El "rotllo" del progrés

Un jove Pau Riba a Formentera, durant la gravació de 'Jo, la donya i el gripau'.

Es commemoren enguany cinc dècades de la publicació de "Jo, la donya i el gripau" (1971), el segon àlbum de Pau Riba i un dels moments àlgids del folk rock en el seu vessant més àcid i nostrat. El propi autor en parla amb el periodista Donat Putx en una entrevista publicada per Enderrock aquest mes de juny. També recorda amb aquests termes el context social i temporal en què es va concebre tal obra:

"Era el naixement d'una nova era, es parlava de la fi de l'Era de Peixos i el començament de l'Era d'Aquari. (...) Es van girar les tornes i, entre l'LSD i el rock'n'roll, la gent jove va prendre carta de naturalesa i es va convertir en una mena de classe social. La joventut va veure que això del progrés i la resta de rotllos que hi havia a l'època no anava enlloc".

Ah, el progrés, entès en termes estrictament capitalistes! Aquell progrés que havia de fer-nos lliures però ens ha acabat acostumant a rebre –i atendre- missatges de feina en hores que haurien de ser nostres i de ningú més. Aquell progrés que ens havia d'alliberar però ens ha acabat fent addictes a les xarxes socials i esclaus dels dispositius mòbils. El progrés, una arma de doble tall, tant avui com ara fa 50 anys.