De samarretes i dessuadores

Slayer.

Un nen d'uns deu anys, caminant pel carrer amb una dessuadora d'Slayer, ahir a la tarda. La seva mare li va deixar anar: "No tens calor, amb màniga llarga i de negre al mes de juny?". I ell li va respondre: "És que a mi m'agrada el metal, mama, i són Slayer!". Com acostumo a dir en aquests casos, vagin vostès a explicar-li al marrec en qüestió que a la seva edat se suposa que hauria d'escoltar trap i reggaeton. És molt probable que els acabi obsequiant amb una resposta digna de ser emmarcada.

La cambrera adolescent d'un bar que em queda a prop de la redacció, ara fa alguns dies, prenent-me nota mentre jo em fixava en la seva samarreta psicodèlica de Queens Of The Stone Age. Vaig comentar el detall, i em va respondre que no tenia ni idea de què significava el nom de QOTSA i que la samarreta li havia regalat la seva mare. La seva mare, que alhora és la propietària del bar i estava escoltant la nostra conversa amb una expressió facial que venia a dir que probablement s'havia equivocat comprant-li aquella samarreta a la seva filla.

Fa també alguns dies, a última hora de la tarda, un individu de mitjana edat fent footing amb una samarreta de Grateful Dead. Pobre Jerry Garcia, si aixequés el cap, vaig pensar. Ignoro si aquell bon home sabia què portava posat, però no puc evitar recordar quant de mal han arribat a fer les samarretes de Ramones i companyia comercialitzades des de ja fa uns quants anys per determinades cadenes de botigues de roba. Tot plegat, em temo, símptoma d'aquests temps absurds que ens ha tocat viure.