No era responsabilitat, era por

Us veig molt alterats davant les persones que exerceixen el seu dret legítim a rebutjar una vacuna. A mi, en canvi, em preocupa molt més que la meva llibertat de moviment es pugui veure condicionada d'ara en endavant per un software que vulneri els meus drets fonamentals (els meus i els vostres), amb independència de si estic o no estic vacunat. O haver constatat dia a dia, durant més d'un any, tot allò que una societat presa per la por és capaç d'assumir d'una forma totalment acrítica, incloent l'estigmatització de qualsevol acte de discrepància.

Dos mesos i mig de confinament domiciliari. Mig any de toc de queda (Algú s'ha plantejat seriosament què significa això?). El passaport sanitari. Un ens de naturalesa tan opaca (ergo tan poc democràtica) com el Procicat dictant allò que podem i no podem fer, fins i tot, a dins de casa nostra. La nefasta gestió política d'una pandèmia i les barbaritats que s'han arribat a cometre amb el pretext sanitari. I el que més us preocupa, és que el vostre veí rebutgi vacunar-se o posar-se un morrió estant a l'aire lliure?

De debò creieu que n'hi ha prou amb una miserable injecció per deixar enrere una crisi que és sistèmica? De debò preteneu passar pàgina tan bon punt un ministre o un conseller us doni permís per sortir de la gàbia, com si aquí no hagués passat res? Què se n'ha fet de tota aquella responsabilitat tan predicada ara fa un any? Ho vaig dir aleshores i ho segueixo dient avui. No era responsabilitat. Era por. I eren ganes que passés la tempesta quan abans millor perquè, de tots els grans drames del primer món, el pitjor de tots és la perspectiva d'un estiu sense poder fotre el camp de vacances.