut, la que jo m'havia passat a l'interior de la botiga. Així era Jimmy, un símbol d'aquella Nova York que encara es resistia a esvair-se, però sobretot un tipus encantador, proper, autèntic i genuí com ell mateix.

M'assabento a través del blog Tot de Pop que ens va deixar abans d'ahir, víctima d'un càncer contra el qual portava anys batallant, i malgrat la tristor del moment no puc evitar prometre'm a mi mateix que la propera ampolla de bourbon que enceti serà a la seva memòria. Que descansi en pau, i que els pantalons no deixin mai de fer-nos mal.