A Dan Penn mai li ha acabat d'agradar allò que se'n diu ser una estrella. Al llarg de sis dècades –les que porta dedicant-se a la música de forma professional-, el nord-americà ha preferit mantenir-se sempre en un segon pla que no pas esdevenir el centre de cap mena d'atenció. No és que la seva petjada hagi estat discreta: tota una colla de clàssics del soul, el rock i el country de les dècada dels 60 i els 70 porten la seva signatura, en d'altres hi figura com a productor, i també ha participat com a músic de sessió en obres capitals de gegants com Elvis Presley.
En canvi han estat comptadíssimes les ocasions en què s'ha decidit a situar-se en primer pla, tot i que els resultats han tendit a ser tan notables com a "Living on Mercy" (2020), un àlbum que es podria considerar de retorn si no fos precisament perquè publicar discos amb el seu nom no ha estat mai la prioritat de Penn. Un plàstic de regust clàssic i sense data de caducitat, ubicat en aquelles coordenades on el country i el rock més orgànic es fonen amb el soul amb accent del Sud. I un grapat de cançons que gairebé es poden entendre com a homenatges a una forma de fer i entendre la música que ve de molt lluny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada