Dies enrere vaig somiar que em saltava el confinament per assistir a un concert clandestí. El somni començava quan algú em trucava per informar-me de l'esdeveniment en qüestió, que tindria lloc el mateix dia en un emplaçament que només es revelaria a qui prèviament hagués confirmat assistència, i en horari de tarda per tal que el respectable pogués arribar-hi i marxar-ne còmodament tot camuflant-se entre la resta de ciutadans 'responsables' que només sortien de casa per anar a treballar o a comprar productes de primera necessitat com ara Coca-Cola, tabac o xocolata.
La banda que actuava era un reconegut grup nord-americà al qual jo mateix tenia previst veure en directe aquesta primavera a la vida real, i la forma com vaig arribar fins al lloc del concert no la recordo perquè no la vaig arribar ni tan sols a somiar –després de la trucada, el somni va fer un flashforward fins a l'inici del concert-. Tampoc recordo si vaig arribar a pagar entrada –m'agradaria pensar que ho vaig fer-. Sí que recordo, però, que a l'interior de la sala érem unes 30 persones, mantenint la distància de seguretat entre nosaltres, algunes amb guants i mascareta, la gran majoria amb somriures a la cara i gots de cervesa a les mans.
No sabria dir de quina sala es tractava, en realitat no era cap local on jo tingui consciència d'haver estat mai. Un de tants magatzems i naus industrials reconvertits en sales de concerts, d'aspecte més aviat deixat però que, malgrat tot, em va recordar als speakeasies nord-americans de la dècada dels anys 20. Un local clandestí on passaven coses que estaven prohibides, on s'escoltava música en directe i es servia alcohol, aquest infal·lible antidepressiu que durant les últimes setmanes s'ha estat despatxant en quantitats industrials a les grans superfícies –no pas a les licoreries de tota la vida que aviat patiran la mateixa sort que llibreries i disqueries-.
Tampoc sóc capaç de recordar el repertori interpretat per la banda, ni com s'ho havien fet els seus components per arribar fins aquell escenari en ple estat d'alarma, ni si tenien previst seguir la seva gira clandestina per altres ciutats de la Península o del continent. Però sí que recordo el moment en què la trentena d'assistents vam sortir al carrer un cop finalitzat el concert somiat –novament, un carrer que sóc incapaç d'identificar- i ens vam camuflar entre els ciutadans que feien cua per accedir a un supermercat i a un forn de pa per allò de no cridar l'atenció. Havíem fet una cosa prohibida i, el més important, ens ho havíem passat bé.
Arribat aquest punt em vaig despertar. I, entre la mandra del moment i la decepció de qui tot just toca de peus a terra, vaig recordar que hi havia hagut un temps durant el qual la cultura pop no tan sols cantava a les coses prohibides, sinó que les celebrava i fins i tot les practicava amb la complicitat del propi públic. Vaig pensar en totes les cançons que s'han arribat a escriure sobre bandits, gàngsters, camells, revolucionaris, amors prohibits, tabús sexuals i hàbits poc saludables, en el primer disc de la Velvet Underground, en Marlon Brando, Dennis Hopper i Peter Fonda, en Sacher-Masoch, Bukowski i Oscar Wilde, en Woody Guthrie presentant a Pretty Boy Floyd com un heroi del poble, en Johnny Cash donant veu als presidiaris i en Little Richard portant l'homosexualitat a les llistes d'èxits quan aquesta encara era il·legal en determinats països occidentals –que n'aprenguin els enfants terribles 2.0 amb els seus autotunes i els seus tòpics de manual-.
I em vaig preguntar com hem passat de tot allò a una cultura de l'entreteniment que aquests dies, més que fer-nos pensar i reflexionar, ens convida únicament a matar les hores amb tota una allau de continguts que en molts casos esdevindran obsolets tan bon punt se'ns digui que ja podem passar a una altra cosa. Com hem deixat d'escoltar rebels amb causa o sense que ens permetien intuir formes de vida més enllà de normes i convencions, a contemplar des del sofà de casa com se'ns convida a ser bons minyons i no trencar cap plat, no fos cas que féssim emprenyar l'amo. Com hem passat de ser ciutadans crítics, a esdevenir subjectes passius capaços de seguir atents a Netflix o a l'Instagram de la veïna mentre allà fora se'ns retallen els drets fonamentals. Quin dia, en definitiva, vam deixar de gaudir de les coses prohibides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada