Por de sortir al carrer

Reveladora fotografia que ha circulat aquests dies per les xarxes socials.

Llegeixo a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) la història d'una mare i dels seus dos fills, ambdós amb la síndrome d'Asperger, i del calvari que els suposa sortir al carrer des que es va decretar l'estat d'alarma malgrat estar-hi autoritzats per motius de salut. Cada vegada que ho fan, algun veí els increpa des del balcó o els recrimina el fet que hagin sortit de casa, disparant sempre abans de preguntar –actitud pròpia d'aquests nous inquisidors amb els quals estem condemnats a conviure més de prop del que desitjaríem: que tot plegat estigui passant al mateix municipi on jo resideixo em fa bullir encara més la sang-.

Explica la mare que, quan surt al carrer amb els seus fills –als quals es nega a identificar amb cap mena de distintiu que tan sols empitjoraria la situació en una societat que segueix estigmatitzant la salut mental-, prova d'evitar la franja horària de les 8 del vespre, perquè molts dels que surten puntualment a aplaudir són els mateixos que tendeixen a disparar de forma indiscriminada abans de preguntar res. Fins i tot afirma que l'estat de salut d'un dels seus fills ha empitjorat després de les agressions verbals d'una veïna amb la qual la pròpia mare va intentar dialogar sense èxit. Ara, el noi ni tan sols s'atreveix a sortir de casa. Això sí, la senyora veïna es pot contemplar cada matí al mirall com una ciutadana conscienciada, responsable, solidària i exemplar.

També llegeixo, ara en un mitjà d'àmbit autonòmic, que aquest nou heroi de la Catalunya més teresina i convergent que ha esdevingut Oriol Mitjà –molt de compte amb la connivència entre determinades autoritats científiques i certs polítics i governs amb un gust excessiu pel control social- anuncia que el confinament podria allargar-se fins al mes de juny. I ho fa, per descomptat, amb la tranquil·litat de qui se sap amb la paella pel mànec en temps d'incertesa. A Twitter un usuari es pregunta, en referència a l'anunci de Mitjà, si les eminències que ens mantenen literalment sota arrest domiciliari s'han parat a pensar en els efectes que tot plegat pot acabar tenint sobre la salut mental de milions de ciutadans.

Tal i com els agrada dir als que ens governen –tant aquí com allà-, és ben possible que acabem superant aquesta pandèmia entre tots –si bé a la fotografia hi sortiran els de sempre, que ja tenen el costum ben adquirit-. Però el preu que n'acabarem pagant es perfila elevadíssim, i ara ja no penso tan sols en la crisi econòmica que vindrà –que ja ha arribat- ni en les retallades de drets que se'n derivaran, sinó sobretot en totes aquelles persones a qui literalment s'haurà destrossat la salut sota el pretext de protegir-les del virus dels nassos. Les eminències com Oriol Mitjà han vingut a "salvar-nos" del coronavirus, i sembla que ho vulguin fer a qualsevol preu. La qual cosa, com a mínim, ens hauria de preocupar.