Noves Normalitats (i altres eufemismes)

Al principi feia molta gràcia. Perquè a tothom li agrada poder presumir de responsabilitat i solidaritat (un altre tema és estar disposat a practicar-les quan calgui). Perquè a casa s'hi està molt bé quan un es pot dedicar a veure sèries, comentar-les a les xarxes i fins i tot despenjar-se amb hashtags tan estèrils i alhora 'cohesionadors' com #JoEmQuedoaCasa. I perquè, total, la cosa només havia de durar quinze dies.

Però ara ja no fa tanta gràcia. Perquè la cosa ja ha durat bastant més de quinze dies. Perquè les ganes de ser responsables i solidaris (o com a mínim de presumir-ne) es van esfumant a mida que augmenta la sensació de presa de pèl. Però sobretot perquè qui més qui menys ja es va fent a la idea que el 2021 tampoc podrà fotre el camp de vacances a l'estranger ni fer-se 'selfies' amb les amistats al macrofestival de torn.

Potser ara sí, que podríem començar a parlar de Noves Normalitats i altres eufemismes per l'estil.