Es pot fer broma sobre el coronavirus?

L'ésser humà és amb tota probabilitat la criatura més absurda que mai hagi arribat a trepitjar l'esfera terrestre. Aquests dies he llegit i escoltat comentaris de persones que es manifesten ofeses per les bromes i acudits sobre el coronavirus. Diuen que no es pot fer broma sobre un afer tan seriós, una pandèmia que ha causat tants morts i tant de patiment, i bla, bla, bla. A veure, parem màquines. Què nassos vol dir, que no es pot fer broma sobre un tema determinat, amb morts o sense, sigui el coronavirus o sigui la Verge Maria (comenceu a veure per on vaig, oi que sí?).

Fa quatre dies, molts dels que avui preteneu censurar les bromes sobre el coronavirus vau sortir en defensa d'un actor cridat a comparèixer davant d'un jutge per haver-se cagat verbalment en Déu i la santa mare que el va arribar a matricular (la qual cosa, sí, ens va recordar una vegada més en quina mena de país vivim). Jo també em vaig posicionar a favor seu, només faltaria. Perquè crec en la llibertat d'expressió, i perquè una de les coses que encara agraeixo de la legislació espanyola és la no existència del dret a no sentir-se ofès.

El cas és que a data d'avui segueixo mantenint la mateixa postura, mentre alguns de vosaltres sembleu haver-la canviat diametralment des del moment en què voleu censurar determinats discursos. Això no vol dir que jo tingui raó: en realitat, la 'veu de la majoria' apunta que possiblement sigui jo qui s'equivoca, però en aquest supòsit també m'hauria equivocat quan em vaig posicionar a favor de Willy Toledo (i amb mi, aleshores, molts dels que avui tindrieu raó). Perquè, insisteixo, segueixo creient que la llibertat d'expressió ha de valer i pesar més que un dret inexistent. I en conseqüència, crec que s'ha de poder fer broma sobre qualsevol tema sense que ningú tingui cap dret a no sentir-se ofès.

I sí, abans que ningú em salti a la jugular reconeixeré que no tinc cap familiar, amic, conegut o persona propera que es trobi en una situació crítica a causa del coronavirus –tampoc sóc religiós, per si la informació us pot ser útil-. I sí, és possible que si un d'aquests casos em toqués de prop jo també em sentís ofès per determinades bromes o acudits. Però, de donar-se aquest escenari, la solució seria tan fàcil com posar-m'hi fulles. Que és el que haurien de fer tots els devots de la fe catòlica a qui tant molesta que un actor es cagui en un personatge fictici i en una senyora que segons les lleis de la biologia no podia ser Verge de cap de les maneres. Que és el mateix que hauria de fer qualsevol que es senti ofès pels acudits sobre una pandèmia, amb morts o sense.

Dit això, i aquí és on volia anar a parar, hi ha una cosa que, com més hi penso, més em repugna. Que aquestes bromes sobre el coronavirus que tant ofenen avui, siguin les mateixes que tanta gràcia semblaven provocar ara fa tan sols un mes, quan el tan temut virus es trobava a la Xina, a Itàlia o en un pavelló de Madrid ple de simpatitzants de Vox (perquè quan l'infectat era Ortega Smith, a qui no tinc ni vull tenir en cap mena de consideració, les bromes sí que feien gràcia, oi?). És a dir, la nostra capacitat de riure o d'ofendre'ns davant d'una broma més o menys oportuna, varia en funció de la intensitat amb què arribem a sentir l'alè del llop.

En el fons, aquí no estem parlant de si determinades bromes resulten pertinents o de mal gust, sinó de com darrere determinats discursos moralistes segueixen amagant-se persones petites (i sovint espantades) que tendeixen a valorar la vida humana en funció del seu grau de proximitat. De com en la pandèmia, com en la guerra, un mort a la Xina, a Síria, al Iemen o fins i tot davant de les nostres pròpies costes, segueix valent menys que un mort al costat de casa o a la localitat veïna. Perquè els humans podem ser així de miserables. Això sí, a les 8 del vespre tothom al balcó a aplaudir i cridar ben fort, que espanta els mals esperits i de passada ens depura la consciència com qui es confessa abans d'assistir a missa de 12.